“Els governs post dictadura són els administradors del model dels Chicago boys” – Entrevista a Nina Salinas del Partit Comunista de Xile

Del mateix autor

 

Arnau Piqué i Ricard Ribera
Després de la històrica victòria del poble xilè al referèndum sobre la constitució del passat octubre, des de La Realitat hem entrevistat a Nina Salinas, secretària política de la cèl·lula de Catalunya del Partit Comunista de Xile, per tal de valorar el fruit de mesos de mobilitzacions populars, el resultat del plebiscit i les perspectives de les esquerres a les eleccions xilenes del proper mes d’abril.
A la tardor de l’any passat es va iniciar una revolta popular a Xile, pots explicar-nos a què és degut i quines són les reclamacions del moviment popular?
Va ser la culminació d’un procés polític, econòmic i social,d’alta envergadura, alguns ho situen des del mateix cop d’estat de setembre de 1973, i altres des del període governat per la socialdemocràcia, per la “Concertación de partidos por la democracia”, conglomerat imposat per l’imperialisme, que va deixar fora al Partit Comunista de Xile i altres forces d’esquerra que van ser les que van dur a terme la política de Rebel·lió popular de masses i que va donar la possibilitat d’un plebiscit i deixar en escac al dictador però no al model. Aquests governs post dictadura són els administradors d’un model econòmic neoliberal, imposat pels “Chicago boys” el 1975 amb el terrorisme d’estat de la dictadura de Pinochet, que va imposar la Constitució de 1980, com a marc jurídic que impedeix qualsevol avanç democràtic en favor del poble i els seus drets.
Les reclamacions essencials són una nova constitució, de “fulla en blanc” amb constituents, genuïnament representant al poble, la diversitat sexual, la paritat de gènere, els pobles originaris i el moviment social i dels treballadors, per més inversió en salut i un sistema just de pensions. Dret a l’educació gratuïta, un nou cos de policia, avanços en justícia i reparació de les violacions als drets humans tant de la dictadura i post dictadura, com de les víctimes de la rebel·lió d’octubre de 2019. Dret a tenir constituents els xilens en l’exterior.
Pel que sembla, el govern de Piñera no ha dubtat a reprimir la revolta durant l’últim any. Fa unes setmanes va saltar l’escàndol amb les imatges d’un carabiner empenyent a un jove cap al riu Mapocho. Com ha estat de greu la repressió a Xile al llarg de tots aquests mesos? Han aconseguit doblegar la revolta?
Els fets han estat gravíssims, hi ha 44 assassinats, més de 500 persones amb trauma ocular, pèrdua parcial o total de la visió, 2.500 presos polítics i al voltant de 35.000 ferits de diversa consideració, tot això provocat per agents de l’estat, carabiners, marins, exèrcit, policia civil d’investigacions, un cèrcol criminal al poble maputxe i repressió amb més armament comprat en els mesos posteriors a la rebel·lió d’Octubre xilena.
Especialment a la “primera línia”, hi havia joves provinents dels més diversos àmbits que van fer front a la policia amb els seus cossos i la seva defensa i enginy han estat les pedres i el foc. El cas del noi empès per un policia al llit del riu ha estat la prova més fefaent d’aquest odi als joves i  que la violència que s’exerceix no té límits. Però no han aconseguit doblegar a la gent que va perdre la por i que només va aconseguir alentir-se amb la pandèmia però que, doblegada la corba de contagi, han sortit al carrer novament, amb l’objectiu principal que renunciï Piñera.
Fa una mica més d’un mes es va celebrar el plebiscit sobre si es necessita una nova Constitució. La convocatòria d’aquest referèndum és conseqüència de les protestes del poble?
La gent va votar en un 51% de l’univers electoral de 14 milions habilitats per a votar i els resultats són un 79% per una nova constitució i gairebé un 85% per una Convenció Constitucional. Amb una participació molt més alta en relació a votacions anteriors, però no, el que s’esperava, que era almenys un 60%, fet que s’atribueix a la pandèmia de COVID sobretot per les persones grans i vulnerables, perquè la salut i els ingressos són situacions molt sensibles, fet que es va demostrar quan la gent es va unir igual que en dictadura, entorn de les “ollas comunes” . El referèndum és una necessitat que el poble entenia des de feia temps, però que es va fer realitat per la massivitat i contundència del poble en expressar el seu sentir i la seva mobilització permanent, sense això, no hagués estat possible.
