Editorial de juliol: orgull!

Dimarts va ser el dia de l’orgull LGTBI+, una jornada de lluita i reivindicació molt necessària en un moment on l’avenç en els drets...

Irene Ortiz: “El conflicte de les cambreres de pisos serveix de guia per a la lluita sindical”

La teva trajectòria organitzativa dins de Comissions Obreres és molt llarga i reconeguda, tot i ser una persona molt jove. Com descriuries el teu...

La política de l’amor i del soc perquè som

La política de l'amor és una de les idees-força de Gustavo Petro. El soc perquè som és el contingut i el nom del moviment...

El Tribunal Suprem acaba amb el dret a l’avortament i situa una diana sobre la igualtat matrimonial i l’anticoncepció

Com era d'esperar, la Cort Suprema dels Estats Units ha votat a favor de l’anul·lació de la  “Roe contra Wade”, la sentència històrica que...

La maledicció de la resiliència

Aquest mes de juny, el Govern central ha aprovat un paquet de 110 milions d'euros destinat a la resiliència turística de les regions extrapeninsulars,...

Dretans i nazis… units!

U. A Brussel·les, un tribunal va dictar el veredicte final sobre Antony Givoine, el qual va tractar de calar foc a la porta de...

Els primers anys de la història de l’AEP (1985-1998)

Del mateix autor

David Rodríguez, ex-coordinador de l’AEP i militant entre 1993 i 1998
La història de l’Associació d’Estudiants Progressistes (AEP) és, sobretot, la història d’un procés de confluència de diversos col·lectius d’estudiants d’esquerres per tal de reunir-se sota una organització sindical, unitària, democràtica, plural, independent i estructurada que té com a objectius defensar amb garanties d’èxit el dret a una educació veritablement pública i difondre el pensament crític com a eina educativa indispensable per construir un món millor.
Alhora, aquesta història és també la constatació de l’aposta de l’AEP per la recerca d’espais unitaris amb les altres organitzacions estudiantils en la defensa dels drets dels i les estudiants. En aquest sentit, és un reflex de les mobilitzacions més destacades que s’han dut a terme en els darrers anys des del moviment estudiantil de Catalunya.
La breu història que teniu a continuació està plena d’acostaments i distanciaments respecte als nostres objectius unitaris, i també està farcida d’una sopa constant de sigles que a més varien en cada universitat i fins i tot en cada centre, sobretot durant els primers anys.

Els orígens de l’ACE i les primeres mobilitzacions estudiantils (1985-1987)

L’ACE (Associació Catalana d’Estudiants) s’inscriu en el registre el dia 17 d’octubre de 1985. Neix a partir d’un seguit de persones provinents de la Coordinadora Catalana d’Estudiants Universitaris que pensen que cal donar un pas endavant i establir-se com a associació, veient la necessitat d’estructurar el poc moviment estudiantil existent i abandonar les pràctiques més espontànies. Aquesta associació, al llarg dels anys, es convertirà primer en l’AEP-ACE i després en l’actual AEP.
Al voltant de 1985 es creen les diferents associacions d’estudiants que participen a les primeres eleccions als Claustres Generals, una vegada aprovats els nous estatus de les Universitats. En aquell moment eren bàsicament tres: l’Associació de Joves Estudiants de Catalunya, AJEC (esquerra moderada); la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, FNEC (nacionalista conservadora); i l’ACE (catalanista d’esquerres). Cal deixar constància que aquesta nova FNEC no és la continuadora del sindicat unitari del mateix nom existent durant la IIª República. Per tant, durant el curs 1985-1986 l’ACE es presenta per primera vegada a unes eleccions claustrals, obtenint 22 representants entre la UB, la UAB i la UPC.
A partir del curs 1986-1987 comencen tímidament algunes mobilitzacions estudiantils, que aniran creixent amb el pas del temps. A la UAB es va aprovar una taula reivindicativa que abastava des d’aspectes locals fins a la LRU (Llei de Reforma Universitària), passant pel desacord amb el Decret de Taxes. Es va arribar a ocupar el Rectorat, aconseguint algunes millores acadèmiques. L’alumnat universitari es va sumar a la manifestació de mitges, convocada per la CEEMC (Coordinadora d’Estudiants d’Ensenyament Mitjà de Catalunya) el dia 15 de febrer de 1987. Al mes de març es convoca una vaga estatal contra els plans d’estudi, que al nostre país finalitza amb una manifestació d’uns 1.500 alumnes de tots els nivells educatius a Barcelona.

