Aprofitant la seva actuació a la Festa Realitat, durant la programació matinal especialment pensada pels i les més petites de la casa, hem tingut el plaer de poder fer una breu entrevista amb en Jan Garrido i en Rikki Arjuna, membres del grup Xiula. En ella repassem les claus de la seva música, on petits i grans rivalitzen per qui ho passa millor, però sempre amb un component fonamental de crítica social que els ha portat a tenir un èxit aclaparador.
Qui s’ho passa millor als concerts, els pares o la canalla?
Jan: És una gran pregunta, jo diria que tothom s’ho passa bé a la seva manera. Perquè és un espectacle que intenta fer un recorregut per tots els tipus d’humor, tots els tipus d’estils musicals, llavors la interacció és molt constant i en el feedback, tant petits com grans, es veuen molt interpel·lats. Hi ha una competició a veure qui s’ho passa millor. Els grans sempre diuen “nosaltres” i els petits també.
Rikki: Nosaltres també, eh? Entrem en la competició.
Som una generació en la qual els adults ens ho volem passar bé, fugir del rotllo soso i avorrit. Per altra banda, podríem dir que sou un grup que no infantilitzeu als nens i a les nenes, com feu el plantejament per no fer aquest tractament tan infantil de la canalla?
R: Bàsicament el que ens agrada és que el que desprenguem sigui veritat, no fingir, ser nosaltres mateixos, anar directes al missatge i no amagar res. Si vas combinant tot això, al final no pots parlar d’infantilitzar, perquè parlem igual a l’adult que al nen. Simplement que nosaltres, com que fem música familiar, ens fixem en uns temes que afecten més a la canalla.
La temàtica de les vostres cançons té un equilibri molt xulo, complex, entre coses que pot entendre la canalla, però que per darrere van donant un missatge. És buscat aquest missatge crític?
J: A totes les cançons (el contingut, la lletra, com la treballem, l’estil de música que fem servir, la producció musical…) tot està superpensat. Inclús, a vegades, si cal ens informem de les temàtiques de les quals fem les cançons i intentem que siguin amb un esperit crític, amb consciència, que més aviat obrin preguntes, que no pas donin respostes tancades. Que obrin espais de debat a les famílies. Hi ha moltes metàfores, hi ha molt contingut que no és que diguem que les coses han de ser així, sinó que plantegem el tema, el qüestionem i a partir d’aquí es genera un debat.
Suposo que la vostra experiència vital va influir a l’hora de generar aquest projecte. Quan parlen de vosaltres sempre és allò de “dos músics i dos educadors”, sempre aquest mantra. Com us va influir la vostra perspectiva personal?
R: Sobretot en el tema de conjugar el que és educació i música. Els que venen més de la música volen que sigui una música treballada i que sigui una música que tingui cos; els quatre venim del lleure, però el Jan i jo, que venim més de l’educació social, volíem que el contingut fos transformador. Això, vulguis o no, s’havia de despendre. I jo crec que ho hem aconseguit.
Els últims anys la música infantil mou masses, però d’un any cap aquí, potser des del premi Xesco Boix, heu fet un salt espectacular. Us imaginàveu que seríeu un fenomen a nivell familiar?
J: De cara endins no ha canviat molta cosa, en el sentit que nosaltres portem deu anys, és la nostra feina, és el què ens agrada fer. A nivell intern hem anat avançant, ha aparegut gent nova dins del projecte, per nosaltres és una cosa linial. Suposo que des de fora es veu aquesta cosa, de cop i volta hem fet aquest salt tan gran. Però si jo m’ho miro, crec que ha sigut una cosa molt linial d’a poc a poc, hem anat a moltes escoles des de fa molt de temps, hem anat picant pedra a la nostra manera, com que no anem amb discogràfiques ni segells i ens ho fem tot molt nosaltres, sempre ha sigut una cosa d’a poc a poquet. I ara de cop i volta, sí que és veritat que molta gent ens diu “ostres, fa un any que ho esteu petant” i diem “hosti, doncs potser sí que ho estem petant fort”, però venim de més lluny.
Com us heu vist amb el vostre disc replet de col·laboracions, amb l’Albert Pla, la Suu, la Clara Peya… és com jugar a la lliga dels grans això, no?
R: Bàsicament el que volíem és sumar, més que anar a la lliga dels grans, el que volíem era gent que realment sentís la criança i sentís el descontrol. Vam anar a buscar, sobretot, perfils de mares cantants, sí que volíem, evidentment que cantessin bé i gent que d’alguna manera hi tinguéssim accés. Després sí que hi ha l’Albert Pla i la Clara Peya, que les cançons una mica estaven pensades perquè ells hi entressin, i quan van dir que sí va ser un regalassu.
Bé, doncs per acabar i per donar-vos les gràcies per la participació a la Festa Realitat, de la nostra revista, només preguntar-vos què tal això de fer una festa amb els comunistes i participar amb nosaltres. Què tal ho heu viscut?
J: nosaltres sempre intentem, perquè anem a molts concerts i toquem a molts llocs diferents, donar-hi un punt d’humor per fer familiar una realitat que en aquest cas viviu a nivell d’implicació social i de projecte que feu des dels comunistes. I des de l’espectacle nostre hem intentat que sigui una cosa que permetés trobar l’humor, que fomentés la trobada i interpel·lar al públic per tal de saber si són o no comunistes… Vull dir, anar fent les bromes per dir “ostres, estem aquí també podent escoltar”. Ens hem sentit molt bé i molt a gust.
Ens n’alegrem molt. Esperem poder coincidir altres vegades i ha estat un plaer fer aquesta entrevista amb la Realitat.
J i R: molt bé, moltes gràcies a vosaltres. I avall el capitalisme, tu!
Exactament! Contra el capital, Xiula!
