La lluita dels comunistes xilens en el context llatinoamericà

Autor

Del mateix autor

Fawzía Abu Jáled

Roque Dalton

Vladimir Maiakovski

Setembre és temps de reminiscències de l’èpica popular viscuda amb Salvador Allende, obrint una bretxa inèdita cap al socialisme, ruta avortada per l’imperialisme i l’oligarquia mitjançant la bestialitat feixista.

Ressonen profètiques les paraules del company president Allende, “se abrirán de nuevo las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor”, paraules que es van cristal·litzar als carrers de Xile a l’octubre de 2019, quan milions de persones les van omplir exigint dignitat, acabar amb les polítiques neoliberals imposant l’exigència de bandejar la constitució de Pinochet.

Aquestes lluites estan plenament inserides en les commocions que vénen sacsejant al continent a conseqüència de l’esgotament del neoliberalisme i la crisi sistèmica de l’imperialisme quan la seva hegemonia decreix davant l’emergència de nous pols com la Xina, Rússia, l’Iran o l’Índia.

La insurrecció multitudinària del carrer va fer trontollar a Piñera, la dreta va recórrer a democratacristians i socialdemòcrates per a forjar un espuri “Acord per la Pau” gatopardià, i es van veure obligats a acceptar la convocatòria d’una Convenció Constituent emmanillada, però el poble es va imposar categòricament i avui per primera vegada en la història de Xile es gesta una Constitució d’acord amb la sobirania popular.

El cost ha estat alt: mutilacions físiques, morts i la presó de centenars de lluitadors la llibertat dels quals és una exigència urgent i no pot ser oblidada.

La dreta continua maniobrant per a conformar el terç en la convenció constituent que impedís canvis profunds en la constitució. Els sectors conservadors utilitzen el poder mediàtic per a desacreditar el procés constitucional, avui en dia es viu intensament aquesta transcendental conjuntura politicosocial que commou l’estructura de poder.

En la Convenció Constituent s’estructuren enteses amb diverses forces per a aconseguir que emergeixi un nou Estat, un nou Sistema Polític. Aquests esforços són la tasca principal del que el nostre Congrés va definir com la contradicció principal del període: Democràcia o Neoliberalisme.

En aquest context, després d’haver aconseguit un salt en l’elecció de regidors i guanyar alcaldies emblemàtiques com la de Santiago, va emergir la postulació presidencial de camarada Daniel Jadue generada en un clam de la base i una conjunció de forces progressistes. Una descomunal campanya mediàtica anticomunista i algunes carències nostres van impedir guanyar la primària definitòria de la postulació, doncs inèditament s’alçava un candidat comunista a la presidència de la Republica en al fragor d’un prometedor clima imperant al país com a resultat de la immensa pressió social contra el règim de Piñera

Els comunistes hem doblat els nostres vots aconseguint un 10%. Per això honrant els nostres acords en constituir l’aliança anti neoliberalisme “Apruebo Dignidad” fem costat a Gabriel Boric que va guanyar les primàries.

Hem vingut superant les diferències d’enfocament per a avançar a la conquesta d’un govern l’eix central del qual és la derrota del neoliberalisme en un moment que la dreta es troba afeblida, i els seus socis democratacristians i socialdemòcrates han estat rebutjats electoralment.

Hem aconseguit construir una llista unitària entre Apruebo Dignidad, la nostra aliança, i el Front Ampli per a guanyar un parlament i un senat que doni viabilitat i implementi els resultats de la Convenció Constituent. Simultàniament postulem l’elecció de consellers Regionals en el camí a la descentralització polític administrativa del país.

La dreta conserva el seu poder econòmic i mediàtic i és secundada, com tradicionalment ho ha estat, per l’imperialisme que veu en perill els seus interessos politicoeconòmics davant l’emergència d’una correlació de forces en construcció.

Amb el Front Ampli tenim visions diferents, en el seu si conviuen concepcions molt contraposades en alguns casos socialdemòcrates i una mica d’anticomunisme, però ens uneix la superació del model neoliberal.

En el desenvolupament de la política d’aliances fem esforços per a aconseguir accions comunes tant a l’interior de la Convenció Constitucional com en el treball parlamentari, en el camp sindical i social aplicant la flexibilitat tàctica enmig de les complexitats imposades per l’emergència de nous actors en la lluita social i política.

Aquest accionar es desplega sota l’agreujament de l’aguda crisi social, enmig d’un desenfrenat procés d’alces, especialment dels aliments, combustibles i habitatges, amb un quadre de cessantia en què s’han perdut milions de llocs de treball i creix l’ocupació informal. Part important de la població percep ingressos sota la línia de la pobresa, proliferen els campaments precaris d’habitatge i tot això és agreujat per la pèssima gestió governamental davant la pandèmia. Les mesures del govern de Piñera per a enfrontar la pandèmia estan condicionades per l’empresariat que imposa l’interès de l’economia per sobre la vida de la gent.

Reafirmem la nostra concepció de l’internacionalisme proletari i inequívoca solidaritat amb la lluita que lliuren els pobles per conquistar la seva plena sobirania, emfatitzem l’antiimperialisme com a objectiu estratègic, com a ruta en la tasca de superar la crisi sistèmica que amenaça la supervivència de l’espècie humana. Les causes de la crisi són clares: la globalització del capital especulatiu i financer, la concentració del capital, en resum, la crisi d’acumulació del capital en el neoliberalisme. Tot això enmig de la crisi pandèmica l’enfrontament de la qual per part dels governs neoliberals es fa privilegiant el lucre del capitalisme per sobre la vida.

Patim una ferotge campanya anticomunista revivint les pitjors experiències de la guerra freda. Es demonitza mediàticament qualsevol indici d’independència, això imposa desplegar la lluita d’idees disputant l’ús de les noves tecnologies comunicacionals.

Les erupcions de masses que es lliuren en el Continent apunten a canvis de fons, bandejar el neoliberalisme obrint formes d’integració i convivència, bregar perquè el continent sigui un territori de pau lliure de l’assetjament bèl·lic que l’imperialisme imposa a l’Orient Mitjà on intenta assegurar les fonts energètiques que li exigeix el desorbitat model de consum depredador. L’Afganistan és una mostra les seves cavernàries polítiques hegemòniques.

Els revessos a Síria, l’Iraq, Líbia, l’Afganistan, les practiques genocides del sionisme en contra el poble Palestí, les agressives aventures d’ingerència, els bloquejos financers, econòmics, i els “cops tous”, la pràctica de crims de lesa humanitat contra els pobles de Cuba, Veneçuela, les amenaces a Nicaragua i Bolívia, ens imposen reforçar enèrgicament la solidaritat, elevant els seus continguts, fent esforços per a instal·lar la veritat combatent el terrorisme mediàtic.

És significatiu i valorem la recuperació del govern a Bolívia; l’inici del mandat presidencial del mestre Pedro Castillo al Perú sota una descomunal pressió oligàrquica i imperialista, que reclama un seguiment analític i solidari; les convulsions que es lliuren al Brasil; i la perspectiva del lideratge de Lula enfront del feixista Bolsonaro, que practica mesures que ranegen en pràctiques d’holocaust enfront de la pandèmia. Donem suport a l’enfortiment mundial de la solidaritat amb el poble i govern de la Revolució Cubana. El clam universal per a acabar amb l’infame bloqueig és novament exigit per la immensa majoria en el si de les Nacions Unides.

Celebrem els avanços del diàleg a Mèxic entre el Govern del president Maduro amb la dreta extremista que ha vist fracassar els seus afanys colpistes impulsats des del Pentàgon. Es busca dirimir els efectes de la crisi generada per la ingerència nord-americana per la via política. Per això, la dreta, davant el seu fracàs, opta per participar en les pròximes eleccions de governadors i alcaldes del 21 de novembre, procés que hem d’acompanyar de suport solidari i informant l’opinió pública.

Celebrem el pronunciament del president López Obrador condemnant la política intervencionista dels Estats Units que continua entenent al nostre continent com el seu pati posterior exercint la doctrina Monroe. Valorem la seva proposta de crear un organisme que acabi amb l’OEA i la nefasta gestió colpista i desestabilitzadora d’Almagro. Valorem el seu clar pronunciament solidari i material amb Cuba.

Enfront de l’agressivitat de l’imperi, el quadre de tensions i inestabilitat que amenaça a desembocar en conflagracions bèl·liques atiades pel complex militar industrial i les polítiques d’ingerència en els assumptes interns, es requereix fer els majors esforços per a coordinar les nostres forces emfatitzant la necessitat de construir una integració regional sòlida. Avui és més complex que un país per si sol pugui aconseguir sobirania plena enfrontant aïlladament a la força immensa de l’imperialisme.

Al setembre el poble de Xile evoca la gesta històrica iniciada pel president Allende, del seu immens llegat portem a aquest esdeveniment les seves concepcions llatinoamericanistes verificades en la seva política internacional i manifestades en diferents fòrums. Podrien sintetitzar-se quan Allende assenyala a la resta del món “Què fer perquè Amèrica Llatina trobi una dimensió diferent perquè sigui ella mateixa Amèrica Llatina? L’esforç individual no s’avalua. Necessitem un esforç comú i col·lectiu. Necessitem que les fronteres es facin petites, no per a rebre la influència d’un règim a un altre, sinó per a enfortir en la unitat i la lluita combatent una Amèrica Llatina. Necessitem establir l’estatut de l’home llatinoamericà. Que sigui nou, autèntic, amb els drets dels nostres pobles, aixecant la seva pròpia veu sense estar sotmesos a tutel·les o a pressions d’ordre polític o econòmic. Volem una carta d’Amèrica Llatina que sigui el que van voler els pares de la independència, com a guia capdavantera de la unitat d’aquest continent”.

Les lluites, avenços i experiències viscudes per tots els nostres pobles són un immens estímul que ens permeten avançar amb optimisme i resolució amb la més basta unitat cap a la conquesta d’un món diferent.

Units vencerem i serà bell.

Articles relacionats

Darrers articles

Què pot la poesia?

Joana Raspall i Juanola

Gabriel Celaya

Àmal Yarrah