Tornar a començar

Del mateix autor

A mesura que passen les setmanes i agafem perspectiva, cada vegada resulta més clar que les eleccions del 4M a Madrid representen un punt d’inflexió a la política espanyola. En poc més de dos mesos, les conseqüències d’aquells comicis han impactat amb força en les diferents forces polítiques estatals. Seguim a l’interregne, però ja s’apunten noves claus de com es desenvoluparà el proper cicle a la política de l’Estat.  

En primer lloc, un PP en hores baixes ha passat ràpidament a l’ofensiva, guanyant posicions amb força en la batalla de les idees des de la seva plaça forta de Madrid, on gaudeix d’una profunda hegemonia construïda al llarg de les darreres dècades. S’ha esfondrat un dels dogmes sobre els quals se sustentava  el govern de coalició PSOE-UP, que la divisió de les “tres dretes” impossibilitava una majoria sense el PSOE. El PP ha absorbit ràpidament l’espai de C’s, i tot i que encara arrossega importants debilitats, començant pel fràgil lideratge de Casado, està en situació de disputar la victòria a les pròximes eleccions generals.  

Una disputa que sembla de nou cosa de dos, PSOE i PP. El règim del ‘78 mostra de nou la seva resiliència, tornant cap a una espècie de bipartidisme imperfecte, amb dos partits principals i dos que actuen com a forces auxiliars. Hem parlat abastament de la subordinació d’UP al PSOE, i si bé el fenomen de VOX mereix una anàlisi exhaustiva que no podem abordar en aquest espai, a efectes pràctics i pel que fa a l’assumpte que ens ocupa, VOX actua com a força auxiliar del PP.   

Més lents han estat els moviments al PSOE, però de més profunditat. Les desastroses conseqüències de les mocions de censura a Múrcia, seguit del nefast resultat a les eleccions de la Comunitat de Madrid, han portat Pedro Sánchez a executar importants canvis tant al consell de ministres com al mateix PSOE. La victòria del seu candidat a les primàries andaluses davant Susana Díaz ha donat un respir a Sánchez després d’uns mesos molt complicats, i li ha permès per fi apoderar-se del control absolut del PSOE. Pedro Sánchez no s’ha esperat al Congrés del PSOE i realitza canvis de llarg abast. Prescindeix d’alguns dels seus suports més importants fins al moment: especialment Iván Redondo, el totpoderós assessor a qui s’associen bona part de les jugades mestres i els vertiginosos moviments tàctics a què ens ha acostumat el President. A més, presumiblement, perdrà pes l’equip de Moncloa en favor de l’aparell de Ferraz. Sembla clar que el PSOE es rearma per a la batalla de les idees, per aprofitar els poc més de dos anys que queden fins a les pròximes eleccions generals, i que aquesta vegada no hi ha dreceres ni més conills per treure del barret. La gestió de la pandèmia, dels fons europeus, l’obra de govern, però també l’organització, la batalla cultural i la disputa per una idea de país amb el PP prendran més importància. 

Mentrestant, a l’anomenat “espacio del cambio” encara impera el desconcert després de la marxa de Pablo Iglesias, que marca sense dubte una fita simbòlica en el tancament del cicle del 15M. L’impuls transformador, constituent, del cicle del 15M s’ha esgotat. UP ha aconseguit fites històriques (com formar part del primer govern de coalició a l’estat, aconseguint ministeris per a una força a l’esquerra del PSOE). Però ja no representa un projecte alternatiu, en disposició d’acabar amb el règim del ‘78 i obrir un procés constituent. Més enllà de l’evident subordinació al PSOE, el més greu és que no hi ha cap projecte estratègic. 

Les organitzacions nascudes en aquest cicle, com Podemos o els Comuns, es definien com a “nova política”, i representaven la necessitat de fer les coses d’una altra manera, d’acabar amb les males pràctiques i els vicis que havien acumulat les organitzacions del que podríem anomenar l’esquerra clàssica. Avui no sembla agosarat dir que, en un temps rècord, han assolit com a mínim el mateix nivell de vicis i males pràctiques, i al mateix temps menyspreant i deixant de banda les solideses organitzatives i de militància de les esmentades organitzacions. Un dels exemples més greus és el del debat, l’elaboració i la presa de decisions col·lectiva; l’absència d’informes polítics als òrgans sobre les qüestions fonamentals, així com la presa de decisions en àmbits informals, no tan sols ha deixat a l’espai del canvi totalment supeditat a la institució i la tàctica electoral, sinó que a més impossibilita una anàlisi autocrítica per detectar els errors i mancances i poder-los corregir, i per descomptat impossibilita un debat estratègic per saber cap a on anar, més enllà de mantenir les màximes quotes de poder institucional possibles. 

