Koers: “Tenim les nostres idees, les nostres experiències, que després fiquem a cada cançó”

Del mateix autor

Koers també havia de tocar a la festa de 2020, però la pandèmia ens ho va impedir. Un any després, podrem gaudir del seu reggae, de les seves lletres, i de la magnífica veu d’en Kelly, qui va guanyar la setena edició de La Voz, i a qui entrevistem per conèixer més a fons aquesta banda.

Koers sou un grup molt genuí en el panorama de la música catalana. Ens podríeu explicar com definiu el vostre estil i com a grup?

Molt fàcil. El nostre estil principal és reggae, tot i que ens agraden molts estils, ens agrada molt innovar crec que seria la paraula, ens agrada experimentar. Al final l’estil que tenim nosaltres és el reggae.

I quina és la vostra història, quins van ser els primers passos per esdevenir un grup tant conegut?

Bé, vam començar a Lleida, s’ha de saber que quasi tots som de Lleida. Vam començar el 2014. Per sort tenia amics músics a l’institut, això és una cosa molt bona i que ajuda, que facilita les coses. Tota la vida he fet música a l’església, a l’escola, als instituts també. Mon germà, que toca la bateria; el meu millor amic que en aquell moment tocava el teclat; un altre amic meu, que ara mateix és un dels guitarristes de Koers… i doncs, hem anat coneixent més gent que no estudiava amb nosaltres. I vam formar una banda, tot i que ja abans del començament de Koers teníem una banda que es deia Rock Bullet, “bala de rock”, i aquesta banda la vam formar quan teníem quinze anys, imagina’t! Ens coneixem la meitat quasi de tota la vida, ja fèiem soroll, fèiem rock. I doncs, anys després, el 2014 vam intentar formar alguna cosa que a dia d’avui ens acompanya al nostre dia a dia.

I arribar a tenir tant d’èxit i ser tan coneguts com us ha fet evolucionar?

Doncs jo crec que el treball. Primer de tot l’esforç de seguir, gravar vídeos, insistir, penjar-ho a les xarxes socials, a tot arreu, on la gent de d’Èxits, de Halley Records i de Fourni ens van veure per primera vegada. Doncs poc a poc s’interessaven en nosaltres. Anàvem fent la nostra feina, com seguint fent a dia d’avui. Perquè, clar, tu fas música perquè vols ser escoltat o escoltada, i pots tenir la sort de ser escoltada o no, i nosaltres vam tenir aquesta sort que hi havia molta gent interessada en el nostre projecte i durant tots aquests anys hem tingut a molta gent participant amb nosaltres, de manera directa i de manera indirecta. I pel camí vam trobar Halley, que és el nostre segell discogràfic, i Èxits i Fourni.

Nosaltres cada any portem algun grup a la festa, i sovint ens trobem que alguns grups no volen tocar per moviments polítics o partits. Què opines del paper de les persones que us dediqueu a la música, creus que teniu una responsabilitat social d’altaveu?

Sí, crec que tenim una responsabilitat social d’altaveu molt grossa, i moltíssima gent desconeix el poder i la responsabilitat que tenim com a portaveu, com a cantants i com artistes en general. El món de la música és un món privilegiat en certes maneres, és un món on tenim el plaer o el privilegi de guiar de manera directa o indirecta a moltíssima gent. Hi ha moltíssima gent des de ja els sis anys que escolta els diferents grups de música, i vulguis o no hi ha una mica d’influència en els pensaments d’aquestes persones. Jo els hi dic consumidors de la música, la gent que quan t’agrada molt una banda sense saber-ho ja està compartint la seva ideologia. Llavors, tenim un paper molt important en aquesta societat.

Sí que és que gent com jo, tot i que considero la política important, no m’agrada ficar-m’hi. No m’agrada ficar-m’hi perquè hi ha molta polèmica, i hi ha moltíssimes coses que no podries canviar per tu mateixa. Ficar-te en la política, on hi ha altres persones que tenen un poder abusiu, on moltíssima gent fa el que vol dins d’aquests càrrecs que tenen, molts cops és com una lluita perduda, sincerament. Perquè nosaltres volem que algunes coses es facin d’una manera, però els que manen són altres, i aquestes persones fan les coses a la seva manera. I a mi em preguntaran: de quin partit polític ets, en què creus? Tot això, i et diré que no ho sé, perquè sincerament la política manca molta, molta transparència.

Entenc el que dius, i que vincular-se a un partit polític és un altre nivell, però el que volia dir específicament és que, per exemple escoltant Koers, moltes de les coses que es diuen a les lletres són molt polítiques. Per mi tot és política…

Tot és política, sí.

