“Tothom hauria de conèixer la història de les Trece Rosas”. Entrevist a la Colla Jove de Teatre Carpe Diem

Del mateix autor

En aquesta entrevista us volem preguntar qui sou, què feu i quin és el quid de la qüestió de la vostra obra: com us sentiu? Sentiu que és representativa avui dia?

Alfred: soc l’Alfred, el director de l’obra. Em dedico al ram de la fruita i verdura, però com a afició porto a un grup d’adolescents i joves fent teatre. L’obra la vam triar una mica perquè tots aquests moviments de reivindicació de drets, de lluita del feminisme i tot plegat, trobo que no estan tan fora de lloc en aquest temps perquè amb tota la revolada que tenim ara d’auge d’extrema dreta, i com creixen tots aquests partits i en la mentalització de la gent, penso que és més actual que mai una altra vegada. I hem d’estar molt al cas de tots aquests moviments

Jana: jo em dic Jana Artés, estic estudiant (faré segon de batxillerat l’any que ve) i en aquesta obra faig de Carmen. 

Lola: jo em dic Lola, també estic estudiant, també faré segon de batxillerat. Totes les del grup de teatre tenim més o menys aquesta edat. Penso que és molt important aquesta obra perquè el món del teatre és una manera fàcil d’arribar al públic i defensar diferents ideals i reivindicar moviments que, per molt que tinguin ja molta trajectòria, segueixen sent importants avui dia.

Marina S: jo soc la Marina Salvador, també estic estudiant per fer segon de batxillerat. El meu personatge és la Cris. L’obra es divideix com en dues parts, amb l’actualitat i amb l’any 1936, i el meu personatge actuo com la meva germana a totes les escenes. Estic molt contenta del que ha dit la Lola, també, perquè també s’ha de veure que la societat d’avui dia és molt diferent gràcies a tot el que s’està millorant i, per tant, creiem que tots aquests actes i aquestes obres que donen aquests missatges han de continuar. 

Laia: jo soc la Laia Vilademunt i l’any que ve començaré primer de batxillerat. Aquesta obra és, com han dit totes les meves companyes, molt important per donar aquest missatge. Hem vist la reacció del públic, que ha estat molt rellevant: mentre muntàvem l’obra sabíem que era un projecte molt xulo, però quan veus la reacció del públic t’adones que està viu, que veus realment el que se sent a l’altra banda. Jo feia el personatge de Blanca, una francesa que tota la vida ha estat educada sent catòlica i de dretes, però hi ha un moment en el qual el meu personatge diu “no pot ser que estiguin fent això” i, tot i seguir aquests valors des que va néixer, i també tenir el seu fill, fa el canvi de xip i diu “no, això no pot ser, cal lluitar contra això” i realment és molt interessant perquè no es veu mai, això. Costa molt de veure. 

Marina: jo em dic Marina, i soc la noia que a l’obra fa de neta de l’àvia, i que escriu tota l’obra. A banda, soc la germana de la Cris. 

Totalment d’acord. D’altra banda, us pregunten gaire sovint com és que tot sou noies? En cas afirmatiu, creieu que si fos una obra íntegrament masculina, on tots els personatges són homes, els farien les mateixes preguntes?

Jana: això que per què som totes noies ens ho pregunten moltíssim. Sí.

Lola: també és veritat que, des que vam formar el grup, érem ja d’una altra obra, ens hem anat ajuntant amb més gent i tot han estat noies, i és veritat que ens ho pregunten bastant. Però sí que és veritat que, en el món actual, penso que hi ha bastants més noies (i sobretot de la nostra edat) que facin teatre més que no pas nois. 

Marina S: i també jo crec que, per aquesta obra en concret, el missatge que transmetem, “las trece rosas” en aquest sentit, arriba més al públic que s’estigui més d’acord amb aquella època. També perquè eren tretze noies. 

Laia: clar, a mi gent de la meva família, com el meu pare, estava sorprès perquè hi ha coses que les noies vivim cada dia i que els nois, en canvi, hi ha coses que, si no els ho poses al davant, no ho veuen mai. I hi ha realment, i poso aquest exemple en concret, homes que saben que existeixen aquestes coses, però, en veure-ho al teatre, hi estan posant més consciència, crec. I per això crec que xoca més veure una noia patint això. 

