Crida de Gustave Courbet als artistes de Paris

Del mateix autor

Gustave Courbet (1819-1877), fou un pintor d’estil realista, la seva obra denota una forta preocupació per la qüestió social. 

Era President de la Federació d’Artistes i el 16 d’abril  fou escollit com membre del Consell de la Comuna, delegat per a la Instrucció Pública. Era amic i deixeble de Proudhon. La seva obra al capdavant de la federació i de la Conselleria fou formidable si tenim en compte que durà massa poc temps. Va fer obrir els grans museus al poble: el Louvre, el Museu d’Història Natural, les Tulleries… A la seva obra cultural s’hi afegiren altres pintors com Corot, Daumier, Manet, Millet, l’escultor Dallou, el caricaturista André Gill i Eugène Pottier, dissenyador de teixits. 

Courbet fou el primer que proposà enderrocar la infame columna Vendôme. Encara que no fou l’autor del decret de la Comuna de 12 d’abril que ordenava enderrocar la Columna, ni dirigí les obres d’enderrocament de la mateixa, el 16 d’abril, fou condemnat el govern del general Mac-Mahon el condemnà el 30 de maig de 1873 a pagar les despeses de reconstrucció del monument a costa de la venda de les seves obres futures. 

Un cop vençuda la Comuna, Courbet fou condemnat a sis mesos de presó y a pagar una multa de 500 francs el 2 de setembre de 1871. 

Morí sis anys més tard, exiliat a Suïssa i absolutament arruïnat. 

Exemple de coherència i de que la lluita de classes no ha de ser exclusivament econòmica si no que ha de crear una nova cultura, una nova moral i una nova civilització.

El dia 5 d’abril, Courbet adreçà la següent crida als seus companys d’ofici tot  convocant una assemblea a l’escola de Medecina. La crida deia el següent:

París, 5 d’abril de 1871.

Ens hem venjat. París ha salvat França de la deshonra i de l’enviliment. Ah! París! París ha entès en el seu geni que no es podia combatre un enemic reaccionari amb les seves pròpies armes. París està en el seu terrer i l’enemic serà derrotat de la mateixa manera que no ha pogut derrotar-nos. Avui, París és lliure i amo de si mateix mentre la província està esclavitzada. Quan una França federada pugui comprendre a París, Europa es salvarà.

Avui faig una crida als artistes, apel·lo a la seva intel·ligència, al seu sentiment, al seu reconeixement,

París els ha alimentat com una mare i els ha atorgat el seu geni. En aquesta hora, els artistes han de contribuir, amb tots els seus esforços, a la reconstitució del seu estat moral i al restabliment de les arts, que són la seva fortuna. És un deute d’honor. Per tant, és urgent tornar a obrir els museus i considerar seriosament una propera exposició; que tothom es posi a treballar ara i els artistes de nacions amigues respondran a la nostra crida.

Hem pres venjança, i el geni s’enlairarà; perquè els veritables prussians no van ser els que ens van atacar primer. Aquests ens han servit, fent-nos morir de fam físicament, per recuperar la nostra vida moral i elevar a cada individu a la dignitat humana.

Ah! París, París, la gran ciutat, acaba de sacsejar la pols de tot el feudalisme. Els prussians més cruels, els explotadors dels pobres, eren a Versalles. La revolució de París és encara més justa, perquè parteix del poble. Els seus apòstols són obrers, el seu Crist ha estat Proudhon. Durant mil vuit-cents anys, els homes de cor hi morien sospirant; però el poble heroic de París superarà els mistificadors i els turmentadors de Versalles. L’home es governarà a si mateix, la federació serà compresa per tothom i París tindrà la glòria més gran que la història hagi registrat mai.

Avui, ho torno a repetir, que tothom segueixi fent la seva obra amb desinterès: és el deure que tots tenim amb els nostres germans soldats, aquests herois que moren per nosaltres. La bona llei està amb ells. Els criminals han reservat el seu coratge per a la santa causa.

Sí, cadascú allibera al seu geni i el deixa treballar sense obstacles, París doblarà la seva importància i la ciutat europea i internacional oferirà a les arts, a la indústria, al comerç, a les transaccions de tota mena, als visitants de tots els països, un ordre imperible, ordre dels seus ciutadans, que no es pot ser interromput per les monstruoses ambicions de pretendents monstruosos.

La nostra era està a punt de començar; curiosa casualitat! El diumenge vinent és del dia de Pasqua; serà el dia de la nostra resurrecció?

Adéu al vell món i a la seva diplomàcia!

GUSTAVE COURBET

Era el primer pas per a la creació de la Federació dels Artistes que tractaria de posar dempeus una autèntica revolució cultural de caire socialitzador. [1]

Notes

[1] Informació extreta de: Jacques Rougerie, La Commune et les Communards, Paris, Gallimard, 2018; primera edició 1978, pp. 52-54. Traducció del text de Courbet de Joan Tafalla.

Author

Articles relacionats

Darrers articles