Tot és política, i escoltar Koers desperta en els consumidors de música, com has dit, interessos, i desperta sentiments reivindicatius. En aquest sentit, vosaltres us considereu un grup reivindicatiu?

Mira, nosaltres ens considerem persones reivindicatives. Perquè és molt important saber que nosaltres no som una banda on tots estem d’acord amb una ideologia política. Existeixen bandes on dius un nom i ja saps que són “tal”. Nosaltes no som “tal”, no som res, nosaltres som un col·lectiu, però que quan tu entres dintre del nostre col·lectiu t’hi trobes amb Kelly, t’hi trobes amb Kelvin, t’hi trobes amb el Guille, Hector, Pau, Arnau, Irene… t’hi trobes amb tots nosaltres, que som persones diferents amb diferents opinions. On tots nosaltres coincidim és en la justícia, que és el més important que pot existir com a política. Nosaltres coincidim amb la igualtat, coincidim amb la justícia. Creiem que hauríem de partir del més mínim, que és l’empatia, el més mínim que és el respecte, i amb tot això començar a construir una base de societat. I amb això coincidim tots. De les diferents maneres de funcionar tindrem opinions de tot, i és per això que com a col·lectiu no som una banda reivindicativa, però sí que tenim les nostres idees, les nostres experiències, que després és el que fiquem a cada cançó, a cada lletra. I és per això que pots considerar la nostra música política, perquè tot és política.

I parlant d’aquest sentiment de justícia, que està molt present en les vostres lletres, quines són les principals injustícies que veieu a la societat catalana, i que caldria revertir?

Bé, són moltes, són moltes. Qui diu la societat catalana diu la societat espanyola i la societat món, per dir-ho d’alguna manera. Són moltes. Crec que estic en la millor situació per parlar de racisme, per exemple, perquè jo ho he patit, la meva pell ho ha patit, i fins al dia d’avui ho segueixo patint. I també fa no res vaig ficar un post sobre l’homofòbia, xenofòbia, són coses que seguim patint en la nostra societat. I després, altres coses que sembla que no en parlem mai com la injustícia econòmica, gent que no té i no té la possibilitat de poder-se ajudar, gent que manca recursos per poder viure tranquil·lament. Gent que paga una barbaritat de preus en lloguers i s’espera que paguin impostos també. Gent que ha estat un any sencer a casa, sense treballar de res, sense cobrar res, per culpa de la covid, quan la seva situació anterior ja era nefasta i amb la covid segueix sent encara pitjor. I gent que ha de callar, perquè se sent impotent per poder actuar. Doncs són moltes coses, i d’aquestes coses cantem.

La música és una molt bona eina per posar en relleu i denunciar això, i ajudar a fer “el clic”, amb una música que a més té bon ritme, es balla bé. En escoltar la lletra et sents identificada, o hi veus el teu veí o veïna, o la situació del teu barri per la pandèmia, etc. En aquest sentit, quins problemes us heu trobat els grups de música que us intenteu començar a dedicar plenament a aquest àmbit, dins del context de la pandèmia?

Està clar que, amb la pandèmia, ha estat dur per nosaltres. Però això en cada àmbit, malgrat que la cultura ha patit moltíssim. Jo fa mesos que estic dient que hem de tenir paciència. Hi ha gent que no es pot queixar massa: Nosaltres hem perdut molts diners, però sí que és veritat que, quan es comenci a fer concerts, nosaltres estaríem i estem dins dels privilegiats, als qui no ens falten concerts. Sí que és veritat que hem baixat de fer quaranta concerts a fer-ne vint, però podria ser pitjor, podria ser zero i no vint. Per això ens prenem les coses d’una altra forma, ho posem tot a la balança i pensem en què ens ha donat la pandèmia, que ens ha tret la pandèmia i què tenim i què no tenim. Igual ens hem d’enfocar més en el present i en el futur, en allò que podríem fer com a persones: En com podem millorar les cançons que tenim, com podem millorar la manera d’arribar a més gent… Jo crec que, amb pandèmia o sense, sempre hi ha feina d’algun tipus. I la feina més important que tenim tots és que comencem a canviar el nostre interior i fer millor les coses.