Lola: també ens és més fàcil ficar-nos en el paper i empatitzar amb el que van viure aquestes dones sent dones perquè per molt que actualment no sigui tan exagerat com en aquella època, no s’ha perdut del tot. Encara seguim vivint, encara que sigui en petita mesura, coses d’aquella època. 

El tema de la vostra obra no és un tema qualsevol: està marcat en clau de gènere i en clau política. Què us va portar a escollir les tretze roses, i per què creieu que encara avui dia és important aquest tema?

Marina S: aquesta obra ens la van presentar els nostres directors. A mi em coneixia aquesta història, però fent aquesta obra realment he après d’això, del que va passar. A més, al principi ens la van presentar i ens van explicar de què anava, i jo crec que totes vam trobar que era una obra superguai i superoportuna de fer, també amb la societat d’avui dia. 

Lola: jo penso que, dins del nostre grup, totes tenim uns ideals molt clars, i a totes ens agrada, dins del teatre, expressar el que sentim i el que pensem. Llavors és el que ha dit la Marina: des del primer moment en que la vaig llegir, i crec que coincidim totes, vam veure molt clar, ho vam veure sobre l’escenari, i a més tenia un missatge important. 

Marina: i jo crec que és això que diuen, de voler transmetre i explicar el que va passar, perquè creiem que és una cosa que tothom hauria de saber. És una cosa que ha passat i hi havia moltes ganes de poder-ho explicar nosaltres. 

Jana: és això, la màgia del teatre. Pots aprofitar un art superbonic per, alhora, transmetre un missatge que totes creiem molt important i que, encara que hagin passat molts anys, totes creiem que continua molt vigent. I sobretot per no oblidar el que va passar, que moltes vegades ens pensem que ja estem bé i que el passat és el passat: és la nostra història i som com som pel passat. Per tant, mai no oblidar què ha passat. I una cosa molt important que la veiessin persones grans que van patir tota la dictadura com persones joves que potser no estan tan informades, i pot ser una manera d’arribar a aquestes persones també. 

Laia: de fet és com que jo trobo també bastant important conèixer, com han dit les altres, perquè jo personalment no coneixia la història. No sabia de què anava. Mai m’ho havien explicat. Quan m’ho van explicar, no hi vaig donar la importància que ara li donaria si ara m’oferissin aquest projecte perquè trobo que, realment, a la història s’expliquen coses, però no s’entra en profunditat, i sobretot en el tema de noies. Quantes vegades ens han explicat la història de noies importants? I som molt importants a la història. Bueno, crec que és molt important i crec que ara totes ens ho agafaríem molt més seriosament. Però sí, ens ho van oferir. 

Alfred: des del punt de direcció, hi havia una frase que està escrita al final de tot d’una carta de Julia Conesa, que diu “que mi nombre no se borre de la historia”. Ha estat una mica el leitmotiv d’aquesta obra, és a dir, és una cosa que ha passat en el passat, però que ens aporta molta informació i que ens preveu de moltes coses. I realment és el valor que els volem donar en aquell acte que van fer: que, si més no, n’aprenguem de tot això, que ens quedi a la nostra memòria. I sempre hem intentat traspassar-ho no com si fos un fet del passat, sinó un fet d’aprenentatge, un fet històric, del qual no n’hem passat pàgina ni molt menys, sinó que està integrat en nosaltres. 

El tema que tracta l’obra, evidentment en l’espai-temps, ens queda lluny. Però un cop us heu ficat en els vostres personatges, us heu acabat sentint identificades amb aquelles coses que passaven, que patien o com se sentien?

Jana: jo crec que tots sabem que, tot i que han passat molts anys, i que el panorama de les dones ha canviat moltíssim, òbviament mai és suficient. I actualment seguim patint una discriminació molt forta. És veritat que en molts aspectes diem “ostres”, ja no patim una discriminació exagerada, de la que veuria tothom, però els micromasclismes i totes les petites coses quotidianes segueixen allà. I coses que els passava a aquestes noies fa 100 anys ens continuen passant a nosaltres, i és això: mai hem de donar-nos per vençudes en la lluita feminista. No és veritat, i moltes coses continuen passant. Però està bé també per fixar-nos que les coses no han canviat tant, i ens pensem que hem avançat moltíssim i, en canvi, hi ha molts aspectes en els quals ens podem veure reflectides en aquestes noies.

