El poliamor com a aposta política contra el sistema

Del mateix autor

Cada vegada se sent més parlar del poliamor i cada vegada surten més concepcions errònies sobre què significa. De fet, s’ha acusat al poliamor de ser una temptativa més del capitalisme i el patriarcat per trencar els vincles entre nosaltres i refermar el mercadeig de cossos i estimes en la societat. Aquest article pretén, justament, demostrar el contrari i, alhora, esclarir alguns dels dubtes més comuns sobre aquest tema.

Explicat de forma molt ràpida i sintètica, el poliamor és un paraigua que inclou diferents maneres de relacionar-se, sent alternatives a les relacions monògames. En conjunt, trenquen amb la idea que l’amor romàntic és l’únic autèntic, sent la resta passatemps o provatures per a trobar “la parella definitiva”. També posen en qüestió la idea que les relacions sexo afectives monògames, a llarg termini, són les úniques amb validesa vital per a construir un futur amb d’altri. En realitat, el poliamor ve a fer un gir radical a preceptes clàssics que ja es van superant de fa anys gràcies al feminisme: Que si cal trobar a l’amor de la teva vida, que si aquesta persona serà qui et complementi en tot i que t’aporti el que necessitis… Vindria a ser una volta de rosca més respecte al lema tan conegut de “no necessito una mitjana taronja, jo ja soc una taronja sencera”.

Les persones tendeixen a la monogàmia perquè, des de petites, s’ha donat per fet que aquesta és la forma correcta, socialment acceptable, de relacionar-se. I ho donem per fet igual que també, desgraciadament, molta gent encara creu que les persones tenen un gènere assignat abans de néixer, o que el “més normal” serà que siguin heterosexuals. Però hi ha persones que, des de fa moltes dècades, estan buscant altres maneres de relacionar-se entre elles fora de la norma. I com a tot canvi, es pot percebre com una amenaça o, fins i tot, com a una imposició que ha d’assumir la majoria. I res més lluny. Això passa perquè el capitalisme i el patriarcat posen una forta pressió perquè no hi hagi formes diferents de relacionar-se. Perquè el poliamor és potencialment revolucionari i se’l pot aplicar tothom, encara que decideixi només relacionar-se sexoafectivament amb una sola persona per la resta de la seva vida.

I a mi, que soc una persona monògama convençuda, què em pot aportar això? Us preguntareu. Doncs el primer mite que hem de trencar en parlar de poliamor és el de creure que només ens referim a tenir diferents relacions sexuals o sexo afectives alhora. En realitat, del que parla és de posar el focus en com construïm les nostres relacions personals, cuidant-les pel que són per nosaltres i pel que ofereixen, i reconeixent el valor que tenen a la nostra vida. I no crear jerarquies entre aquells amb qui ens n’anem al llit, aquells de qui ens enamorem, els qui estimem, la família o els amics. Des d’aquesta perspectiva, tu ets el centre d’allò que vius i les persones passen per la teva vida i comparteixen amb tu allò que poden donar-te, sense posar tant de pes en què no poden oferir-te, abraçant-los tal com són i agraint allò que t’aporten en cada moment. Cal entendre que el poliamor es basa en el respecte, la confiança, el diàleg constant, la sinceritat i la responsabilitat envers un i amb la resta de persones amb les quals et relaciones, siguin del tipus que siguin, sense distinció: Cuides la teva mare, les teves amigues i els teus amants sense establir diferències entre aquestes persones per la mena de vincle que tens amb elles. No hi ha vincles que siguin millors o pitjors i que mereixin un tracte diferencial quant a les cures que has d’oferir o rebre.

I és que posar el focus en com es construeixen les nostres relacions personals, replantejant-nos quin paper juguen en les nostres vides i quin lloc els hi donem, i per què, posa en qüestió les bases fonamentals del patriarcat i li dona la volta a tota la teva vida i a totes les teves relacions interpersonals, no sols les sexo afectives. Es defensa que les cures cap a les altres persones no han de dependre del temps que comparteixis amb el teu vincle: sigui una persona d’una nit o una companyia d’anys, la teva amiga de tota la vida o un conegut, el temps que comparteixi amb tu no ha de condicionar les cures que exerceixis cap a l’altre. És, sens dubte, molt més revolucionari. El patriarcat, en la seva aliança criminal amb el capitalisme, marca de manera clara la importància dels vincles que tenim i, així, ordena la societat i la prepara per a la producció i reproducció controlada: Primer la família, que té un tint sagrat; després, la parella, que és l’estructura a partir de la qual es construeix una nova família; i, finalment, els amics, que són una sort de complement terciari per a suportar tota la resta. I aquí, també, entren en joc els rols de gènere, és clar: Si una parella és de dos i és exclusiva, es reparteixen els rols que s’espera d’aquestes persones per a complir amb els preceptes socials establerts. El poliamor, vist així, no té tanta relació amb el fet de tenir moltes parelles o cardar amb més d’una persona. De fet, espòiler, es pot ser poliamorós tenint només una parella sexo afectiva o no tenint-ne cap. El poliamor parla d’establir xarxes sanes, fortes i nodrides sobre les quals sostenir-nos, a les que cuidar i amb les que poder afrontar el món de forma col·lectiva, posant en relleu una sèrie de valors més justos i responsables entre nosaltres, amb ètica i honestedat.

