Segona part de l’article. La primera part es va publicar la setmana passada.
IV. Què podria estar planificant l’Aràbia Saudita entre bastidors?
Si formulem una hipòtesi estratègica que expliqui conjuntament els moviments saudites, podríem sostenir que Riad intenta passar d’una política de protecció de la seva seguretat basada principalment en un aliat extern a una altra de més àmplia, fonamentada en una xarxa d’associacions, l’augment del cost de qualsevol amenaça i la prevenció que altres actors adoptin decisions crucials per a l’Aràbia Saudita sense comptar amb la seva participació.
No es tracta d’informació confirmada sobre un pla secret, sinó d’una interpretació analítica dels objectius que podrien perseguir les iniciatives anunciades públicament.
Aquesta possible estratègia es pot desglossar en quatre objectius interrelacionats.
Primer objectiu: construir un marc de seguretat regional que transcendeixi el format tradicional del Consell de Cooperació del Golf
La coordinació amb els Emirats, l’obertura cap a Rússia i l’ampliació de la cooperació amb Egipte, Turquia i el Pakistan podrien indicar un intent de construir una xarxa més àmplia de relacions polítiques i de seguretat.
L’Aràbia Saudita també ha intensificat els seus esforços per desenvolupar aliances regionals després de l’escalada dels atacs houthis, en un context marcat pels dubtes sobre la disposició de Washington a proporcionar suport militar directe.
La lògica de fons és que Riad podria intentar distribuir les càrregues i els riscos entre diversos socis, en lloc de dependre d’una única garantia de seguretat.
Tanmateix, aquesta xarxa s’enfronta a un obstacle fonamental: Egipte, Turquia, el Pakistan i Rússia no comparteixen interessos idèntics, per la qual cosa no es pot suposar que hagin d’acordar una estratègia militar unificada.
La perspectiva més realista és, per tant, una xarxa flexible d’associacions, amb diferents nivells de cooperació en funció de cada qüestió.
Segon objectiu: impedir que l’Aràbia Saudita es converteixi en escenari de rivalitats entre les grans potències
La guerra regional situa l’Aràbia Saudita davant d’un dilema difícil. Necessita les capacitats defensives occidentals, però no vol que el seu territori i les seves infraestructures econòmiques es converteixin en objectius d’un conflicte les decisions estratègiques del qual no controla.
En aquest context, l’acostament a Rússia es pot interpretar com un intent d’obrir canals addicionals d’influència sobre l’Iran, ampliar les opcions diplomàtiques i reforçar la capacitat de Riad per maniobrar entre les grans potències.
L’objectiu no consisteix necessàriament a mantenir la mateixa distància respecte a Washington i Moscou, sinó a reduir els riscos d’una dependència estratègica d’una sola potència.
Tercer objectiu: protegir el projecte de transformació econòmica saudita
La seguretat no es pot separar de l’economia saudita. Els projectes turístics, les inversions, les infraestructures i els esdeveniments internacionals requereixen una imatge d’estabilitat, així com la continuïtat del transport aeri, el comerç i el subministrament energètic.
Els atacs contra Riad i les infraestructures saudites han demostrat l’estreta relació entre l’escalada militar i els riscos econòmics. L’augment dels preus del petroli davant del temor a interrupcions del subministrament també revela una paradoxa: els productors poden beneficiar-se de preus més elevats mentre l’economia en conjunt pateix les conseqüències de la inestabilitat.
Per tant, l’Aràbia Saudita no busca únicament la dissuasió militar. Necessita una fórmula que impedeixi que les amenaces de seguretat es converteixin en un obstacle permanent per als seus plans econòmics.
Per aquesta raó, Riad podria preferir un acord que compleixi tres condicions: aturar els atacs, garantir la llibertat de navegació i establir restriccions verificables sobre les fonts d’amenaça, sense entrar en una guerra oberta que esgoti els seus recursos i obstaculitzi les inversions.
Quart objectiu: conquerir una posició de lideratge en el futur ordre regional
Aquest és l’objectiu més profund i el més relacionat amb el futur de l’Aràbia Saudita.
Si Riad aconsegueix unificar els països del Golf al voltant d’una posició comuna, convèncer les grans potències que ha de participar en qualsevol acord i construir relacions de seguretat més àmplies amb les potències regionals, podrà reforçar la seva posició com a actor central en la configuració dels nous mecanismes regionals.
Per contra, si els països del Golf continuen sent simples receptors de les decisions nord-americanes, iranianes i israelianes, continuaran exposats a assumir els costos de conflictes sobre el final dels quals tenen poc control.