Laia: tot i això, també trobo que, personalment, m’ha costat identificar-me amb el meu personatge perquè sí que hi ha coses que veies a altres personatges i deies “ostres, és que això encara segueix passant, és molt fort que en aquest marge de temps encara passi”, com ha dit la Jana. Però ha estat difícil donar vida a aquests personatges perquè, al final, hi ha petites coses que t’has d’imaginar tu, i al final, quan no has viscut això, és difícil pensar “ostres, tinc un fill i estic amb això, però en realitat els meus ideals són el contrari”. No sé, és difícil, trobo, per totes.

Marina S: a part, també, està el fet de totes les àvies que han vingut i que s’han pogut posar a la pell d’aquestes noies, perquè moltes ho han viscut, tot això. Jo trobo que és el que diu la Lola, que és difícil el paper de personatge d’aquella època, però que si realment ho fas, hi ha molta gent que ha sortit plorant del teatre o que ha viscut o reviscut moments del passat. 

Marina: jo, des del punt de vista del meu personatge, realment també trobo que he passat un procés com el seu, perquè el meu personatge és com de l’actualitat i, per tant, no m’ha sigut tan difícil posar-me al paper perquè estem com iguals. Però sí que he passat pel mateix procés que ella, de dir “ostres, és que això ha passat realment, és veritat”, i ha estat molt xocant; jo també he plorat, fora de l’obra vull dir, pensant que tot això era veritat. Em va impactar molt, sincerament. 

Lola: jo penso que és com tot un procés: el primer dia ens sembla que és molt difícil arribar a sentir-nos com se sentien, però d’anar-la fent, d’anar llegint el guió, t’acabes creient que ets aquella persona. Com ha dit la Jana, és la màgia del teatre, sortir a cada obra i, encara que l’hagis fet quaranta vegades, seguir vivint aquella història i seguint-ho fent teu. I també el que ha dit la Marina, veure a les àvies, que sí que van viure la dictadura i totes les discriminacions molt més exagerades que actualment, veure que els havia arribat, que ho han vist reflectit en nosaltres, és com molt especial. 

Jana: jo l’altra cosa que, quan ens van proposar fer aquesta obra, vaig dir “bua, que guai, endavant. M’encanta”, però sí que ho trobava delicat perquè està basada en fets reals, molta gent va viure en aquells temps i vindria i a veure l’obra, i jo crec que hem cuidat molt cada detall perquè havíem d’anar amb molt de compte amb com ho fèiem perquè no era una ficció que havíem fet altres vegades, era una cosa que la gent havia patit molt i, per tant, havíem d’anar amb molt compte de com ho fèiem. I jo li tenia molt respecte precisament per això, perquè vingués gent que ho havia viscut en aquells temps, i veure com reaccionarien en veure’ns. Això ho trobo un tema interessant també. 

Sens dubte. Els tòpics boomers diuen que el jovent ni lluita ni es polititza. En canvi, veiem que la realitat no és així. Què en penseu?

Lola: jo penso que, al final, nosaltres som el futur i que ara, des de ben joves, se’ns estan ensenyant molts ideals i que, tot i que des de l’escola potser no ho fomenten, cada vegada més, i també entre nosaltres, ens ajudem molt i ensenyem entre nosaltres, i hi ha molts col·lectius, agrupacions de joves i organitzacions que defensen uns ideals, i t’ensenyen. Cada vegada és més fàcil, estem formats des de joves, i si ara vas a qualsevol manifestació, veuràs molts joves lluitant i que tenen molt clar des de petits què volen. I penso que ara es fomenta molt des de les famílies que se’ns ha d’ensenyar. 

Laia: totalment. 

Marina: jo crec que és el que diu la Lola. Al final, quan tu vas a una manifestació feminista veus molt jove. Per tant, això que diuen que els joves no lluitem és totalment mentida. Vull dir, potser la idea de política no és la mateixa idea que tenen els nostres pares, però perquè, al final, tampoc hem de creure en el que ells creuen: ens hem d’informar més nosaltres per tenir una idea de què és el que nosaltres volem; no perquè el meu pare voti un partit jo també l’haig de votar. Al final, jo crec que no és que no estiguem assabentats, potser som massa petits per entendre-ho tot. No ho sé. 