L’intent de construcció de moviments estudiantils unitaris (1987-1990)

Al curs 1987-1988 l’ACE té la seva seu a Diagonal, 362. Segons el Diari de Barcelona, en aquests moments les organitzacions estudiantils més fortes són l’AJEC i la CEEMC, tot i que també es fa esment de l’ACE (amb implantació només a la universitat) i a la FNEC.
Des dels seus inicis l’ACE es planteja com a objectiu la construcció d’una organització estudiantil progressista unitària i per aquest motiu s’integra successivament en diversos processos amb altres organitzacions, que en la UAB deriva en la creació de l’Alternativa per una Universitat Progressista (AUP), amb la inclusió de l’AJEC i de diversos col·lectius de centre. El paper de l’ACE esdevé hegemònic dintre d’aquesta organització, que guanya les eleccions claustrals. A la Universitat de Barcelona, la representació progressista encara està dividida entre l’ACE, l’AJEC i tot un seguit de col·lectius d’esquerres, alguns dels quals conformen la Federació d’Assemblees d’Estudiants Progressistes (FAEP). Entre aquests col·lectius destacaven el Col·lectiu d’Estudiants Progressistes (CEP) a la Facultat de Dret i la Bio-Associació d’Estudiants Progressistes (BAEP) a la Facultat de Biologia. Pel que fa a la Universitat Politècnica de Catalunya, l’ACE i altres grups progressistes es presenten a la cita electoral en la candidatura conjunta del Bloc d’Estudiants (BE).
Al curs 1988-1989 el local de l’ACE es trasllada a Consell de Cent, 619. Al gener de 1989 va tenir lloc una trobada d’estudiants nacionalistes i d’esquerra dels Països Catalans. Es va participar al Festival Mundial de la Joventut i els Estudiants, celebrat a Corea del Nord, i es consolida la publicació d’un butlletí propi.
Durant aquest curs s’inicia un procés per tal de constituir un moviment unitari a tot Catalunya, a partir de l’experiència de l’AUP a la UAB. A partir d’aquí comença la creació de l’AEP, sigles que en aquell moment signifiquen “Alternativa d’Estudiants Progressistes”. L’objectiu és sumar a l’AJEC i a moltes organitzacions a nivell de facultat, però el procés no resulta fàcil des dels inicis, sobretot per les reticències dels primers. Al juliol de 1989 es va mantenir una reunió al local de l’ACE, amb presència de l’AJEC, l’AUP i la FAEP. Per tant, per primera vegada en molt de temps s’intenta una coordinació efectiva entre moviments de diverses universitats, en especial la UB i la UAB.
Els mesos d’octubre i novembre de 1989 van ser d’intenses negociacions, fins que s’aconsegueix constituir una llista electoral única de l’Alternativa d’Estudiants Progressistes a totes les universitats. A la UAB s’hi integren l’ACE, l’AJEC i l’AUP (que recordem ja ve d’un procés unitari previ) i es guanyen les eleccions claustrals. A la UPC i la UB, l’AEP es limita a la suma de l’ACE i l’AJEC, amb resultats discrets i sense la participació de la FAEC.
En resum, el mapa que queda de l’AEP al curs 1989-1990 és força desequilibrat, ja que l’ACE té molta força a la UAB en detriment de l’AJEC, a la UB succeeix el contrari i a la UPC les forces estan més equilibrades. Malgrat els intents d’una coordinació més efectiva i d’estendre la unitat a altres col·lectius, no s’aconsegueix l’objectiu d’una unitat més efectiva.