El nucli de la possible estratègia saudita consisteix, per tant, a passar del concepte d’«estat protegit» al d’estat que participa en la definició de les regles de seguretat regional.
L’èxit d’aquesta estratègia dependrà, tanmateix, de la capacitat de Riad per unificar les posicions del Golf, desenvolupar les seves capacitats defensives i gestionar les seves relacions amb les grans potències sense caure en contradiccions difícils de controlar.
V. Per què l’Aràbia Saudita recorre a Rússia en lloc de dependre exclusivament dels Estats Units?
Aquesta qüestió revela una de les paradoxes més importants de la política internacional.
Rússia manté relacions estretes amb l’Iran en diversos àmbits, alhora que intenta ampliar els seus vincles econòmics i polítics amb els països del Golf. Això permet a Riad utilitzar la relació entre Moscou i Teheran com un possible canal de pressió, però també ofereix a Rússia l’oportunitat de presentar-se com un mediador indispensable.
A més, Moscou no considera el Golf una qüestió aïllada de la seva competència amb Occident. Busca reforçar la seva presència diplomàtica, ampliar la cooperació econòmica i defensar que la seguretat regional no ha de ser dissenyada exclusivament pels Estats Units i els seus aliats.
Durant la reunió entre el Golf i Rússia, Lavrov va vincular la seva defensa d’un paper decisiu dels països del Golf amb una iniciativa més àmplia de diàleg sobre la seguretat regional. Al mateix temps, el discurs rus va responsabilitzar els Estats Units i Israel de l’inici de la confrontació amb l’Iran. Això revela que Moscou no comparteix necessàriament la interpretació de la crisi que fan els països del Golf, encara que doni suport al principi de protegir-ne la seguretat.
Aquí apareixen els límits de l’aposta saudita per Moscou. Rússia pot contribuir a obrir canals de diàleg i utilitzar la seva posició internacional per influir en les discussions, però també pot aprofitar aquest paper per promoure els seus propis interessos.
Per tant, Riad no pot tractar Rússia com un garant neutral, de la mateixa manera que tampoc no pot donar per fet que els Estats Units actuaran sempre d’acord amb les prioritats saudites.
L’estratègia més realista consisteix a aprofitar la competència entre les grans potències, en lloc de substituir la dependència d’una per la dependència d’una altra.
VI. El Iemen i Bab el-Mandeb: busca l’Aràbia Saudita posar fi a l’amenaça o reconstruir l’equilibri de poder?
El Iemen constitueix la prova més difícil per a la política saudita. Els atacs houthis contra el territori saudita i les infraestructures civils situen Riad davant de la responsabilitat de protegir els seus ciutadans i les seves infraestructures essencials. Tanmateix, això no elimina el fet que la crisi iemenita és complexa i que el moviment houthi disposa d’una base militar i política que no es pot ignorar en cap acord durador.
Els informes recents apunten a una intensificació dels enfrontaments després del deteriorament de la treva, així com a la importància del control houthi de zones estratègiques pròximes a Bab el-Mandeb. Aquests esdeveniments vinculen directament el conflicte iemenita amb la seguretat del comerç mundial.
Des d’aquesta perspectiva, es poden identificar dues vies saudites complementàries:
- La via de la dissuasió: elevar el cost dels atacs contra l’Aràbia Saudita, reforçar les seves defenses i ampliar el suport regional i internacional.
- La via de la renegociació: intentar transformar qualsevol acord sobre el Iemen, d’una treva que simplement suspengui els combats de manera temporal, en un mecanisme que limiti la capacitat houthi d’amenaçar el territori saudita i els corredors marítims.
El risc rau, tanmateix, en el fet que la lògica de la dissuasió acabi ampliant la guerra en lloc de contenir-la, especialment si la confrontació evoluciona cap a un conflicte regional obert entre l’Aràbia Saudita i l’Iran a través de l’escenari iemenita.
La seguretat de Bab el-Mandeb tampoc no es pot garantir únicament mitjançant instruments militars. Requereix abordar el mateix conflicte iemenita i establir acords polítics i de seguretat acceptables per a les parts implicades.
Des de la perspectiva israeliana, debilitar la capacitat houthi d’amenaçar la navegació podria produir beneficis directes en matèria de seguretat. Això no significa que els interessos saudites i israelians coincideixin respecte al futur del Iemen, ni que Riad estigui disposat a concedir a Israel un paper en la gestió de la seguretat del mar Roig.