Quina valoració fa el Partit Comunista de Xile sobre la participació i la posició aconseguida per l’APROVO davant la pregunta sobre una nova constitució?
El partit valora molt la participació i els resultats, en el sentit que és el fruit de la mobilització popular de masses, que es va intensificar durant la rebel·lió i va estar i està d’acord amb els “cabildos” i les múltiples organitzacions socials sorgides i enfortida durant el període post 18 d’octubre, com durant la campanya pel plebiscit i la defensa del vot en diversos punts del país i de l’estranger, on va pujar també la participació, malgrat l’enorme dificultat que han tingut els xilens per a exercir el seu dret a vot, per les distàncies als consolats en la majoria dels països,
En aquests moments es desenvolupa una batalla amb el feixisme, de caràcter mediàtic, la dreta no se sent derrotada i vol disfressar els seus constituents com a “independents”, en tant el Partit ha cedit la meitat dels seu espai a les organitzacions socials, com una forma real de distanciar-se dels polítics clients dels empresaris que els han finançat les seves campanyes.
Recentment hem vist importants victòries en el camp progressista a Amèrica Llatina, com la victòria del MAS a Bolívia o la victòria del referèndum a Xile. S’obre un nou cicle a Amèrica Llatina per a les esquerres i els pobles?
Sens dubte sobretot, que en treure al president, per part del poble mobilitzat al Perú, se li desarma la bastida al Trumperisme amb el seu “grup de Lima”, plataforma per a anar en contra de la sobirania de Veneçuela i seguir amb l’odiós i criminal embargament a Cuba.
La tornada del MAS a Bolívia en tan poc temps és un bon signe de “bona salut” del moviment dels treballadors i el camí del socialisme. Aquesta nova etapa és prometedora, perquè són els pobles que han despertat pels canvis i s’espera que ocorrin també al Brasil i l’Equador. I a veure si el poble mobilitzat, venç en qualitat i quantitat, les criminals accions de l’oligarquia i l’imperi en contra del poble Colombià i els seus dirigents, massacrats a centenars, tot ignorant l’acord de pau amb la guerrilla, que ha servit per a justificar els “falsos positius” víctimes de l’organització criminal del narcotràfic i els polítics de dreta.
El pas de la dictadura de Pinochet a la instauració d’una democràcia liberal o burgesa a Xile es va fer sense una ruptura amb el règim anterior. Quina connexió té la Constitució vigent fins al moment amb la dictadura?
La connexió la té gairebé íntegrament, perquè l’actual govern per exemple té als mateixos polítics, avui de ministres i en càrrecs estratègics, joves llavors, i còmplices de tota la barbàrie soferta pel poble xilè. Quan el govern de la Unitat Popular va quedar truncat, amb el seu president assassinat com és àmpliament conegut, el primer que van fer, va ser retornar gran part les terres, que els pagesos havien conquistat en dècades de lluita amb la Reforma agrària, que va començar tímidament durant el govern de Frei Montalva, i que va culminar amb el govern de Salvador Allende.
Desnacionalitzar el coure, privatitzar l’aigua i la llum, vendre als grans empresaris “a preció de huevo” les empreses estatals com ENAP, empreses de CORFO, Aceros del Pacífico, IANSA, CORPESCA, per a mantenir als treballadors amb el cap cot només pensant en sobreviure, poc o res d’això hagués estat possible sense el marc legal de la constitució de 1980 i la policia secreta de Pinochet la DINA/CNI. Entre 1973 i 1980, el desmantellament de l’estat, els partits polítics i la desaparició i execució de centenars de persones, i el més brillant de la intel·lectualitat i de la ciència va sortir a l’exili per a salvar la seva vida. Van crear un clima