Jana: jo crec que sí que estem polititzats perquè, vulguis o no, hi ha molta informació a l’exterior. La cosa és que, així i tot, encara no tenim la suficient…no seria maduresa, però no tenim prou per a veure tota la informació que ens donen per dir “vale, això trobo que està bé, i això trobo que està malament”, perquè tenim molta informació posada al cap i, com ha dit la Lola, des del cole no ens polititzen, són superneutrals, i això, en la meva opinió, no ens ajuda, perquè ens enganxem a mitjans de comunicació o altres coses que potser no són tan fiables o que, a la mínima que veus una idea que t’agrada i dius “vale, això sí”, t’enganxes a uns ideals que potser no hi creus, però com has vist que t’han enganxat amb una cosa, doncs ja hi ets. Per tant, jo crec que és important que al cole no ens inculquin unes idees, sinó que ens ensenyin què hi ha, perquè d’aquí a un any ens trobarem que ja podem votar i jo no en tinc ni idea de res. Miro les notícies, faig tot el que puc per informar-me, però vulguis que no el tema política és molt tabú al cole. Sempre han de ser molt neutrals i no dir res fora de lloc, i penso que estaria bé ni que fos ensenyar-nos a decidir. Res més. Però sí que penso que és molt fàcil acusar els joves que no ens impliquem, que estem poc polititzats, que no estem fent res, perquè sempre som la peça fàcil, és molt fàcil acusar-nos, però tu veus totes les manifestacions, reivindicacions, moltes coses que hem fet, i no estem enrere: s’ha d’entendre que la nostra manera de reivindicar-nos no serà la mateixa que fa 50 anys, i que la nostra manera de polititzar-nos no serà la mateixa que fa 50 anys, serà diferent, i això no vol dir que serà ni millor ni pitjor, però serà la nova manera d’entendre els temps. Això no vol dir que estiguem menys polititzats. 

Laia: jo també crec que tot això ajudaria en el món de l’educació, que s; hauria de fomentar l’esperit crític, perquè això sí que passa molt: no estem acostumats a contrastar informació. Al final, ens diuen una cosa i ens la creiem. Ens sembla difícil fer aquest treball de dir “ostres, això vaig a mirar a altres com ho diuen… vaig a mirar això”. En no tenir la pressió de l’“haig de votar”, al final crec que els menors no ens hi posem tant, en el tema de la política, i crec que abans el tema de política estava molt més vigent que no pas ara. Hi ha un moment a l’obra on les dues de l’actualitat comenten que en aquella època no passaven gens de la política, però nosaltres sí, hi ha moments en els quals realment no penses; penses en els projectes que creus i que valores, però hi ha molt més que ens estem perdent i que abans es fomentava molt més en el fet d’entrar a la política més que no pas ara.

Bé. Com heu viscut l’estrena de l’obra, perquè el teatre és un art molt humà, molt de contacte, aleshores se us ha fet estrany per exemple representar-les amb les mesures anticovid?

Marina S.: ha sigut una mica incòmode, perquè ja portem un any, gairebé un any, bueno sí no sé quan portem ja fent obres amb mascareta i tal, i realment és una mica molest, i jo trobo que bueno, el que dèiem que la pronunciació i tot costa més. És a dir, no posar-se al paper del personatge, no costa això; però realment si tens una cosa aquí (mascareta) que t’està com tal, potser les expressions de la cara és més difícil arribar a transmetre i ser totalment transparent i poder transmetre aquest missatge al públic. Jo trobo que això ha estat el més complicat, el fet d’actuar amb això, encara que fos amb mascaretes transparents. Però ha estat bé dintre del que cap.

Laia: encara que en aquesta obra hem pogut fer test d’antígens, i això ens ha permès no haver d’actuar amb mascareta i es nota moltíssim, tant en tema d’audició, com en …

Marina S.: en tema de gesticulació.

Laia: exacte.

Lola: com que vam fer tots els assajos amb mascareta es notava com que faltava algo, i va ser fer els test d’antígens que, per sort, però fins a l’últim moment no teníem clar que fos possible, i vam fer només un assaig sense mascareta i ja va ser l’estrena. I veure que tot el que havíem treballat amb mascareta, que si ja l’estrena és en si especial, veure-la sense mascareta i com actua tothom i les cares i tot, que al final amb tot lo de la pandèmia la gent hem perdut una mica les expressions facials, no sé, va ser molt xulo.

Marina S.: motiva més també, t’ho prens amb més ganes, és també com una mica de normalitat.

Jana: dintre del que cap vam poder fer una obra amb molt bones condicions, que el covid òbviament sempre hi va ser darrere, però ens vam adaptar molt bé i l’obra la vam poder tirar endavant perfectament.