I hi ha hagut algun canvi en les formes de treballar que creguis que seran definitius? Perquè penso ara en les persones que feien feina d’oficina, que ara, teletreballen, en les reunions virtuals…

Hi ha coses que han canviat, però jo vull pensar, però, que les coses estan una mica millor i que les altres formes de treballar d’abans també les tindrem. En comptes de treballar només d’una forma en tindrem dues. És el que deia abans, cal buscar, innovar. Jo crec que en el futur, tot i que espero que estiguem bé, també ens quedarem amb algunes formes de fer les coses. Hem tornat a un món molt virtual i té les seves coses bones i dolentes. En comptes de desplaçar-me tres-cents kilòmetres per fer una entrevista, ho podem fer a distància. I, a curta distància, igual tinc un concert a prop aquesta nit, puc fer aquesta entrevista i fer després el concert. També s’obren finestres per poder fer diferents coses, gestionant bé el nostre temps. És el que t’he dit abans, hem de buscar la part positiva de tot el que passa. Aquesta vegada la vida, però, ens ho ha posat molt difícil.

Efectivament, ens hem trobat una situació de pel·lícula de ciència-ficció. Pensava ara en la cançó “Cremar Babylon”, que vau fer el 2017, on parlàveu de la desesperació del jovent i com una festa brutal ajudaria, i tenint en compte el patiment de la gent jove amb la pandèmia, sembla una cançó premonitòria. La cançó parla d’escapar de l’autoritat i ser feliç. Us demanen més aquesta cançó actualment? Heu vist diferències, en la situació actual, respecte cançons que s’escoltin ara més que d’altres?

Si, ho hem vist, sobretot amb les cançons que hem parit al confinament. “Crema Babylon”, com has dit, va ser una cançó feta el 2017 que té molta força. La lletra en si ja té molta força i la base l’acompanya. Ens hem trobat que hi ha cançons que es demanen molt, com “Ballarem”, la cançó de “Vuela”, amb Macaco, “Fins al final”… Es demanen molt i també són les més conegudes.

El procés creatiu ha sigut més difícil o heu sigut més productius durant aquesta pandèmia?

Fa molts mesos que porto responent aquesta pregunta: A mi la pandèmia no m’ha donat la capacitat inspiradora ni m’ha obert més la ment per inspirar-me creativament. No sé si he escrit més o menys ara, sempre he escrit. El que passa és que he dedicat el meu temps a escoltar i fer altres coses. Abans hi havia coses que no feia: Per exemple, no cuidava les plantes, ara m’agrada molt fer-ho. Són altres maneres de passar el temps. He intentat que la pandèmia no m’esfondri. La música no ha d’ocupar el 100% del meu temps, tot i que és el que més m’agrada fer. Amb aquesta pandèmia m’he buscat la vida com tothom, i hem triplicat la feina, però també intentat fer coses que no siguin la música. I, alhora, hem buscat refugi en la música, gràcies a ella no ens hem tornat bojos.

Què penseu de les mesures per la Covid-19 respecte a la cultura? Les restriccions de persones, els tancaments de les festes majors…

De cop i volta hem de cancel·lar concerts que ja teníem programats. Si ho penses, de primeres, pot semblar-te injust, però també pots intentar entendre per què s’està fent. Nosaltres l’únic que demanem és que ens deixin treballar, ja que cap polític ha patit l’atur. Ells no ho entenen, perquè sempre han seguit cobrant de les seves feines cada mes. Que nosaltres no puguem fer concerts és molt dur perquè és la nostra forma d’ingrés. Comencem ara a treure el cap i ara veiem que hem de cancel·lar concerts quan, legalment, veiem que aquests concerts es poden fer: Si els jugadors de futbol poden jugar, els músics poden actuar. És buscar la manera de fer-ho i sembla que ho estàvem trobant, i ho podem seguir fent. Es demanen tests d’antígens, més controls? Es fan. Encara no hem fet concerts amb persones aixecades. Podem seguir fent-ho així. Si no poden ser més de 500 persones a un lloc, i n’hem de ser 150? No passa res. Tot es pot fer, però cal fer negociacions. Sentim que tot això ens ho imposen. A poc a poc segur que tot anirà millorant.

Suposo que heu rebut molts missatges dels vostres fans. La gent necessita retrobar-se, necessita escoltar la música en directe. La música en línia no és el mateix: Està molt bé veure el teu grup, però no és el mateix.

Sí, és com anar a YouTube i veure els vídeos. Nosaltres ens hem trobat amb gent que ha plorat als concerts perquè ho troben a faltar.

Per acabar l’entrevista, hi ha algun missatge que vulguis fer arribar a la gent?

Primer de tot, moltes gràcies per convidar-me i convidar a Koers aquí. Tenim moltes ganes de trobar-nos al setembre. Si us agrada la nostra banda podeu seguir-nos a les nostres xarxes: A Instagram, YouTube, a la nostra pàgina web… Allà teniu tota la informació possible per trobar-nos. Moltes gràcies per escoltar-nos i estarem que estigueu bé totes.

Articles relacionats

Darrers articles

L’ultradreta i les institucions

Cuba: La raó és el nostre escut

Homenatge a Juan Navarro