La bandera roja dels treballadors com a bandera de la Comuna

Autor

Del mateix autor

Fawzía Abu Jáled

Roque Dalton

Vladimir Maiakovski

Abans de la Revolució francesa els amotinaments populars (pel pa, o, en general per a el dret a l’existència) eran reprimits per les tropes de línia. Quan s’acostaven als amotinats anaven precedides per un abanderat que enarborava una bandera roja, que assenyalava el perill imminent pels amotinats. Si després de tres avisos els amotinats no marxaven, eren dissolts a trets de fusell deixant sovint nombrosos morts. A poc a poc el color roig de la bandera es transformà ben aviat en un sinònim de la sang vessada per les dones, els homes i infants que lluitaven pel seu dret a l’existència. 

Durant la revolució de 1848, les primeres banderes roges aparegueren aïlladament en algunes barricades durant la revolució de febrer, encara barrejades amb banderes tricolors. Durant els combats i les mobilitzacions i manifestacions de carrer, la nova ensenya anà guanyant el cor dels revolucionaris. Fins i tot, el 25 de febrer va córrer el rumor que el govern provisional de la segona república recentment proclamada l’havia adoptat com a bandera nacional. “La bandera tricolor havia perdut popularitat per culpa de la monarquia de juliol de 1830 que no podia ja resistir la prova suprema de la insurrecció victoriosa”. 

Durant la insurrecció de juny de 1848 els obrers hissaren la bandera roja a les barricades mentre resistien l’embat de les tropes que finalment els massacraren. De la mateixa manera que els morts en combat, els afusellats sobre el camp de batalla, els ferits i els deportats a les colònies i empresonats, la bandera roja va haver de desaparèixer de l’espai públic fins la Comuna de París. Però havia restat en els cors i en l’esperit de la classe obrera, vinculada a la massacre soferta i a l’esperança de la revolució. Així, no pot estranyar a ningú que la Comissió Municipal del XII Districte posés de nou la bandera roja al centre de l’espai públic oposant-la a la “corrompuda bandera tricolor” que era el símbol de Versalles.

Llegim el decret: 

“REPÚBLICA FRANCESA

Llibertat – Igualtat – Fraternitat

XII DISTRICTE

La Comissió Municipal del XII Districte,

Decreta:

1r La bandera de la Comuna, la bandera roja, s’hissarà immediatament a tots els monuments públics del districte;

2n Cap edifici emblemàtic serà guarnit amb una altra bandera que la de la comuna; en conseqüència, els ciutadans hauran de fer desaparèixer al més ràpidament possible la bandera tricolor, que després d’haver estat la de la revolució, la seva glòria; després d’haver estat corrompuda per totes les traïcions i totes les vergonyes de la monarquia, es va convertir en la bandera marcida dels assassins de Versalles.

La França comunal la repudia.

3r Els comissaris de policia de districte són els responsables de l’execució d’aquest decret.

París, 7 d’abril de 1871

Els membres de la Comissió,

Philippe, Magot, Ambroise LYAZ”.

Com en tant d’altres qüestions simbòliques com aquesta però també polítiques i socials, la Comuna, malgrat la derrota. Va seguir marcant el camí de les generacions següents. La bandera roja es transformà en la senyera del socialisme i de classe obrera. Segueix essent-ho després de 150 anys.

Notes

[1] Maurice Dommanget, La révolution de 1848 et le drapeau rouge, Paris, Éditions Spartacus, 1948, p. 32.

[2] Traducció de Paul Charbonneau.

Articles relacionats

Darrers articles

Què pot la poesia?

Joana Raspall i Juanola

Gabriel Celaya

Àmal Yarrah