I, a hores d’ara, direu: Quan parlarà de tenir més d’una parella alhora? Ara ve. Sota aquest plantejament i sempre, sempre!, des del consens entre totes les parts que hi participen, no és lògic entendre que hi ha d’haver obligatòriament l’exclusivitat sexo afectiva. Hi pot haver persones que practiquin una monogàmia conscient i ètica, on arriben a l’acord de compartir vida de forma exclusiva, i hi pot haver persones que sentin que poden establir xarxes amb més persones amb les qui sortir i tenir sexe. Dins del poliamor no tothom fa el mateix ni es relaciona igual. Hi ha, per exemple, relacions obertes, on dues persones mantenen una relació estable i decideixen tenir relacions sexuals amb altres persones, arribant a l’acord d’explicar-l’hi a l’altre (o no) el que fan. També hi ha diferents tipus de relacions poliamoroses on entren en joc diverses persones, que se solen classificar segons els acords que tinguin entre elles. Per exemple, hi ha el poliamor jeràrquic, on hi ha una relació que es prioritza i es posa per sobre de les relacions secundàries. Per contra, també existeix el poliamor no jeràrquic, on les persones es relacionen amb altres donant-li el mateix valor a tots els vincles, sense discernir. L’anarquia relacional parla, a més, d’obrir-se al fet que les relacions que s’estableixen evolucionin amb el temps, sense posar expectatives inicials sobre elles, donant un espai al seu esdevenir i, a més, sense voler jerarquitzar-les. Després, estan les “trielles”, la polifidelitat… En realitat, hi ha tants tipus de poliamor com a relacions estableixen i acorden les persones entre elles. Les etiquetes ajuden per a explicar les coses, però també limiten una realitat plural i en constant canvi, molt més complexa.

Això no significa que les persones poliamoroses estan lliures del “pecat original” del patriarcat. Totes les formes de relacionar-se mencionades anteriorment es construeixen a força de destruir el patriarcat que portem a dins, i això vol dir que pot ser difícil, encara que valgui la pena. De fet, l’amor lliure pot ser genial si tothom està en la mateixa pàgina. Si no, hi ha gent que està sent enganyada i es pot fer molt de mal: Tothom ha de ser conscient del tren que agafa i quant li pot costar el trajecte. Tenir diferents parelles pot implicar una inversió de temps i energia important que, a més, està en constant moviment, ja que les relacions evolucionen. Seguir aquesta filosofia de vida és un treball diari on cal desmuntar el que s’ha après des de nens i, per tant, cadascú està en una fase diferent del seu procés. Però cal anar amb compte, perquè el fet d’introduir-se en el món del poliamor i continuar reproduint els esquemes patriarcals -perquè venim d’aquí i és difícil desfer-se d’això-, és quelcom molt diferent d’un altre tema, que són les persones que diuen ser poliamoroses i que, en realitat, només han trobat una excusa alternativa i moderna per a fer el que els doni la gana sense esperar tenir responsabilitats.

La resposta patriarcal davant el poliamor és centrar el focus en les relacions sexuals i dir que les relacions poliamoroses són, en realitat, un mercadeig dels cossos, un consum de relacions amb altres persones, que es converteixen en alguna cosa d’un sol ús. En elles, segons aquesta òptica, només existeix el que li importa a l’individu, que es converteix en el centre: El seu desig no té fre i no ha de tenir-lo, i no ha d’atendre a ningú més. La idea viciada del que ens han venut que és el poliamor es representa bé amb la frase “estem en una relació oberta i puc fer el que vulgui”. No, Antonio, no pots tirar-te tot el que es belluga sense donar explicacions a ningú, això no és ètic i no té res a veure amb el poliamor. Hi ha gent que s’aprofita del poliamor, com a fills sans del patriarcat: Per altra banda, d’aprofitats n’hi ha a tots els moviments, i no podem considerar-los com a representants de res.