Vale, aquesta pregunta és també per totes i també pel director de l’obra: com ha estat el procés d’assaig, és a dir, com és el vostre modus operandi?

Laia: doncs aquesta vegada, bueno normalment en altres obres actuàvem les escenes totes juntes i als assajos hi anàvem totes. Però en aquesta obra ens hem dividit per escenes, ja que som molts grupets dins l’obra. I això, el que ha dit abans la Lola, això és com que tornaves sense mascaretes, i a part flipaves perquè tu no estàs present quan s’estan assajant les altres parts de l’obra i clar, al final miraves i deies “què fort, com s’ha avançat!”. O sigui, en llegir el guió, clar, no veies com es produiria això i després es mostraria a l’escenari, i llavors quan ho veies tot muntat deies: “ostres com mola això”; és molt xulo realment.

Lola: sí, vam fer això. O sigui, també va ser un factor molt important a l’hora de triar l’obra, que com que estàvem amb el covid i tal, era una obra que permetia fer grups petits i, a l’hora d’assajar, agrupàvem les escenes en aquests grups i, per tant, assajàvem en grups de 3, 4, 5 i era més fàcil. I això que ha dit la Laia, que arribar als assajos generals i veure les escenes de les altres, és quan t’ho acabes de creure més perquè al final l’obra és tot un procés i veus les escenes de les teves companyes que no has vist i veure-ho tot junt és… no sé, em sembla molt xulo.

Marina S.: a mi em va costar una mica al principi adaptar-me a aquest nou mètode d’assaig, perquè va ser ostres ja hem fet 3 obres passades [error connexió], i era  com ostres què diferent, no? sortirà igual? perquè clar, vulguis o no, per molt que a les altres obres no sortíssim totes a les mateixes escenes, tu anaves veient que anava passant, i potser et podies posar en el paper del teu personatge ja, i vulguis o no en aquesta obra no s’ha pogut fer així. I per això poder-ho veure va ser molt emotiu. Però al final no m’ha desagradat aquest mètode tampoc.

Alfred: a nivell de direcció ha estat una cosa bastant complexa amb el tema del covid, perquè nosaltres ens movíem amb un grup de 8 o 10 actrius normalment, i per aquesta obra hem comptat amb 17 actrius, més tot el voltant de producció i tot, ha sigut molta gent implicada. Més de 30 persones implicades al voltant d’aquest projecte. Bueno, és a dir, estàvem amb covid amb el qual no podíem reunir-nos tots, però així i tot vam organitzar uns assajos entre setmana, que els fèiem online, i després fèiem un assaig setmanal presencialment per tal de poder anar tirant endavant l’obra. Sí que això que comentava la Marina ha sigut un tema complicat perquè eren un grup molt compacte, amb un bon funcionament intern, i el fet de disgregar aquest grup també ha gestionat certes dificultats o que realment no et sentissis tan a gust fent teatre perquè tot lliga una mica: tens ganes de fer teatre, però tens ganes d’estar amb els teus companys i companyes. I això, bueno, ho hem hagut d’anar gestionant, una cosa més del covid, però al final amb trobades i hem pogut representar-la vàries vegades ja, doncs ha pogut anar tirant endavant.

Bueno, continuem. La immediatesa de les xarxes socials i els nous formats de comunicació i d’entreteniment sembla que no deixin lloc per una cultura més pausada. Aleshores, quin espai té el teatre entre les generacions més joves i com creieu es podria fer per apropar el teatre a la joventut? Per exemple, normalment les grans produccions tenen uns preus molt elevats que la joventut no es pot permetre.

Jana: jo crec que, tot i que és veritat que ara mateix totes les coses per xarxes socials i internet estan en un auge molt gran, jo crec que no s’ha de perdre el fet d’anar al teatre. Però bàsicament perquè jo és que tinc claríssim que si una persona jove va al teatre, no vius el mateix. T’estan actuant actors i actrius, davant teu, t’estan fent l’obra per tu, i estan posant el sentiment en aquell precís moment, que estan molt bé les pelis i les sèries i tot, però ho han gravat una vegada i tu t’ho mires les vegades que vols. En aquell moment no, els actors i les actrius t’estan fent l’obra per tu i estan dedicant el seu temps per tu; per tant, entenc que tinguin aquest preu. Tot i això, per joves hi ha moltíssim descomptes. Si vols anar al teatre, pots anar al teatre i barato i pots veure teatre de molt bona qualitat i no gastar-te un pastizal.

