Ecologia i socialisme – Entrevista a Wolfgang Harich

Autor

Del mateix autor

Fawzía Abu Jáled

Roque Dalton

Vladimir Maiakovski

El següent text ha estat traduït de l’alemany al castellà per Àngel Ferrero, i publicat originalment a Contra el Diluvio. Traducció al català per Oriol Arcas.

Entre els documents llegats per Harich es troba una versió mecanografiada d’una entrevista amb la revista Positionen. Theoretisches Magazin (POCH).[i] El text, de set pàgines, conté diverses correccions de Harich, que s’han inclòs i editat. El manuscrit no està datat, però procedeix possiblement de la segona meitat de l’any 1976. En aquest Harich desenvolupa i aprofundeix, en contingut i en argumentació, les tesis exposades en una entrevista anterior amb el diari Frankfurter Rundschau. El títol procedeix de l’editor. (Nota de l’editor de les Obres Completes de Wolfgang Harich, Andreas Heyer).

Pregunta: El resultat dels dos primers estudis del Club de Roma, que són el punt de partida de les seves pròpies reflexions en el llibre Comunisme sense creixement?, suggereixen que pel que fa a la crisi ecològica ens trobem a cinc minuts abans de la mitjanit. Continua mantenint aquesta apreciació? Confirmen els nous coneixements científics aquesta possible Apocalipsi històrica?

Harich: Sí, quan vaig escriure el meu llibre, el 1974-1975, encara no coneixia, per exemple, els estudis sobre les conseqüències de l’ús d’esprais en la destrucció de la capa d’ozó de l’estratosfera. Però no es tracta solament dels nous coneixements científics, sinó més encara de les catàstrofes reals, que, mentrestant, m’han reafirmat en les meves posicions: parlem de Seveso [ii], de l’explosió a Stavanger [iii], d’una sèrie d’espantoses avaries en vaixells petroliers, dels terratrèmols cada vegada més freqüents en els últims anys, etcètera. Després de tot això estic més convençut que mai que de mantenir-se les actuals tendències del desenvolupament global la humanitat aviat trobarà la seva pròpia destrucció, i això sense una guerra nuclear, un risc que, malgrat tot, s’ha agreujat i fins i tot a curt termini podria fins i tot ser el més amenaçador. Quant al Club de Roma, recentment, en la seva reunió a Filadèlfia d’abril de 1976, ha fet un gir de 180 graus sota la pressió de poderosos interessos capitalistes i l’advertiment directe ni més ni menys que del vicepresident dels Estats Units, el multimilionari Nelson D. Rockefeller. Amb la desaprovació de l’informe Meadows del MIT de 1972, incòmode per a ells, el Club vol oblidar que llavors va qüestionar el sentit del creixement econòmic. Raó de més per a l’esquerra per a mantenir viva la consciència de la crisi ecològica, que els governants, amb les condicions de l’últim boom econòmic, encara creien poder tolerar i manipular, i que ara, en temps de recessió i creixent desocupació, volen tornar a marginar i eutanasiar.

P.: Des del xoc de la crisi del petroli de 1973-1974 s’ha posat en marxa una cerca a marxes forçades de dipòsits de matèries primeres per explorar, tecnologies de reciclatge i formes alternatives d’energia. Per descomptat, d’aquesta manera l’única cosa que pot fer-se és posposar l’esgotament definitiu de les fonts d’energia fòssils. Tan sols quedaria una volàtil intensificació i expansió de la recerca científica. O veu possible una altra via?

Harich: No hi ha autoengany més estúpid que l’optimisme científic-tecnològic, com el que s’expressa en la següent conclusió: «Fins ara la ciència sempre ha trobat una solució, així que també ho farà en el futur.» Per la mateixa lògica, algú a qui fins ara els metges han aconseguit comprendre com curar les seves malalties pot arribar a la conclusió de la seva pròpia immortalitat. D’això mateix se’n diu una extrapolació invàlida. De manera grotesca, es decanten per ella com a suposat argument els qui acusen els Meadows d’haver extrapolat incorrectament. Naturalment, no vull disputar la necessitat d’impulsar recerques en les direccions que vostè ha esmentat. Però d’això no se’n deriva que hàgim de confiar, amb una credibilitat quasi religiosa, que aquest tipus de recerques aconseguirà els resultats desitjats en qualssevol dels casos. Hauríem de mantenir una prudent distància i una constant posició crítica amb les alternatives que la ciència ha d’oferir-nos. Les formes d’energia alternatives a la fissió de l’àtom són, per exemple, inacceptables, perquè els riscos associats a aquestes superen amb escreix els correctius que prometen: augmenten la confiança en la capacitat dels homes per a posar límits a la seva proliferació, reduir el seu consum i renunciar, almenys, a la simplificació del treball. Tot això té efectes encara més perjudicials per a la salut amb un enorme increment de l’energia fòssil.

