Poques setmanes abans de la manifestació “Prou Racisme”, al mig matí del dissabte 19 de març al Passeig de Gràcia de Barcelona, l’àrea d’Antifeixisme de Comunistes de Catalunya volem contribuir a escalfar motors a través de la publicació d’una sèrie d’articles ideats des de l’àrea. A partir d’un recull de fets rellevants, vinculats a l’extrema dreta, tractem d’analitzar-los tot formulant preguntes, emmarcades en diferents blocs temàtics i analitzats per diferents persones, tot i que encara continuem rebent aportacions a altres blocs temàtics i a nous perfils.
Aquesta sèrie compta amb 6 blocs temàtics avui dia, en els quals han col·laborat i hi hem entrevistat a Adelina Escandell, Alba Blanco, Arnau Piqué, Maria Dantas i Pere Fernàndez.
En aquesta cinquena edició parlem de la Unió Europea. El dissabte 29 de gener, tenia lloc a Madrid, amb VOX com a amfitrió, la Cimera de l’extrema dreta de la UE, coincidint amb l’inici de la campanya electoral a Castella i Lleó, on VOX té perspectiva d’un important creixement. Per actualitzar l’anàlisi de l’extrema dreta a la UE, parlem amb l’Arnau Piqué.
L’extrema dreta a Europa, ha tingut i té capacitat de mutació i “adaptació” per tal de sobreviure i créixer?
L’extrema dreta des de després de la Segona Guerra Mundial s’ha caracteritzat per la seva versatilitat, tot i que també s’ha caracteritzat per mantenir uns petits lligams comuns, generalment al voltant del rebuig a la immigració, i ser clarament anticomunistes. Ha pres matisos molt diferents i s’ha sabut adaptar a contextos molt diferents
L’extrema dreta al Parlament Europeu està conformada per dos Eurogrups parlamentaris. Quines diferències tenen que expliquin aquesta divisió en dos Eurogrups diferents?
Dins les extremes dretes al Parlament Europeu, trobem ultraliberals en alguns casos, estatistes i partidaris de polítiques socials per l’altre; homòfobs i defensors del patriarcat d’una banda, defensors de les llibertats afectivosexuals en d’altres. No és casualitat que en l’àmbit de Parlament Europeu l’extrema dreta es troba separada en diferents grups parlamentaris.
Amb aquestes diferències, sembla difícil que l’extrema dreta a la UE tingui una estratègia compartida…
Des d’una voluntat d’analitzar la realitat per transformar-la, cal entendre a l’extrema dreta com a un bloc divers, però amb una mateixa estratègia de dominació i defensa agressiva dels privilegis de les classes dominants. Però, per altra banda, les diferències en els matisos són molt importants de cara a identificar-los.
A França, a les eleccions presidencials, competeixen 2 candidatures de l’extrema dreta (Marine Le Pen i Éric Zemmour). A Itàlia també trobem dos partits d’extrema dreta (Lega de Salvini i Fratelli d’Italia de Georgia Meloni).
Dues opcions d’extrema dreta competint entre elles i enfront unes esquerres molt febles?
A França i Itàlia trobem uns elements comuns. Són sistemes polítics que arrosseguen una profunda crisi des de fa dècades. També tenen un electorat que en els darrers anys s’ha escorat moltíssim a la dreta. A Itàlia, l’esquerra al PD es troba des de fa anys fora de les institucions, i a França, en les pròximes eleccions, totes les enquestes situen que només el 25% de l’electorat votarà per alguna de les candidatures de l’esquerra.
Quan tu no ocupes un espai, te l’ocupen.
Efectivament, aquest empetitiment de l’esquerra ha deixat un ampli espai per a la dreta i l’extrema dreta. I és aquest espai tan ampli que possibilitat que les diferents sensibilitats de l’extrema dreta no només existeixin, sinó que entrin en els parlaments i tinguin força suficient per a condicionar governs.
Com descriuries les característiques comunes i les diferents sensibilitats entre les opcions d’extrema dreta que competeixen entre elles a França i Itàlia?
La característica comuna que trobem en Fratelli d’Italia, la Lega i Rassemblement National és la seva capacitat camaleònica: al llarg dels anys han anat evolucionant en funció d’on creien que podrien treure més electorat.
I les diferències?
A França, l’aparició de la candidatura de Zemmour cal entendre-la com una escissió del RN, encara que formalment aquesta no ho sigui. El fet que Zemmour hagi pogut recollir els suports del pare i la neboda de Marine Le Pen, així com de l’ala dura de RN, ho demostra. Zemmour ha aconseguit agrupar a tots aquells que criticaven el viratge cap al centre que estava fent Marine Le Pen.
En el cas d’Itàlia, les dues extremes dretes tenen orígens i bagatges molt diferents. La Lega té un origen nacionalpopulista i independentista del nord que a poc a poc va abandonant. I Fratelli d’Italia té un origen neofeixista que a poc a poc va convertint en partit de caràcter conservador. També els diferencia la qüestió que la Lega està vinculada al govern tecnòcrata d’Itàlia, mentre que Fratelli se n’ha mantingut fora.
Aquestes diferències responen més a orígens, a rivalitats personals o ideològiques? I s’adrecen a sectors d’electorat diferents?
Al cas de França no només existeix una divisió personal i ideològica, sinó també d’electorat: RN té una base més obrera i de la joventut, mentre que Zemmour és de classes més benestants, homes i gent gran.
Al cas d’Itàlia, si bé en l’àmbit programàtic no hi ha desavinences profundes, sí que representen a electorats molt diferents: la Lega és una força fonamentalment del nord d’Itàlia, més ric i industrialitzat, mentre que Fratelli ho és del sud, més empobrit i de tradició catòlica i conservadora.
