França viu un gran episodi de protestes socials degudes a l’encariment de la vida, l’estancament salarial, les retallades dels serveis públics i el projecte de pressupostos per al 2027. Les manifestacions del 17 d’octubre van reunir unes 800.000 persones, reclamant augments salarials i de pensions, reduccions dels preus de l’energia, més finançament per a l’educació i la sanitat i una fiscalitat que gravi més les grans fortunes i els ingressos financers. També es proposa reorientar els ajuts públics a les empreses cap a l’ocupació i els serveis públics.
Els esclats de violència al carrer tenen dues cares. D’una banda, la repressió policial, especialment contra els i les estudiants, i la prohibició de determinades manifestacions, en una escalada autoritària indigna d’un país que es pugui considerar democràtic. D’altra banda, els saquejos, els incendis i els atacs a equipaments públics produïts durant algunes protestes, que perjudiquen el moviment perquè faciliten que el Govern desacrediti les reivindicacions de la majoria de manifestants pacífics. Òbviament, els mitjans de comunicació espanyols han posat èmfasi majoritàriament en el segon tipus de violència.
Les protestes socials s’estenen també a altres països europeus. A Itàlia, les mobilitzacions contra l’encariment de la vida, els salaris insuficients i el deteriorament dels serveis públics han desembocat en greus disturbis a Milà i altres ciutats, davant dels quals el govern de Giorgia Meloni ha anunciat el desplegament de l’exèrcit. A Albània, les protestes protagonitzades especialment per estudiants denuncien la corrupció, la precarietat educativa i la manca de perspectives laborals, així com un model de desenvolupament que afavoreix els grans interessos privats. Malgrat les diferències entre aquests moviments, tots expressen un malestar social profund davant l’augment de les desigualtats i la incapacitat dels governs per garantir unes condicions de vida dignes. La qüestió de fons és si aquest malestar es traduirà en una resposta col·lectiva i transformadora o si acabarà sent instrumentalitzat per les forces reaccionàries.
A l’Estat espanyol, aquest malestar social també es manifesta en la convocatòria de vaga general de l’11 de novembre, impulsada per CCOO i UGT, amb la participació de la CGT i el suport dels moviments pel dret a l’habitatge. La mobilització denuncia uns salaris que no permeten afrontar l’encariment de la vida, especialment el cost de l’habitatge, i la manca de mesures efectives contra l’especulació immobiliària. Entre les principals reivindicacions destaquen l’augment dels salaris i les pensions, la regulació dels lloguers, l’ampliació del parc públic d’habitatge, la fi dels desnonaments sense alternativa residencial i la reducció de la jornada laboral.
A Catalunya, la vaga s’està organitzant mitjançant assemblees i comitès als centres de treball, als barris i a les universitats, amb una participació destacada del Sindicat de Llogateres i del moviment estudiantil. En aquest sentit, la creació de la Casa de la Vaga a l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona, ocupat com a espai d’organització i coordinació, simbolitza la voluntat de fer confluir les diferents lluites socials. La vaga ha de servir per reforçar aquesta unitat i situar al centre del debat polític una exigència elemental: salaris que permetin viure dignament i un habitatge que sigui un dret, no un negoci.
