Salvador Allende i la “via xilena al socialisme” i per a principiants

Autor

Del mateix autor

El 4 de novembre de 1970, dos mesos després de la victòria electoral, va prendre possessió com a president de Xile, Salvador Allende. El mandat presidencial anava fins a 1976, no obstant això, no l’arribaria a completar perquè va ser interromput per un cop d’estat en 1973.


El govern de la Unitat Popular és l’expressió màxima de la denominada “via xilena al socialisme”. És una perspectiva original ja que sostenia que la conquesta del poder era possible avançant en transformacions socials i econòmiques secundant-se en la pròpia institucionalitat democràtica, en la seva legitimitat i legalitat. Una combinació de lluites socials, de construcció d’hegemonies i de consolidació institucional i electoral d’aquestes. 


Aquesta “via xilena” al socialisme contemplava l’execució del Programa de la Unitat Popular el qual es resumia en 40 punts i incloïa des de mesures tan revolucionàries com la nacionalització de les principals empreses del país -incloent la gran mineria del coure-, fins a assegurar a cada nen i nena el consum de mig litre de llet diària.


Va ser un projecte d’esquerres, transformador, profund i integral. Del mateix calibre va ser la resposta de l’imperialisme i l’oligarquia criolla. El govern de la Unitat Popular va sofrir l’atac constant de l’ambaixada dels Estats Units i els seus aliats locals: tota la dreta, les corporacions empresarials, les grans empreses i els seus mitjans de comunicació, una part important de la jerarquia eclesiàstica i un sector de les capes mitjanes, víctimes del terrorisme mediàtic al qual avui estem tan acostumats. Amb tot, es va poder avançar significativament en l’enfortiment de la intervenció estatal i la planificació de l’economia, en la promoció dels drets socials, el combat a les desigualtats, la participació ciutadana i el respecte a normes democràtiques.

El govern de la Unitat Popular, per a garantir la “independència econòmica” del país, va nacionalitzar la gran mineria del coure, que aportava el 66% dels ingressos per exportacions del país, sense indemnitzar a les multinacionals nord-americanes, pels immorals beneficis que van obtenir durant dècades. 


El govern d’Allèn també va aprofundir la reforma agrària iniciada pel govern de la DC en 1967. Fins a 1970 s’havien expropiat 1.408 predis que totalitzaven 3.557.000 hectàrees. En tot just tres anys, la UP va eliminar els latifundis en nacionalitzar 4.395 propietats, que sumaven 6.305.000 hectàrees, de les quals es van beneficiar 53.576 famílies pageses. 


Així mateix, desenes d’indústries van ser estatizadas i, des que es van incorporar a la “àrea de propietat social”, els seus treballadors van tenir una participació del 50% en els seus consells d’administració. També es va nacionalitzar la banca: en tot just un any el govern ja controlava 16 bancs que suposaven el 90% del crèdit bancari total. 


La vida dels treballadors i sectors populars va millorar de manera substancial. Els seus fills es van alimentar millor (tots els nens van rebre mig litre de llet diari en forma gratuïta), van estudiar en condicions dignes (es van augmentar les beques, es van repartir 5 milions de llibres de text, es va instaurar la matrícula gratuïta en l’ensenyament bàsic), van augmentar i es van generalitzar les pensions, els salaris van millorar significativament, la desocupació va disminuir, la sanitat pública va millorar. 
En el camp cultural, va sobresortir la labor de l’Editorial Quimantú (“sol del saber”, en llengua maputxe), que va imprimir milions de llibres a preus populars.


En l’escena internacional, Xile va adquirir un notable protagonisme. El país es va integrar en el moviment de Països No Alineats i Allende es va convertir en un dels seus principals portaveus. 


Mentre que, la participació s’expressa en l’augment de la sindicalització a més d’1 milió de treballadors en 1971; la creació dels Consells Pagesos per a participar en la Reforma Agrària; les Juntes de Proveïment i Preus en les poblacions i barris per a combatre l’especulació i l’acaparament i millorar la distribució dels productes; els Comitès de Vigilància de la Producció i els Consells d’Administració constituïts pels treballadors en les empreses de l’àrea social i mixta; els centres culturals; i el Moviment Nacional de Treball Voluntari, etc. Els treballadors van ser el centre i motor dels canvis revolucionaris. Van complir un rol fonamental en el compliment del programa de la UP. 


El govern d’Allèn va representar la concreció de sentides aspiracions del poble xilè. Es va massificar l’accés a la salut i l’educació i va augmentar de manera notable la construcció d’habitatges dignes per al poble. La reforma agrària va aconseguir la profunditat que permetria la diversificació i industrialització de la producció agrícola. Les “40 mesures” van millorar les condicions de vida d’un poble postergat i explotat. Va augmentar l’ocupació i el sector financer va ser controlat, es va democratitzar el crèdit i es va avançar en una distribució més justa de l’ingrés. 


Tot aquest procés expansiu d’idees i mesures transformadores, expliquen essencialment l’ofensiva de la dreta i els conservadors, del poder financer i econòmic, dels mitjans de premsa privats i empresarials, de sectors de les classes acomodades, de l’oligarquia i la ultradreta, del govern dels Estats Units i finalment dels alts comandaments de les Forces Armades i Carabiners, en contra del procés popular del govern de Salvador Allende i les reformes i canvis que produïen.


Ningú discuteix l’existència d’errors i deficiències del govern de la UP i de les forces polítiques i socials democràtiques i transformadores, com a part d’un procés complex, vertiginós, nou i assetjat per poderoses forces polítiques, financeres i ideològiques. Però és palpable que en aquests anys el país va avançar en la seva independència econòmica, en drets socials, en les dinàmiques participatives i democràtiques, en la identitat i dignitat de les i els treballadors, en la cultura popular, en la possessió dels recursos naturals, en els drets dels pobles indígenes, la felicitat i qualitat de vida de les majories.


Al costat d’això, va haver-hi expressions de valors i una ètica que haurien de regir les pràctiques polítiques i la màxima expressió de les quals va estar en la decisió del President Salvador Allende de combatre en La Moneda l’aldarull colpista i protegir amb la seva vida el mandat del poble i la democràcia.


El triomf de la Unitat Popular i el govern d’Allèn van marcar indeleblement la història contemporània de Xile, va demostrar les possibilitats de transitar cap a la consagració de condicions dignes i justes per a la majoria de la població, va donar compte d’un govern estretament vinculat al poble, i també va evidenciar fins a on poden arribar els sectors reaccionaris i la dreta per a sortir al pas d’un projecte popular.

Articles relacionats

Darrers articles