P.: Pot la presa de consciència dels problemes ecològics basar-se en cites de Marx? Marx es trobava en el segle XIX en unes relacions socials i un context intel·lectual en el qual l’orientació al creixement era pràcticament equivalent al progrés humà. Des de llavors la situació s’ha modificat radicalment. No hauríem nosaltres, els marxistes d’avui, de destacar la condició de l’home de la seva dependència de la naturalesa de manera molt més marcada que Marx? Veu vostè la possibilitat que el marxisme s’apropiï de manera crítica d’altres tradicions del pensament, també les no europees, que han situat l’element de la naturalesa en els homes més aviat en el centre de les seves consideracions?

Harich: Degut justament al fet que en el segle XIX la contaminació mediambiental i l’esgotament de les matèries primeres eren encara problemes relativament sense importància i llunyans, que, en correspondència, la ciència podia descurar amb una certa justificació, pot atribuir-se a Marx encara més el mèrit que ja llavors no sols no va ignorar la base natural de la societat humana, sinó que ocasionalment va reflexionar de manera netament ecològica, abans que existís una disciplina científica amb aquest nom. Els passatges sobre aquesta qüestió en la seva obra i en la d’Engels tenen avui, tenint en compte la crisi ecològica, fins i tot major valor que en l’època en què es van formular. D’altra banda, per les mateixes raons pot ser que avui ja no basti recórrer solament a ells. El que es requereix és, més encara, que el marxisme actual adopti críticament els resultats de l’ecologia en tota la seva amplitud i l’estat del coneixement més actualitzat, i que, al mateix temps, s’ocupi de manera especial de l’elaboració de la seva pròpia economia del valor d’ús en els estudis econòmics marxistes sobre l’actualitat de la transició al comunisme. Això últim seria una sort de retorn a l’esglaó més elevat d’Aristòtil, que va recolzar una “economia” en un sentit autèntic, que va distingir amb claredat de la seva odiada “crematística” com a ensenyament de les relacions d’intercanvi contràries a la naturalesa, de la circulació de mercaderies i de diners [iv].

Més enllà d’això, em sembla que l’anàlisi de les tradicions filosòfiques que vostè ha esmentat, com el que Lévy-Strauss ha anomenat “pensament salvatge”, o amb una religió d’abast mundial com és el budisme, són plenament fructífers. Referent a això, entre els comunistes de Laos està en marxa una avaluació sense prejudicis. Parlar d’una “adopció crítica” és una cosa de la qual certament dubto. El que jo, amb modèstia i precaució, inicialment proposaria, seria un diàleg entre marxistes i budistes. En l’espai lingüístic alemany possiblement primer amb Gottfried Gummerer, qui, com a budista, és qui més s’ha ocupat de les qüestions de la futurologia basades en l’ecologisme. En aquest diàleg caldria lliurar una lluita decidida contra el pessimisme sense esperances de Gummerer. Perquè la gestió de la crisi ecològica seria una resignació pessimista que inevitablement genera un sentiment de “després de mi, el diluvi”, sens dubte l’extrem més perjudicial, almenys no menys perjudicial que l’altre extrem fals oposat, l’optimisme tecnològic.

P.: En la seva introducció al llibre que hem esmentat vostè s’ocupa dels esforços dels científics dels països socialistes per abordar seriosament les qüestions ecològiques. S’ha ampliat des de llavors aquesta discussió i s’ha anat més enllà de l’estret cercle del debat científic? Més concretament: entre el transport individual, destructor del medi ambient, i el transport públic, favorable a aquest, s’ha decantat la República Democràtica Alemanya (RDA) a favor d’aquest últim? Hi ha en els Estats socialistes veus crítiques a la construcció de centrals nuclears? I d’haver-n’hi, podria parlar obertament d’elles?

