S’escriu Rússia, però no es llegeix Unió Soviètica

Del mateix autor

A la Xina, davant la invasió japonesa durant la Segona Guerra Mundial, el Partit Comunista de la Xina i Mao van distingir clarament entre l’enemic principal i l’enemic secundari. Ho van fer d’acord amb el pensament de Marx (l’enemic principal és la burgesia capitalista) i Lenin (l’enemic principal és la burgesia imperialista del vostre propi país), partint de la definició teòrica de la distinció entre contradiccions principals i contradiccions secundàries.

Més enllà de la metàfora, a la guerra d’Ucraïna, cal dir amb claredat i sense dubtes que l’enemic principal és l’Occident imperialista – EUA, OTAN, UE – que en una fase de crisi sistèmica es veu fisiològicament conduït a l’expansió i l’agressió. Sense fer sofismes polítics ni llistes de països atacats, des del 1990 s’ha fet una guerra sistemàtica contra aquells que es consideren un obstacle per al desenvolupament del control occidental i, al mateix temps, l’OTAN no només ha anat cap a l’est envoltant Rússia, sinó que ha actuat molt fora del seu propi camp “institucional”. Efectivament, va intervenir a l’Afganistan, un país que té molt poc a veure amb l’Atlàntic Nord i molt a veure amb l’intent d'”ocupar” el cor d’Àsia per controlar-lo.

Però si l’imperialisme històric, entès en termes teòrics leninistes, és l’enemic principal, no podem deixar de mesurar-nos amb l’enemic secundari, analitzant-lo i rebutjant qualsevol lògica geopolítica. Una lògica assumida sovint com a principal interpretació de la dinàmica internacional, però que en realitat resulta ser l’efecte extern de les contradiccions d’un mode de producció – segurament no nascut avui en dia- però que ara es fa palesa, òbviament sempre per a qui vulgui veure. Són aquests als que hem de fer referència per evitar qualsevol lectura subalterna.

Pel que fa a Rússia, no podem deixar de dir-nos que aquest país està ocupat pels anomenats oligarques, una forma de capitalistes post-soviètics; és a dir, governat per una classe dirigent de robatori (dels béns construïts pel socialisme), al poder sense pertorbar durant trenta anys i fins ara plenament acceptada i recolzada, començant per Ieltsin, per l’Occident que avui clama dictadura. Aquesta Rússia no només ens és antagònica socialment i ideològica, sinó que també té l’agreujant d’haver “traït” el socialisme soviètic; i, sobretot, d’haver arrossegat a la pobresa i l’explotació aquells pobles que amb la revolució havien conquerit els drets socials, un benestar relatiu i sobretot dignitat històrica.

En els debats que s’estan fent avui, entre d’altres coses, mai es posa en relleu aquest aspecte, simplement s’elimina, com si aquells fets no tinguessin cap protagonisme o pertanyessin a una altra època històrica, sense tenir en compte que són els mateixos que avui han portar a aquesta situació dramàtica. 

Continuar parlant de Putin, com es fa a l’esquerra i sovint també entre els comunistes, animant en contra o a favor, elimina el fet bàsic de les característiques de la societat russa que són completament capitalistes – encara que no siguin imperialistes- i, per tant, fora i en contra de les nostres perspectives. Fer-ho també és fer un favor a la ideologia dominant, ja que accepta els seus paràmetres de referència quan dona judicis sobre individus i no produint anàlisis de contingut, amb categories utilitzades sistemàticament en les últimes dècades per als casos de Milosevic, Gaddafi, Saddam Hussein, etc.

L’ús del terme “imperialisme” per a el cas de Rússia és segurament incorrecte per als no comunistes, però s’ha tornat força inevitable en la vulgata del “sentit comú”, fins i tot a l’esquerra, ja que per “imperialisme” s’entén generalment els aspectes merament militars. Des del punt de vista de l’anàlisi teòrica i històrica dels comunistes, utilitzar el terme imperialisme significa, en canvi, indicar el nivell de desenvolupament més avançat assolit per una formació social capitalista, on l’expansió il·limitada de la pròpia acció econòmica i financera no és una opció política, sinó una necessitat material imperativa.

I aquest és justament el nivell de desenvolupament assolit pels països occidentals de la tríada EUA-OTAN-UE, que no poden acceptar la reducció del seu poder, sota pena d’una crisi irreversible, precisament “sistèmica”, que és la que estem vivint avui. Per tant, aquest judici no es pot determinar únicament per les dades de la producció militar i la possessió de matèries primeres, en aquest cas de l’energia, que caracteritza Rússia.

L’agressió ve clarament d’Occident des del 2014 i arriba fins a les fronteres de la federació russa; tanmateix, no podem deixar de jutjar les opcions d’aquest país. No sabem si l’afer d’Ucraïna suposarà una victòria militar per a Rússia, però en la perspectiva d’aquest país hi haurà contradiccions produïdes pel conflicte en curs, sobretot a nivell econòmic i social. Contradiccions que s’accentuaran encara més en cas de derrota o retrocés polític. 

No és difícil imaginar en els propers mesos i anys una crisi social a Rússia, que també és present a Occident, i que qüestionarà objectivament les eleccions fetes (trencant amb el socialisme) des de Gorbatxov; eleccions que han conduït a la situació actual. Serà, doncs, la sanció pel fracàs de la transició de Rússia al capitalisme, que només reprodueix guerra, misèria i enriquiment per als oligarques. Segurament la cola nacionalista podrà mantenir aquesta situació una mica més en el temps, però segur que no indefinidament.

A més, l’aliat amb el qual pot comptar Rússia és la Xina, és a dir, el veritable objectiu de l’ofensiva nord-americana en un intent de recuperar la seva hegemonia; un país on encara hi ha un Partit Comunista al govern que està marcant – més enllà de la valoració que se’n faci- la història d’aquest inici de segle. Per tant, la situació que s’està desenvolupant en l’augment de la competència mundial, en aquest punt també bèl·lica, posa en dubte el dogma que només preveu a l’horitzó un futur capitalista. Ens trobem davant d’una situació complexa i plena de contradiccions que, tanmateix, marquen el final d’una hegemonia que ha mostrat els límits de les seves possibilitats materials amb la fugida de l’Afganistan.

Aquesta complexitat i contradicció posa de manifest també la incongruència de les posicions “ni, ni”, ja que mostren l’oportunisme d’aquesta posició, que ve determinat per la subordinació al xantatge que fa precisament l’enemic principal – els imperialismes occidentals – amb el que ens hem de confrontar. Aquest enemic principal produeix una ideologia que vol que tothom sigui esclau i demana no prendre mai partit contra les seves pròpies classes dominants, acceptant així la irrellevància política.

Els processos són complexos i contradictoris, però cal afrontar-los tal com són, sense ambigüitats en les posicions polítiques ni buscar dreceres que ja no funcionen per a ningú, posicionant-se clarament sobre el mèrit dels temes que ens enfrontem rebutjant qualsevol tàctica subalterna.

Traducció: Joan Tafalla

Mauro Casadio és membre del secretariat nacional de la Rete dei Comunisti. El present article fou publicat a: Contropiano, 8 d’abril de 2022, https://contropiano.org/news/politica-news/2022/04/08/si-scrive-russia-ma-non-si-legge-unione-sovietica-0148251?fbclid=IwAR3w8VosnSY-s-d5k1IE8Dmz-UtbKceBsQrLba0qYsFpHvabhQuqLXyClSE 

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles