Segons P.O. Lissagaray la Comuna reunida entre les deu i les dotze de la nit en mig de les notícies de l’atac dels versallesos sobre París, i mentre debatia i adoptava mesures per a la mobilització general: “… Félix Pyatt presentà un decret acusant Thiers, Favre, etc. a qui havien estat segrestats tots els bens” [1].
El decret aprovat diu el següent:
“La Comuna de París,
Tenint en compte que els homes del govern de Versalles van ordenar i iniciar la guerra civil, van atacar París, van matar i van ferir guàrdies nacionals, soldats de línia, dones i nens;
Considerant que aquest delicte es va cometre amb premeditació i emboscada contra tots els drets i sense provocació,
Decreta:
Art. 1r. MM. Thiers, Favre, Picard, Dufaure, Simon i Ponthuau estan acusats.
Art. 2. Els seus béns seran confiscats i col·locats en segrest, fins que hagin comparegut davant la justícia del poble.
Els delegats de Justícia i Seguretat General són els responsables de l’execució d’aquest decret.
La comuna de París, 2 d’abril de 1871”.
P.O. Lissagay amb un to una mica irònic cap a Félix Pyatt segueix el relat: “… sempre oportú, demanà que fou abolit el pressupost de cultes. Li hauria costat el mateix esforç decretar la disolució de l’exèrcit versallesc. Alguns homes sensats demanaren l’ajornament de la proposta. Pyatt exigí que es declarés la urgència del decret I insistí, fins a aconseguir-ho. Es va demanar que, de moment no aparegués a “L’Officiel”. Però com Pyatt va insistir de nou finalment es va ordenar la seva immediata publicació”.
Heus aquí el text del decret.
“La Comuna de París,
Considerant que el primer dels principis de la República francesa és la llibertat;
Considerant que la llibertat de consciència és la primera de les llibertats;
Considerant que el pressupost de cultes és contrari a aquest principi, ja que imposa als ciutadans la seva pròpia fe;
Considerant, de fet, que el clergat ha sigut còmplice dels crims de la monarquia contra la llibertat.
Decreta:
Art. 1r. : L’Església està separada de l’Estat.
Art. 2n. : Se suprimeix el pressupost de cultes.
Art. 3r. : Els anomenats béns de les mans mortes, pertanyents a congregacions religioses, mobles o immobles, són declarats béns nacionals.
Art. 4t. : Es realitzarà immediatament una investigació sobre aquests béns per determinar la seva naturalesa i posar-los a disposició de la nació.
La Comuna de París, Ajuntament, 2 d’abril de 1871”.
Naturalment, els 72 dies d’existència de la Comuna, en dura guerra civil contra la burgesia, no li donaren la possibilitat de desenvolupar i d’aplicar un decret de conseqüències tant profondes. Però Jacques Rougerie el considera com una de les lleis o de l’obra de la Comuna que foren una anticipació quin esprit incidiren fortament sobre la III República.
Després de la derrota I la represió el poble francès hagué de persistir, d’organitzar-se I de lluitar durant 34 anys fins que el 9 de desembre de 1905 el president de la República Émile Louvet promulgà la llei sobre la separació de l’estat i de la república, aprovada a l’Assemblea Nacional. Citem els dos primers articles d’aquesta llei:
“Art. 1r. : La República assegura la llibertat de consciència. També garanteix l’exercici dels cultes sota les úniques restriccions promulgades més avall en interès de l’ordre públic.
Art. 2on. : La República no reconeix, ni dona salari ni subvenciona cap culte. En conseqüència, a partir del 1r de gener següent a la promulgació de la llei present, les despeses relatives a l’exercici dels cultes seran suprimides dels pressupostos de l’Estat, dels departaments i dels municipis”.
En aquest aspecte, com en tant d’altres, els communards s’atreviren a tocar el cel amb la punta dels dits i, malgrat la derrota i la repressió assenyalaren el camí a les generacions futures.
Notes
[1] P.O. Lissagaray, Historia de la Comuna, Barcelona, Editorial Estela, 1971, tom.1, p. 249.
[2] P.O. Lissagaray, loc. Cit.
[3] Traducció, Paul Charbonneau.
[4] Jacques Rougerie, Paris Livre 1871, Paris, Éditions du Seuil, 1971, p. 168 i següents.[5]La séparation de l’Église et de l’État présentée par Jean-Marie Mayeur, in Paris, Collection Archives Julliard, 1966, p. 9. Traducció Joan Tafalla.