Harich: Per desgràcia haig de respondre negativament a totes les preguntes. Als països del socialisme realment existent té lloc en referència a això el mateix desenvolupament equivocat que en la resta del món. A la RDA he intentat lluitar contra això durant tres anys a diferents nivells amb els modestos mitjans al meu abast, en va, exclòs de l’opinió pública, d’acord amb les regles del sistema polític aquí establert.

P.: Quines conclusions extreu d’aquesta experiència seva?

Harich: La solució als problemes ecològics globals l’espero d’un comunisme homeostàtic, sense creixement. No he canviat en aquest punt. La qüestió d’on es realitzarà per primera vegada és una cosa que no obstant això he deixat oberta en el meu llibre (p. 134 i següents). Amb tot, veig les condicions estructurals més favorables als països socialistes. Afegeixo no obstant això (ídem, p. 137) que això pot ser que no sigui decisiu. Factors com el grau d’industrialització, de productivitat laboral, els ingressos per càpita, el consum per càpita de matèries primeres i energia, etcètera, poden demostrar-se sota determinades circumstàncies com més importants. Avui estic lluny de transformar la consideració hipotètica de 1975-1975 en una afirmació apodíctica: la bretxa en benestar entre l’Oest i l’Est, entre el Nord i el Sud, no deixa cap altra esperança que el comunisme sense creixement s’obri pas en les metròpolis del capital, allí on el malbaratament, l’esgotament de les matèries primeres i la destrucció mediambiental estan més avançats, on la societat de consum comença a dur-se a si mateixa ad absurdum i on les crisis de creixement econòmic continuen aguditzant-se sense poder ser ja superades.

P.: En conseqüència, sembla que es va equivocar de lloc en els seus esforços.

Harich: Potser va ser un prejudici moral que cregués haver de “netejar casa meva” primer. Malgrat tot, no voldria perdre les experiències adquirides: m’han ajudat a sondejar el que és possible i impossible en una política motivada ecològicament en el socialisme realment existent d’avui.

P.: Ens preguntem si no existeix un risc que l’increment del fetitxisme del creixement, de fer augmentar les xifres del Producte Interior Brut de manera purament quantitativa, com també ocorre als països socialistes amb un elevat grau d’industrialització, acabi derivant en una línia de convergència amb les ideologies de creixement del capital monopolista.

Harich: Afirmar que la política econòmica en l’Est està orientada encara a un increment de la producció “purament quantitatiu” és, crec jo, injust. Pensi solament en el temps que ha transcorregut des que s’ha abandonat l’anomenada ideologia de tones [v]. No obstant això, el risc d’una convergència en la pràctica existeix de fet. Per exemple, representants de Iugoslàvia, Polònia, Romania i Hongria, no solament científics sinó també, en part, membres del govern, van incorporar en el seu treball els resultats de l’informe del Club de Roma exactament en el moment en què el Club, com va quedar dit, l’abril de 1976 a Filadèlfia, va començar a apartar-se de la seva crítica al creixement original. Aquesta cooperació es va plasmar fins i tot en una de les primeres publicacions conjuntes entre Est i oest, Global Goals for Global Societies, d’Ervin László, entre altres. No conec encara aquest treball. Possiblement la seva lectura m’indueixi a una polèmica. En qualsevol cas, considero la lluita contra les teories de convergència encara de màxima actualitat, i això ara fins i tot més que des que s’alineés amb ella un polític anomenat Zbigniew Brzeziński.

P.: Les forces antiimperialistes lliuren a tot el món una lluita pel desarmament. En aquesta lluita el pes de l’agitació es posa de manera gairebé exclusiva en la reducció quantitativa del potencial militar, això és, el nombre de tropes, sistemes de defensa, etcètera. No podria aquest debat dur-se d’una manera més decidida i activa políticament si portés a un primer pla la dimensió ecològica de la qüestió armamentística?

Harich: Sobre aquesta qüestió existeixen ja iniciatives prometedores. No s’oblidi de la proposta que el setembre de 1974 Gromyko va remetre a l’Assemblea General de l’ONU i que s’ha convertit en un corresponent tractat internacional després, amb les negociacions de desarmament a Ginebra. També la lluita actual contra la construcció de la bomba de neutrons té un component clarament ecològic. Naturalment tot això és insuficient, en aquesta mateixa direcció ha d’emprendre’s molt, molt més. Al que em continuo resistint és a l’estès mal hàbit d’oposar-se a una regulació de la població mundial, a una protecció mediambiental dràstica, a l’estalvi de matèries primeres i energia i a les reivindicacions de desarmament, com si no fossin justificades i urgents. Com si una cosa exclogués a l’altra! Com si no es tractés de lluites contra tots els riscos al mateix temps!