VII. La qüestió palestina: la prova que revela els límits de la convergència en matèria de seguretat
La qüestió palestina pot semblar secundària davant de l’escalada militar al Golf, però en realitat és un dels assumptes que determinaran la naturalesa del futur ordre regional.
Segons la informació difosa sobre la reunió, el Consell de Cooperació del Golf va reiterar el seu suport a l’establiment d’un estat palestí independent dins de les fronteres del 4 de juny de 1967, amb Jerusalem Est com a capital. També va insistir a consolidar l’alto el foc a Gaza, facilitar l’entrada d’ajuda humanitària, impulsar la reconstrucció i aconseguir la retirada total d’Israel.
Aquestes posicions són importants perquè estableixen límits polítics a qualsevol plantejament que consideri que l’amenaça iraniana, per si sola, és suficient per reorganitzar les relacions entre els països àrabs i Israel.
L’Aràbia Saudita pot compartir amb Israel determinades preocupacions sobre l’Iran, però també ha de respondre a altres factors: la legitimitat regional, la importància de la causa palestina, l’opinió pública àrab i la credibilitat de qualsevol procés polític que pretengui assolir una solució justa.
En aquest punt cal distingir tres escenaris.
Primer escenari: utilitzar l’amenaça iraniana per accelerar l’acostament a Israel
Alguns actors podrien considerar que la construcció d’un sistema de seguretat conjunt davant de l’Iran constitueix una via per reforçar la cooperació entre els països àrabs i Israel.
Tanmateix, aquesta via s’enfrontaria a obstacles polítics importants si no anés acompanyada d’avenços tangibles en els drets palestins i de la fi de l’ocupació.
Segon escenari: separar la cooperació en matèria de seguretat de la normalització política
Alguns països podrien impulsar una coordinació limitada o discreta en qüestions de seguretat sense avançar cap a acords polítics integrals.
Aquesta possibilitat dependrà de la naturalesa de les amenaces i de les restriccions polítiques que afronta cada part. No s’ha de donar per fet que es materialitzarà sense proves.
Tercer escenari: condicionar una normalització àmplia a una solució palestina seriosa
En aquest escenari, l’Aràbia Saudita mantindria el seu marge de maniobra en matèria de seguretat, però vincularia les relacions polítiques públiques amb Israel a avenços concrets cap a l’establiment d’un estat palestí independent.
És fonamental impedir que la qüestió palestina es converteixi en una moneda de canvi que es pugui deixar de banda tan bon punt aparegui un enemic comú. L’acostament en matèria de seguretat, si arriba a produir-se, no resol per si mateix l’ocupació, l’expansió dels assentaments, el futur de Jerusalem ni el dret del poble palestí a l’autodeterminació.
Ignorar aquestes qüestions podria aprofundir la bretxa de confiança entre els governs i les societats i debilitar la legitimitat de qualsevol nou ordre regional.
La veritable prova per a l’Aràbia Saudita no consisteix únicament en la seva capacitat per protegir-se davant de l’Iran, sinó també en la seva capacitat per impedir que la seguretat regional es converteixi en una justificació per marginar la causa palestina.
VIII. Possibles escenaris per al futur ordre regional
A partir d’aquests moviments es poden plantejar tres escenaris principals. No es tracta de prediccions segures, sinó de possibilitats estratègiques condicionades per les decisions que adoptin els actors en la pròxima etapa.
Primer escenari: dissuasió del Golf i acord condicionat
S’amplien les capacitats defensives i la coordinació entre els països del Golf, mentre s’utilitza la pressió internacional perquè l’Iran torni a negociar sobre míssils, drons i navegació marítima. Rússia i els Estats Units continuen sent canals competidors que també cooperen parcialment en la gestió de la crisi.
Resultat: reforçament del paper saudita sense caure en una guerra regional generalitzada.
Segon escenari: aparició d’una nova arquitectura de seguretat regional
S’amplien les associacions entre els països del Golf, Egipte, Turquia, el Pakistan i les potències internacionals, i sorgeixen mecanismes més estructurats per protegir les infraestructures crítiques i els corredors marítims. Israel podria intentar aprofitar aquest procés per ampliar la seva presència política i de seguretat.
Resultat: un ordre amb múltiples socis, l’èxit del qual dependrà que no es transformi en un bloc excloent contra la resta de la regió.
Tercer escenari: ampliació de la confrontació i fragmentació dels consensos
S’intensifiquen els atacs i les respostes militars, s’interromp la navegació marítima i augmenten les divergències entre els països del Golf i les potències internacionals sobre com actuar davant de l’Iran i el Iemen.