M’agrada pensar que els poliamorosos volen cuidar de les necessitats dels seus vincles, sigui quin sigui el paper que tinguin en la seva vida, per la qual cosa suposa afecte, treball, converses i espais compartits. I ser poliamorós no significa ser una persona segura necessàriament: El patriarcat pinta aquesta manera de relacionar-se gairebé com si es visqués en Sodoma i Gomorra, amb els uns i les altres alhora, seguit i tota l’estona. Però les persones que es relacionen d’aquesta manera el que volen són relacions més lliures i igualitàries i, per a això, estan disposades a pagar el preu de lluitar contra les seves inseguretats, contra el que s’espera d’elles, a afrontar situacions doloroses on no es tenen massa referències i on la majoria de persones no entendran per què coi ningú decideix posar-se en aquestes mogudes. I ho fan perquè els compensa explorar altres maneres de viure que senten com més honestes i afins als seus desitjos. Per tant, a vegades senten gelosia, enveges i inseguretats i, com a fills i filles del patriarcat, aquestes situacions es poden gestionar malament. La qüestió no és negar la possibilitat que això succeeixi, sinó gestionar-ho quan succeeix, parlant-ho obertament. La clau és viure-ho des de la responsabilitat afectiva i esforçar-se per fer bé als altres i a un mateix quan això succeeix.

Parlàvem abans de com el focus se sol posar en el sexe, ja que l’anàlisi es fa des de la perspectiva de la monogàmia, de l’amor romàntic i des de la moral catòlica. L’exclusivitat sexual és el punt d’atac fàcil que es pot fer des del sistema patriarcal, ja que fa que les persones s’espantin davant aquesta opció relacional: La meva parella pot tenir més parelles? On quedaré jo en aquest quadre? Em seguirà estimant? Se n’anirà amb algú altre? El missatge cala de pressa perquè atempta contra la base de les nostres inseguretats, produint-nos molta angoixa d’entrada. Si de cas, podem plantejar aquestes preguntes des d’un altre punt de vista: La monogàmia pot fer que l’altre no s’enamori d’algú més, que no marxi mai? O, més concretament, volem atrapar algú amb un contracte que faci que es quedi malgrat que no sigui feliç? La teva parella pot estimar-te i tenir més parelles, i estimar-les també, perquè l’amor no és un gerro d’aigua que s’esgota. La teva parella és lliure de triar-te cada dia, perquè no té una limitació social que faci que no pugui marxar perquè, llavors, l’estructura creada s’ensorra. Es passa de relacions verticals i jeràrquiques a un amor que teixeix una xarxa espessa de complicitat i cura on nens i adults, familiars, amics i amors, formen part d’un tot, sense ser compartimentats i limitats per categories d’afectes.

En una societat on existeix la capitalització dels vincles, la jerarquia entre ells i el fet de convertir les persones en objectes d’ús i consum, tractar a tots amb respecte i cura és, desgraciadament, un acte antisistema. Per tant, encara que l’altra persona només estigui amb tu una nit o tota la vida, la responsabilitat afectiva i sexual hi ha de ser i és un deure posar-la en pràctica, perquè és això el que realment trenca amb el sistema patriarcal. La tendresa i les cures no han d’estar determinats per la temporalitat. L’altre importa, sempre, i és important com se senti, que estigui còmode, que li agradi el que estigui succeint. I és important assegurar-se d’això abans, durant i després de compartir temps conjuntament. Cuidar-nos ens fa més forts, crea una societat més segura i feliç, més confiada en la seva pròpia habilitat de superar-se i millorar, i més preparada per a lluitar en el dia a dia contra el sistema i les opressions que ens pesen i marquen. Repetim: Contra el patriarcat que despersonifica i que premia el consum de cossos, les cures són revolucionàries i antisistema. I d’aquesta revolució en pot participar tothom i ens en podem beneficiar tots.

El poliamor no és per a tothom, igual que no ho és el matrimoni, la solteria o la monogàmia. La qüestió és que cadascú trobi on se sent millor sense donar per descomptat quina manera de relacionar-se és la que s’ha de tenir. Caldria plantejar totes les opcions des que som petits perquè es pugui triar des del coneixement i la normalització, de forma que no hi hagi persones que es passin tota una vida sofrint perquè la seva manera de relacionar-se no les fa felices. Hi ha persones que creuen, encara, que nomenar opcions de vida fora de la norma significa adoctrinar o obligar als nens o als joves al fet que siguin tots poliamorosos a la força: No caiguem en arguments conservadors i de dretes com aquests. Es tracta, en canvi, de donar llibertat a les persones per a triar viure de manera ètica i responsable, dins de la societat i del nostre món. Encara que el poliamor no sigui per tu, de ben segur que et pot plantejar dubtes i dilemes que tots hem de reflexionar. I, al final, sigui l’opció sexo afectiva que sigui la que prefereixis, no oblidem que la qüestió és voler bé, bonic i de manera recíproca el temps que hagi de durar, així no sigui per sempre.

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles

L’ultradreta i les institucions

Cuba: La raó és el nostre escut

Homenatge a Juan Navarro