P.: Des de la seva fundació, POCH s’ha ocupat amb freqüència de qüestions mediambientals. En fer-ho ens trobem davant el següent problema: Com aconseguim que les nostres reivindicacions no serveixin per a fer avançar l’agenda de retallades socials impulsada per la burgesia? En quins termes poden unificar-se la lluita ecologista i la lluita contra el desmantellament de l’Estat del benestar?

Harich: Li plantejo la pregunta oposada: Retallades socials per a què i per a qui? Quan el president de l’USPD [vi], Arthur Crispien, en el II Congrés del Komintern, a l’estiu de 1920 a Moscou, va expressar que una revolució només podia dur-se a terme si “no empitjorava massa les condicions de vida del treballador”, Lenin li va respondre que aquest punt de vista era contrarevolucionari per dos motius: d’una banda, la revolució exigia als treballadors sacrificis, i, per l’altra, no havia d’oblidar-se que l’aristocràcia obrera, com a base social de l’oportunisme, havia arribat exactament per aquest motiu, per a assegurar-se millors salaris, a fer costat a “la seva” burgesia en la conquesta i explotació de tot el món.[vii] Es prestava amb això Lenin a una “retallada social” a favor de la burgesia? Per descomptat que no, tot el contrari! Apliqui això anàlogament al seu problema i llavors s’adonarà que POCH fa bé, a la vista de la síndrome política-ecològica, de convertir-se en altaveu de la consciència de la classe obrera suïssa i aclarir en conseqüència: “Sí, estem preparats, per la supervivència de la humanitat, a qualsevol sacrifici material necessari i a reclamar-li-ho al treballador, a condició que es faci amb el principi d’una estricta igualtat, això és, que en primer lloc els rics desapareguin de la superfície terrestre.” En cas d’existir sobre aquesta qüestió des d’un bon començament claredat, més endavant ocorrerà que POCH analitzarà el valor en el fons qüestionable de l’actual benestar de les masses i elevarà la seva consciència. El fet que la pauperització de les masses, considerada atentament, no hagi desaparegut, sinó que merament s’hagin transformat les seves manifestacions, que les persones, a través dels seus préstecs, de les seves presses i estrès en el treball, inseguretat existencial, malalties civilitzatòries de tota mena, paisatge arruïnat, aire contaminat, accidents de trànsit, creixent criminalitat, atròfia cultural, frustració sexual, etcètera, no en últim lloc a causa del permanent temor d’una catàstrofe nuclear civil o militar, que penja sobre ells com una espasa de Dàmocles, són més infelices que mai. Per què de què serveix tenir una casa pròpia en el camp quan la naturalesa fins llavors intacta s’urbanitza? De què serveix reduir la jornada laboral, les conseqüències perjudicials de la qual i doloroses per al cor i la circulació sanguínia es curen a l’hospital i han de compensar-se després a través d’un esgotador entrenament de fitness? De què serveix elevar el nivell educatiu si va de la mà de l’anul·lació de l’esperit mitjançant la televisió? Una pregunta després d’una altra. El material argumentatiu que ofereix una agitació social i ecològica combinada és incommensurablement ric.

P.: Com es posiciona respecte al moviment dels ecologistes a França i dels Verds en la República Federal Alemanya (RFA)?

Harich: Forma part d’un dels esdeveniments més prometedors de la nostra època que la voluntat de lluitar per la conservació de la vida en el nostre planeta i subordinar a aquesta tasca tota la resta hagi començat a formar-se ara també com a partit polític. És sens dubte obvi que també aquest moviment, com els partits tradicionals en els seus començaments, travessi una fase de malaltia infantil, que sobretot ells no aconsegueixin aconseguir una àmplia i raonada posició comuna sobre tot l’espectre de qüestions polítiques que avui estan pendents de solució. Això no succeirà tampoc en l’estadi present. La mera existència de llistes verdes, fins i tot partits, és un assoliment que no es valorarà mai prou. Per a poder expressar-me amb justícia sobre les diferències que hi ha entre jo i Els Verds primer hauria de conèixer-los amb exactitud i escrutar-los amb detall. Ara com ara les meves informacions són massa escasses, encara que suficients per a declarar-me en principi solidari amb els iniciadors d’aquest nou començament.

