Lliures dins i fora de casa

Del mateix autor

Potser el treball domèstic és una de les primeres experiències de contacte amb la desigualtat entre homes i dones que se’ns fan evidents durant la nostra infància i també, en moltes de nosaltres, ha sigut un detonant per la nostra posterior entrada en el moviment feminista. Ja des de ben petita era fàcil adonar-se que eren les mares, les teves i les alienes, les reals i les de ficció, les que sempre cuinen, es queden a casa o planxen la roba. I a poc a poc, mentre et vas fent preguntes i vas creixent, veus com a tu també se’t fan assumir rols a casa diferents dels teus companys homes i que de mica en mica construeixen una injustícia tan evident que sembla mentida que encara es trobi d’actualitat.

A nosaltres ens sembla, no obstant això, que si aquest treball, en comptes de basar-se en l’amor i la cura, hagués proporcionat una remuneració econòmica a les nostres mares, probablement aquestes haurien estat menys amargades i haurien estat menys dependents, se’ls hagués fet menys xantatge i, al seu torn, elles haguessin fet menys xantatge als seus fills, als quals se’ls recriminava constantment el sacrifici que elles havien de dur a terme.

La companya Silvia Federici un cop més ens fa reflexionar en el seu llibre El patriarcat del salari sobre com ha afectat històricament a les dones el fet d’haver hagut de fer-nos càrrec de les feines domèstiques i de les tasques de cures, de com aquesta falta de remuneració i aquesta dependència ens anul·lava i frustrava i de com tota aquesta opressió passava d’una generació a una altra amb el vistiplau del sistema productiu. 

De sempre hem sigut les dones les que hem assumit les tasques de cura envers els nostres companys, primer amb els fills i quan aquests es fan grans, ens toquen els nostres pares i mares. Som les que els acompanyen al metge, les que han d’estar pendents de la medicació, les que preparem els dinars i cuidem la casa. El sistema capitalista mai ha considerat com un treball totes aquestes feines, relegant-les a un element estructural del marc cultural de la nostra societat. Així, no calia proporcionar-nos els drets que podria tenir una persona treballadora ni pagar-nos un salari, justificant a més la nostra feina en una dependència econòmica dels nostres companys, no podent desconnectar ni tenir descansos, jubilació, etc. 

Però, què ha passat? Quan hem intentat aturar aquesta feminització de les cures? De nou, cal recordar el que ens diu la Silvia Federici al respecte: “En el cas de les dones, intentar educar als homes ha provocat que la nostra revolta s’hagi privatitzat i es lluiti en la solitud de les nostres cuines i habitacions. El poder educa. Primer els homes tindran por, després aprendran, perquè serà el capital el que tingui por. Perquè no estem lluitant per una redistribució més equitativa del treball. Estem en lluita per a posar fi a aquest treball i el primer pas és posar-li preu.” 

I és que és precisament per això que hem de ser nosaltres, les dones, les que liderem la nostra pròpia lluita, perquè només nosaltres sabem el que és patir-la. No és doncs la tasca dels homes aliats d’aquesta estar al capdavant de la revolta, sinó que han de convertir els seus espais en espais on nosaltres puguem incidir. 

Com bé indica Federici, la lluita per l’alliberament de les dones de l’opressió que suposa el ser subjectes de les tasques domèstiques és una lluita contra el capital mateix. Una lluita de la qual aquest s’ha anat aprofitant al llarg del temps del fet que les dones realitzéssim aquesta feina sense cap remuneració, cuidant i produint de manera gratuïta la força de treball que després explotaria. Per això és important reclamar les tasques domèstiques com una feina més, perquè no és una activitat aliena al sistema productiu en què vivim. No obstant això, cal tenir sempre present que el sistema capitalista és reactiu a les nostres lluites i que les intentarà combatre de la millor manera que sap: mercantilitzant-les.

Un bon exemple d’això són les anomenades “dones de la neteja”. Aquesta figura eminentment femenina que va néixer en el si de les classes opressores, es troba representat actualment per dones sense contracte, que treballen en condicions precàries i on hi ha una gran majoria de dones immigrants que es troben en situació administrativa irregular i de les que el sistema s’aprofita. Ja que si el capital no pot tenir les tasques de la llar de franc, les tindrà precàries.

Però no tot està perdut, estem aconseguint referents, com les Kellys de Barcelona, l’associació de cambreres d’hotel, que l’estiu passat van portar la lluita en abstracte a la realitat. Van obtenir el finançament necessari mitjançant un crowdfunding per crear una central de reserves ètica. Els criteris que ha de tenir un hotel per aparèixer són: que respecti i compleixi el conveni col·lectiu interprovincial del sector de l’hostaleria; que es compleixin les lleis de prevenció de riscos laborals; que no hi hagi diferències salarials per sexe; que es contracti persones de col·lectius vulnerables; i, molt especialment, que l’establiment no externalitzi ni subcontracti serveis essencials, entre ells el de la neteja.

És per això que hem de continuar amb l’exemple de tantes companyes de lluita que fan el que podria semblar impossible perquè totes visquem en una societat una mica més justa, planten cara al patriarcat i al capitalisme. Per a nosaltres són referents, continuem seguint de prop totes les seves conquestes socials i esperem poder tenir tant de valor com el que tenen elles.

Articles relacionats

Darrers articles