Laia: naturalment, quan la gent que no està com dins del món del teatre, pensa en el tema de l’entrada al teatre, no se sap tot l’equip que hi ha darrere, i llavors realment és com que sí, és car, però quan tu pagues per una entrada de teatre saps per què pagues, llavors és com que no et fa tant mal perquè dius “això és molt curro i hi ha molta gent darrere”. I bueno, no sé, però realment trobo que s’hi ha de donar més importància, al teatre, perquè és un espai on es gaudeix, i és com el contacte humà, al final, perquè ens estem enganxant a les pel·lícules i les sèries i aquesta cultura. I anar al teatre és com molt especial també.

Lola: jo també penso que s’hauria de promoure més des de petits que la gent faci teatre perquè és com una extraescolar o com algo a dedicar-t’hi que té molts valors bons. Hi ha gent que és tímida i li va molt bé per expressar-se, i al final jo ho he notat molt a la vida: has de sortir a explicar algo o has de parlar davant de gent i t’és més fàcil i perds moltes pors. Hi ha des de petits moltes persones que juguen a futbol o que fan moltes coses, però es veuen pocs nens i nenes petites que facin teatre, i al final aporta molts valors a l’hora de viure.

Marina S.: és això, si no t’ho inculquen des de petita… Jo, per exemple, des de petita faig teatre i vaig al teatre, i és com que també m’és més fàcil anar. El que passa és que, en ser actrius amateurs, si anem al teatre, jo personalment ho visc molt, em poso a la pell dels actors i actrius que estan actant en aquell moment i saps el que senten en aquell moment, com els nervis abans d’estrenar, o ostres et poses a la seva pell de dir si estan nerviosos… en haver-ho viscut ho entens com molt més. Això és molt guai. Jo trobo que si no fas teatre des de petita o no hi vas, això no ho pots viure igual.

Marina: sí, sí, totalment. Jo també ho crec, que anar a veure una obra de teatre sent actriu o fent teatre ho vius molt diferent. Bueno, jo tampoc sé com ho viuen la gent que no fa teatre, però aquest no sé què que diu la Marina uh, és que deuen estar nerviosos, però ho fan molt bé. O el que deia abans la Jana ho estan fent per tu, l’emoció; no és que estigui gravat com una peli que és sempre igual. Et mires una obra de teatre dos dies diferents i l’emoció varia. Jo crec que haurien de moure a la gent perquè anés al teatre perquè realment trobo que és molt maco.

Alfred: això que comentes, Beatriz, també és que es fa molt de teatre infantil, per petits, es fa molt teatre clàssic, es fan musicals, que aquests musicals són inaccessibles pel que comentaves dels preus, que són els que podrien atraure els joves. Però teatre per joves, clar, deu ser un peix que es mossega la cua: com que no hi van gaire els joves, tampoc es fa teatre per joves; doncs subvencionem aquests teatres per joves, si volem que realment es generi això. Perquè normalment el públic generacional dels teatres fa això: fins als 13-14 anys, que els pares els porten al teatre, els nois o noies van al teatre, i després fas un salt fins als 30-35 anys que tornen a anar al teatre. Doncs potser també és perquè no hi ha temàtica per joves, i tampoc no hi ha aquesta disponibilitat. Nosaltres aquesta obra mateixa la volem presentar per a joves i tal, però clar, totes són estudiants, per tant hem de treballar fora d’horaris lectius; intentem buscar instituts que vulguin venir a veure-la fora d’horari lectius. Estem encantadíssims amb què pogués ser, però clar, és molt complicat. Per exemple, l’anterior obra que vam fer era sobre bullying escolar, i com que la fèiem a primària, vam poder aconseguir anar a diverses escoles en horari escolar: clar, els nens van al·lucinar, poder fer teatre al seu propi pati, i va ser molt interessant, però és un esforç molt gran per la companyia fer-ho entre setmana i en horari escolar. Doncs aconseguir aquest vincle amb altres escoles i instituts que puguin fer això.

Moltes gràcies per presentar-nos la vostra obra el dia 18 i molt merda, anirà genial!

Totes: Gràcies, ens veiem a la Festa!

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles

L’ultradreta i les institucions

Cuba: La raó és el nostre escut

Homenatge a Juan Navarro