P.: Pot continuar mantenint amb una posició així la seva afirmació que és comunista?

Harich: El terme “comunista” té diferents significats. Jo defenso el comunisme com un ordre social que és més que només socialista, això és, en el qual no sols els mitjans de producció són propietat de tots, sinó en el que també la distribució del consum es regeix pel principi d’igualtat. En aquest sentit soc comunista. Ja no ho soc en l’altre sentit, el de ser membre d’un partit sorgit de la Tercera Internacional, la Internacional Comunista, el Komintern, pel seu acrònim. Entre aquests partits existeixen, com és sabut, des de fa algun temps fortes discrepàncies d’opinió, i fins i tot contradiccions, que poden arribar a fins l’hostilitat. Però, entre altres coses, tenen en comú que no consideren el comunisme alguna cosa per a res actual, que en el millor dels casos han degradat el tema a un sermó dominical, no vinculant. Una posició “verda” realment conseqüent, per contra, inclou una concepció del comunisme com a tasca present, perquè les limitacions en la societat que demanda l’ecologia únicament són realitzables en la igualació de les condicions materials de tots, i encara més mitjançant un anivellament per avall [viii].

Notes

[i] POCH (Progressive Organisationen der Schweiz) va ser un partit polític suís d’orientació comunista nascut del moviment estudiantil del 68. A partir de 1987 es va distanciar definitivament del marxisme-leninisme i va canviar el seu nom a POCH-Grüne. El 1993 el partit va ser dissolt, passant la majoria dels seus militants al Partit Verd de Suïssa (GPS).

[ii] El 10 de juliol de 1976 va ocórrer una de les pitjors catàstrofes mediambientals a Europa quan es va produir una fuga de sis tones de productes químics en una planta prop de Seveso, al nord de Milà, exposant a substàncies tòxiques a la població dels municipis circumdants, a la fauna i a la flora. Un estudi mèdic realitzat per Andrea Baccarelli, Sara M. Giacomini, Carlo Corbetta i altres el 2008 va revelar l’impacte de la contaminació en mostrar que les alteracions hormonals neonatals en un grup d’estudi compost per milers d’afectats eren 6,6 vegades superiors a les del grup de control.

[iii] El 5 de juny de 1976 una part de la plataforma petroliera noruega Alexander L. Kielland, en el camp d’Ekofisk, es va desplomar a causa de les condicions climatològiques, posant fi a la vida de 123 dels 212 treballadors.

[iv] Aristòtil va distingir l’economia, l’art de la gestió de la llar o l’art de l’adquisició natural, de la crematística, l’art de l’adquisició desviat del seu origen, que serveix exclusivament a l’acumulació de capital i, d’aquesta manera, fomenta la il·lusió d’una riquesa il·limitada i independent del bé comú. Harich va tractar aquesta qüestió amb detall a Kommunismus heute. Sobre aquest tema pot consultar-se també la conferència de Harich sobre filosofia clàssica en el sisè volum de les Obres Completes. (Nota d’Andreas Heyer)

[v] “Ideologia de tones” era un dels termes utilitzats per a criticar a les economies planificades dels Estats socialistes, particularment durant l’estalinisme, per prevaler la producció sense tenir en compte la demanda, l’ús o la qualitat del produït.

[vi] El Partit Socialdemòcrata Independent d’Alemanya (USPD) va ser una escissió de l’SPD posterior a la Primera Guerra Mundial que va agrupar els socialdemòcrates de diferents tendències polítiques units per la seva oposició comuna al conflicte.

[vii] Entre claudàtors, Harich inclou la referència: Lenin, Werke, vol. 31, p. 236 i següents. (Nota d’Andreas Heyer)

[viii] Aquesta posició és una constant en la filosofia política de Harich, se la troba tant en els seus escrits de joventut com en el marc de la seva crítica a l’anarquisme. (Nota d’Andreas Heyer)

Articles relacionats

Darrers articles

Què pot la poesia?

Joana Raspall i Juanola

Gabriel Celaya

Àmal Yarrah