En aquestes circumstàncies, alguns actors podrien obtenir avantatges tàctics, però el cost de la guerra podria superar la capacitat de tots per controlar-ne les conseqüències.
Resultat: deteriorament de l’estabilitat econòmica, augment del risc d’enfrontaments directes i paralització de projectes de desenvolupament i acords polítics.
IX. Quins indicadors revelaran la veritable estratègia saudita?
No és possible conèixer el que passa a porta tancada únicament a través de fotografies oficials i comunicats. Tanmateix, la hipòtesi estratègica anterior es pot avaluar mitjançant el seguiment de cinc indicadors concrets:
1. La naturalesa de la coordinació entre l’Aràbia Saudita i els Emirats: apareixeran mesures institucionals conjuntes per intercanviar informació, defensar infraestructures i protegir la navegació, o la coordinació continuarà limitada a declaracions polítiques?
2. El contingut dels contactes amb Rússia: es traduiran en una pressió diplomàtica efectiva sobre l’Iran o Moscou es limitarà a demanar diàleg?
3. El futur de les associacions de seguretat saudites: s’ampliarà la cooperació amb Egipte, Turquia i el Pakistan en àmbits específics o evolucionarà cap a acords de defensa més amplis amb compromisos clarament definits?
4. La posició respecte a Israel i la qüestió palestina: continuarà sent el suport saudita a un estat palestí una condició política fonamental o avançaran els acords de seguretat regional sense una solució palestina?
5. La transició de l’escalada a una solució negociada: la pressió militar i diplomàtica anirà acompanyada de mecanismes clars per aturar els atacs i garantir la navegació, o donarà lloc a un cicle continu de represàlies i contrarepresàlies?
Aquests indicadors són més importants que especular sobre l’existència d’un acord secret concret, perquè permeten distingir una estratègia que produeix resultats mesurables d’un discurs destinat principalment a transmetre missatges polítics.
Conclusió: l’Aràbia Saudita no només vol contenir l’Iran; vol impedir que el futur del Golf es dissenyi sense la seva participació
Una lectura més profunda dels moviments saudites a Abu Dhabi i Manama apunta a un intent de gestionar una crisi multidimensional, i no simplement de respondre a atacs militars.
Riad afronta un dilema estratègic: necessita dissuadir les amenaces iranianes i houthis, però no vol que la guerra es converteixi en un conflicte prolongat que esgoti els seus recursos, posi en perill els seus projectes econòmics i debiliti la seva posició internacional. Necessita els Estats Units, però vol disposar d’opcions addicionals. Necessita una coordinació cohesionada entre els països del Golf, malgrat les diferències entre les seves capitals. També vol aprofitar els canals diplomàtics russos sense convertir-se en ostatge de les prioritats de Moscou o Teheran.
La presència d’Israel en aquesta equació no requereix necessàriament que participi en les reunions o que les dirigeixi entre bastidors. N’hi ha prou que pugui beneficiar-se d’algunes conseqüències d’una redefinició més àmplia de les amenaces de seguretat i de la possibilitat d’ampliar la cooperació regional davant de l’Iran. Tanmateix, cal afirmar que existeix un pla israelià secret que dirigeix els moviments saudites exigiria proves.
L’Aràbia Saudita, per la seva banda, no és simplement un actor que respon als interessos d’Israel o dels Estats Units. Té prioritats pròpies, entre les quals destaquen la protecció del seu territori i la seva economia, la preservació de la seva posició regional i la prevenció que qualsevol potència externa monopolitzi les decisions de seguretat al Golf.
L’aposta estratègica més important de l’Aràbia Saudita podria consistir, per tant, a establir una nova equació: la seguretat del Golf no es pot garantir únicament mitjançant la protecció externa ni mitjançant el simple debilitament de l’Iran. Requereix que els estats de la regió siguin capaços d’establir regles comunes que impedeixin que els seus territoris i corredors marítims es converteixin en escenaris on les potències dirimeixin les seves rivalitats geopolítiques.
Tanmateix, queda oberta una pregunta: conduirà aquest procés a un ordre de seguretat més independent i equilibrat o donarà lloc a nous alineaments que reprodueixin els mateixos conflictes sota denominacions diferents?
La resposta no dependrà dels comunicats diplomàtics, sinó de si l’Aràbia Saudita aconsegueix transformar la coordinació en matèria de seguretat en una influència política duradora i de si qualsevol nou ordre regional protegeix la sobirania dels estats de la regió i els drets dels seus pobles —especialment els del poble palestí— o, per contra, utilitza la seguretat com a argument per perpetuar els actuals desequilibris de poder.