propici per a legalitzar tot l’espoli, sense registres electorals, sense observadors internacionals, i van fer un plebiscit per a aprovar aquell monstre, pensat i executat entre uns altres, Jaime Guzmán Errazuriz, conegut feixista i pinochetista impulsor del cop. S’hi van unir altres foscos personatges com l’almirall Toribio Merino Castro i un altre tan conegut per ser l’autor del “pla laboral”, José Piñera, germà de l’actual president,per establir una carta fonamental dissenyada per protegir i desenvolupar l’activitat econòmica dels “nois de Chicago”, imposar el sistema de fons de pensions conegudes com a AFP, que ha donat pensions miserables i que els fons són administrats per privats, i que han fet grans fortunes amb els diners dels xilens. En resum mai vam tenir la tan esbombada “transició a la democràcia” sinó una post dictadura feta a la mesura del dictador Pinochet i els civils còmplices que encara segueixen en el poder.
Quins són els reptes que es planteja el PC xilè en aquest procés constituent que s’obre a partir d’ara?
Un partit amb 108 anys de vida, amb una trajectòria moral i de principis irreprotxables, mai va estar ni estarà en contra de qualsevol intent que creixi als treballadors en les seves demandes i en el seu quefer. Ha cedit la meitat dels constituents a les organitzacions socials i de treballadors. Ha propiciat diverses accions en el parlament en benefici de la gent, com la retirada del 10% de les AFP i continuen bregant els seus diputats, perquè encara dins d’aquest agonitzant govern incapaç i feixista, perquè hi hagi una participació real de la gent. El nom que més circula entre les xarxes socials i alguns diaris digitals és el del militant i alcalde comunista Daniel Jadue, per la seva encertada gestió en l’alcaldia de Recoleta, comuna proletària amb alts índexs de pobresa i exclusió, per a les eleccions presidencials, on també es tria el parlament,al desembre de 2021. Totes les organitzacions de treballadors i socials té algun dirigent comunista, és a dir, “totes les formes de lluita”, el vot, però també la mobilització social, per justes demandes i per la lluita del respecte als drets humans.
Les eleccions mes pròximes són els constituents, a l’abril de 2021.
Com es plantegen les eleccions del pròxim mes d’abril? Es pot esperar una fi de cicle per a la dreta? Quines expectatives té el Partit Comunista?
Es planteja presentar-se amb el conglomerat “Chile digno” i partits del Frente Amplio.
En aquests dies la diputada comunista Camila Vallejos, presentava una esmena als 2/3, martingala imposada per “l’acord per la pau”, signat entre gallos y medianoche, situació coneguda com la cuina que va fer l’“oposició” amb el govern de Piñera a esquena del poble, i que el Partit Comunista es va negar a signar en el seu moment, amb el ja conegut atemoriment, de l’auto cop i amb els militars al carrer.
Les majors expectatives que té el Partit ara és que aquesta crisi del model tingui una sortida política, i que de veritat la gent participi en la construcció de la nova constitució, amb els actors socials, que la gent segueixi mobilitzada fins aconseguir canvis profunds i que la dignitat es faci costum, qualsevol altra sortida pot tenir molt complexes conseqüències, perquè la gent té molta ràbia acumulada i, el pitjor, una desafecció dels partits polítics, que s’han convertit en veritables còmplices d’allò establert i que segueixen la seva obstinació de “salvar els mobles a la dreta” perquè en el fons estan tots corromputs, excepte honroses excepcions.
El Partit pujarà en les votacions, té un nom circulant, de forma espontània, per a president, té instal·lats als seus dirigents, té presència en la cambra de diputats i s’apresta a tenir una presència real en les constituents, és a dir és molt probable que reprengui el camí d’Allende si el poble ho vol, en un termini no gaire llunyà.
Ha ajornat 2 vegades el seu congrés i ara desembre és, sí o sí, la data per a renovar cares visibles que ja estan al límit de les seves forces però amb l’alegria de la lluita feta i per fer.

Articles relacionats

Darrers articles