L’espai del canvi necessita reaccionar, tornar a situar-se en una perspectiva estratègica,  encara que aquesta no sigui ja de superació de règim del ‘78. Ha de sortir dels ministeris i recuperar la connexió amb les lluites al carrer, articular un projecte a mitjà i llarg termini per recuperar organització i capil·laritat amb els moviments, i refer aliances i relacions amb el conjunt de forces d’esquerres i sobiranistes d’arreu. I probablement la persona que ho podria encapçalar és Yolanda Díaz, a qui Pablo Iglesias va encomanar les regnes de l’espai en la seva precipitada dimissió. Malauradament, tots els indicis fan pensar en un replegament identitari dels aparells tant de Podemos com d’IU, i un aprofundiment de la dinàmica de descomposició pròpia de l’interregne. 

Així, esgotades les forces del cicle del 15M, la crisi de règim es manté oberta pel conflicte a Catalunya, però també Euskadi, Galícia, i diverses expressions de la crisi territorial a l’Estat. En aquests moments, només hi ha massa crítica per a una impugnació constituent en clau de ruptura democràtica a Catalunya i a Euskadi. A l’estat espanyol, l’impuls republicà per disputar l’hegemonia a la dreta vindrà de les nacions perifèriques. A Catalunya es donen les condicions per fer una proposta republicana que es contraposi a la idea neoliberal de llibertat d’Ayuso: la construcció d’un projecte col·lectiu republicà que des de la fraternitat i la llibertat (entesa com l’absència de dominació, que tan sols és possible en una societat sense desigualtats) ens permeti avançar cap a un nou país. Així, l’única alternativa a la centralització i a la sortida de la crisi de règim per la dreta és un procés constituent, o millor dit, diversos processos constituents que ens portin cap a les repúbliques, en plural

Les esquerres de l’estat farien bé en veure al sobiranisme català, als diversos moviments sobiranistes de l’estat, com aliats imprescindibles en la reflexió i el replantejament estratègic per tornar a situar-se en la perspectiva de la superació del règim, la ruptura democràtica i el procés constituent.

De la mateixa manera, resulten preocupants algunes lectures que es fan des del moviment independentista a Catalunya de les eleccions del 4M a Madrid. Els debats respecte a si Espanya és reformable o no, són una falsa dicotomia. La situació de debilitat tant del PSOE com d’UP ofereixen una oportunitat per la batalla cultural, per fer propostes a l’ofensiva i oferir un horitzó de transformació des de l’esquerra que ara mateix ningú més està en condicions de formular. Donar l’esquena a les esquerres de l’Estat és, amb tota certesa, accelerar la involució recentralitzadora i reaccionària i, sense cap mena de dubte, empitjorar les pròpies condicions en la correlació de forces.    

A Catalunya, el cicle de l’1-O també s’ha esgotat. El resultat del 14F no va suposar un canvi dràstic, i la configuració del govern ERC-Junts, tot i l’històric canvi a la Presidència de la Generalitat (que passa a estar ocupat per algú d’ERC per primer cop des de la segona República) és de continuïtat. Les grans expectatives d’un gir a l’esquerra que es van desfermar després del 14F, si bé expressaven una necessitat del país, eren poc realistes. La inèrcia del processisme és encara molt forta, i el poder i la capacitat d’incidència de Junts molt importants. Molt previsiblement continuarà la batalla soterrada dins el govern i l’esgotament es continuarà fent evident, i previsiblement anem a una legislatura curta, de dos anys, ja que serà difícil que la situació es prolongui gaire més enllà de 2023, tenint en compte que al maig hi haurà eleccions municipals i al desembre (si Pedro Sánchez aconsegueix esgotar legislatura), Generals. 

Per sortir de la situació d’estancament actual i avançar en la conquesta de drets socials i nacionals no hi han dreceres ni jugades mestres. Acabat el cicle expansiu, cal tornar a començar un procés d’acumulació de forces i de mobilització. Cal entendre els processos històrics com a cíclics, en els quals s’avança en alguns aspectes i es retrocedeix en altres, i sobretot desterrar les urgències, els “moments històrics que aquesta vegada segur que sí”, les jugades mestres i el legitimisme que viu del passat.

