Precarietat laboral i contractes de treball temporals

Del mateix autor

Temporalitat i precarietat laboral són sinònims. ¿Vol dir això que els treballadors i treballadores que tenen un contracte indefinit no pateixen la precarietat laboral? No. Ara bé, tothom qui té un contracte temporal ha de suportar una situació d’inestabilitat laboral que lluny de ser puntual i esporàdica, s’ha generalitzat tant que s’ha convertit en el tipus de contracte més habitual, quan normativament la regulació laboral preveu que el contracte normal i habitual “de sèrie” hauria de ser el contracte indefinit.

La problemàtica de la temporalitat ve de lluny, i ens podem remuntar als anys noranta, amb la creació de les ETTs. Els contractes temporals s’han anat generalitzant a masses empreses, amb extrems on importants empreses que guanyen milionades tenen més del 80% de la plantilla amb contractes temporals. Tenir un contracte temporal no sols implica que quan decideixi l’empresa acabar-lo ha de pagar menys (només dotze dies per any treballat) que un indefinit, sinó que rere la temporalitat hi ha la contínua pressió psicològica als treballadors i treballadores per haver de “portar-se bé” des del punt de vista del burgès per ser de nou renovats. Una treballadora temporal a la qual en pocs mesos l’empresa ha de decidir si dóna per acabat el contracte o la renova (fent-la indefinida, o normalment fer un altre contracte-brossa), rarament deixarà de fer les hores extres que li mani el cap, rarament s’afiliarà a un sindicat i fotrà canya sindical des del seu lloc de treball, o als extrems que hem arribat: si es posa malalta ni tan sols iniciarà una Incapacitat Temporal per por que l’empresa no la renovi (amb la pèrdua de salut vital que això suposa). Per tant, rere la temporalitat i la precarietat laboral no sols hi ha condicions econòmiques de treball (especialment indemnitzatòries al finalitzar), sinó que hi ha un seguit de drets intangibles que a base d’aquest poder continu i decisori de la patronal de deixar-te sense feina, la classe treballadora està perdent dia sí, dia també.

Dit això, ¿com afrontar l’excessiva temporalitat? D’entrada no ajuda que les mateixes administracions que haurien de vetllar per l’estabilitat a la feina abusin també si són les parts contractants de personal laboral per a les Administracions. Però el debat té importants matisos entre el personal que treballa per l’Administració (on un lloc fix requereix un concurs o oposició on es valori el mèrit i la capacitat), amb l’empresa privada, on té taxades les causes de temporalitat i la contractació indefinida hauria de ser la normalitat, però en realitat és l’excepció.

I en realitat, el problema de fons no és tant de disminuir el nombre de contractes temporals, sinó que les conseqüències d’aquesta temporalitat fraudulenta són irrisòries per a les empreses. I rere d’això hi ha el debat de fons sobre la urgent necessitat de derogar les dues últimes Reformes Laborals: quan un contracte temporal incorre en frau de llei (és a dir, la causa que posa al contracte per justificar-lo no és prou clara, o senzillament no és legal aquesta causa pel tipus de contracte), la normativa ens diu que s’entén com si fos un contracte indefinit (art. 15.3 ET); aquesta declaració de frau de llei gairebé sempre no arriba fins a l’acomiadament (on es demana de forma conjunta). I és aquí on ens trobem les irrisòries conseqüències a causa de l’encara esperada derogació de la Reforma Laboral: només haurà de pagar trenta-tres dies per any treballat en comptes de 12. La diferència indemnitzatòria (quan t’acomiaden) entre un contracte indefinit i un temporal en frau de llei es redueix al cap de vint-i-un dies per any treballat de diferència, que sumat a les escasses antiguitats que acumulen els treballadors temporals, fan que sovint li pugui resultar més car o laboriós al treballador reclamar aquesta diferència que deixar que se la quedi l’empresari. La taxa d’impugnacions judicials de contractes temporals finalitzats és molt baixa, i això ho sap la patronal; quan es reclama, gairebé sempre perden les empreses, però el seu benefici no està en els qui reclamen, sinó en la gran majoria de treballadors que accepten i normalitzen amb resignació un sistema laboral que s’ha convertit en un femer de precarietat.

En definitiva, les solucions no passen tant perquè hi hagi menys contractes temporals (per art de màgia no s’aconseguirà), sinó perquè les conseqüències de fer un contracte temporal on legalment hauria de ser un indefinit tingui unes conseqüències econòmiques tan importants per a l’empresari que desisteixi de fer-los si no té una causa temporal real, i opti per la contractació indefinida. La realitat del dia a dia ha demostrat durant l’última dècada que una diferència de vint-i-un dies per any treballat (amb la corresponent càrrega de litigació sobre el treballador) no és prou dissuasiva per a la patronal. La conseqüència: han sistematitzat la contractació temporal (per exemple, típiques empreses que fan el “6+6+indefinit”), i tant és que existeixi causa real de temporalitat a què no n’hi hagi, als qui demandin paguen una miqueta més, i au! Als que no han demandat, s’ho estalvien, i de camí (durant la relació laboral), han vulnerat tots els drets dels treballadors temporals que li ha semblat oportú a l’empresari.

Tota mesura contra la temporalitat que no toqui la butxaca del patró, està abocada al fracàs. La solució passa per la derogació de la Reforma Laboral (de manera que l’acomiadament d’un treballador temporal en frau de llei sigui molt més cara per a l’empresari), el reforçament de la Inspecció de Treball perquè tingui capacitat real de detectar aquesta temporalitat fraudulenta i massiva (pel que implicarien sancions que també piquen a la butxaca de l’empresari). I una tercera solució, especialment en un context d’envelliment de la població, seria la pujada de la quota a la Seguretat Social que paga l’empresa en els contractes temporals: si cotitzen força més (i que no sol sigui una pujada simbòlica), només els sortiria a compte per l’empresa si realment la naturalesa del contracte fos temporal, acabant de cop amb la generalització de contractes temporals que han convertit el nostre mercat laboral en un infern de precarietat, inestabilitat i patiment continu de la classe treballadora.

Articles relacionats

Darrers articles