La construcció de legitimitat també és un procés que s’ha d’anar treballant dia a dia, fins que sigui prou gran i tingui prou suport social per a convertir-la en legalitat. Com va fer per exemple la PAH durant molts anys de lluita que tot just ara s’estan traduint, amb totes les dificultats i resistències, en lleis que protegeixin el dret a l’habitatge. Les legitimitats es construiran amb propostes concretes (per avançar cap a l’autodeterminació, però també pel que fa a les polítiques socials que millorin les condicions de vida de la gent) que aconsegueixin grans consensos a Catalunya, i que al mateix temps siguin capaces de generar contradiccions al Govern i els aparells de l’Estat, així com despertar simpaties i complicitats amb altres forces d’esquerres i sobiranistes de l’Estat, així com en sectors de la classe treballadora. 

I això es concreta en seguir impulsant lleis com la de la limitació de preu dels lloguers, i defensant-les fins a les últimes conseqüències. És evident que els límits d’un govern autonòmic dins un estat de la UE són molt grans, però també ho és que no s’han aprofitat prou, i sobretot que no s’han utilitzat prou per explicitar els límits i condicionants de les polítiques austericides a les que hem estat sotmeses (i a Catalunya, no ho oblidem, aquestes polítiques es van accentuar amb el govern d’Artur Mas). 

I pel que fa a l’autodeterminació, no hi ha altre camí que el de la negociació d’un referèndum d’autodeterminació, estirar al límit la constitució espanyola per buscar-ne les escletxes que ho permetin. I és obvi que serà molt, molt difícil que un govern de l’Estat permeti aquest referèndum acordat; però llavors, inevitablement, hi haurà un referèndum “unilateral”. El debat sobre la unilateralitat és trampós, i és que mostres d’unilateralitat en política n’hi ha contínuament; tot es redueix a una qüestió de correlació de forces. I es tracta d’acumular forces per guanyar, no de construir relats identitaris de resistència. 

En aquest escenari, les comunistes enfrontem reptes  que no estan exempts de riscos. La nostra política de construcció d’un Front Democràtic i Social que sigui capaç d’articular al conjunt de l’esquerra sobiranista de Catalunya per poder avançar decididament cap a la República Catalana requerirà paciència i persistència, especialment tenint en compte el moment de final de cicle i replegament identitari en què ens trobem. Caldrà seguir treballant en diferents espais polítics, des de la lleialtat, empenyent sempre cap a espais unitaris i cap a la construcció de majories socials.

És obvi que la feina d’intentar facilitar punts de trobada, aliances àmplies, sol ser desagraïda, i la falta d’un espai propi implica un risc d’aïllament. Però això no ens ha de portar en cap cas a subordinar-nos, de nou, a altres subjectes polítics. Quan la direcció de Catalunya en Comú, un cop dimitit Xavier Domènech, va deixar clar que no toleraria un projecte comunista sobirà dins el seu espai, vam prendre una decisió. Vam decidir que era necessari un projecte comunista sobirà, no subordinat, a Catalunya; vam decidir que no renunciàvem a la ruptura democràtica, que no participaríem ni per activa ni per passiva de la recomposició del règim del ‘78. I vam decidir, potser sense ser-ne del tot conscients, que tornàvem a començar. 

No hi ha dreceres. Augmentar la musculatura organitzativa, anar recuperant el millor de la nostra cultura política i actualitzar-la al nostre moment històric és una tasca que requereix construir a poc a poc, amb paciència i perseverança. Sense deixar que cap urgència, i menys encara els cicles electorals, ens distreguin de la nostra tasca. Cal estar preparades per afrontar el proper cicle expansiu en millors condicions, tenir la capacitat de fer un bon anàlisi, aportar perspectiva estratègica i poder traduir tot això en incidència política real. I entendre que el proper cicle no és el punt d’arribada a cap terra promesa, que la lluita per l’emancipació de la humanitat és un camí que mai acaba, que hem de seguir construint utopies. En paraules d’Álvaro García Linera, “luchar, vencer, caerse, levantarse, luchar… hasta que se acabe la vida”.    

Articles relacionats

Darrers articles