La ruptura del procés unitari i la creació de l’AEP-ACE (1990-1992)

Al curs 1990-1991 es crea la quarta universitat pública de Catalunya, la Universitat Pompeu Fabra, que ja des dels seus inicis rep un finançament privilegiat per part de la Generalitat, establint-se greuges comparatius importants respecte a la UB, UAB i UPC. Es tracta d’un projecte de creació d’una universitat pública elitista, que des del primer moment compta amb el rebuig dels sectors més progressistes de la comunitat universitària.
Respecte al procés unitari entre ACE i AJEC, la situació va quedar estancada durant tot aquest curs, degut a les constants reticències de l’associació filosocialista. El trencament definitiu té lloc amb el posicionament respecte a la Guerra del Golf. L’ACE aposta per un procés de deliberació des de la base que porta a rebutjar la intervenció d’Espanya a la guerra i dona suport als insubmisos de les corbetes que es neguen a acudir al conflicte. La direcció de l’AJEC, en canvi, supeditada a les posicions del PSOE, va obligar als seus claustrals de la UAB a votar contra aquestes propostes. Això representa el trencament definitiu del procés unitari entre les dues associacions. Finalment, un bon grapat de membres de l’AJEC abandonen l’organització, que des d’aquest moment inicia un progressiu declivi, tot i que durant un temps seguirà sent forta sobretot a nivell institucional.
Arran dels fets de la Guerra del Golf, s’inicia una nova etapa on s’aconsegueix que els grups de la UB integrants de la FAEP (CEP i BAEP) s’integrin en el que llavors serà l’AEP-ACE (Associació d’Estudiants Progressistes – Associació Catalana d’Estudiants). A la UAB, el procés intern de debat es perllonga durant alguns mesos, fins que s’expulsa a l’AJEC de l’AEP. La nova Associació d’Estudiants Progressistes, federada amb l’ACE, s’inscriu en el registre el dia 11 de març de 1991.
El curs 1991-1992 comença amb la creació de la Universitat Ramon Llull, primera universitat privada de Catalunya, que encara obre més l’escletxa entre l’alumnat per raó de classe, i posa les bases d’un imparable procés privatitzador de l’ensenyament superior.
El 29 de juny de 1992 té lloc la I Assemblea de l’AEP-ACE. Es discuteix si el nom que ha de rebre la nova organització ha de ser simplement AEP, però finalment s’opta pel d’AEP-ACE per no generar més confusió entre l’alumnat. S’acorda que durant els cursos següents s’anirà utilitzant progressivament el nom d’AEP en detriment del d’AEP-ACE fins que finalment l’any 1997 s’adopta ja definitivament la denominació actual d’AEP. En tot aquest procés es crea la revista El Queixal com a òrgan d’expressió de la nova associació..
L’AEP de la UAB concorre a les eleccions sense la denominació ‘ACE’, i guanya les eleccions amb 16 representants. A la UB, malgrat els problemes interns de l’AJEC, l’AEP-ACE encara està en fase de creixement, i les eleccions claustrals les guanyen l’AJEC i la FNEC (amb 34 representats, per només 12 de l’AEP-ACE).
Les conclusions d’aquesta etapa són diverses. En primer lloc, els processos unitaris funcionen millor mirant cap a les organitzacions més a l’esquerra, i fent l’esforç per aglutinar a col·lectius de centre amb funcionament més assembleari. En segon lloc, cal un equilibri de l’AEP-ACE en el conjunt d’universitats, superant sobretot la feblesa endèmica a la UB. Finalment, el moviment estudiantil no pot dedicar tots els seus esforços a les activitats institucionals, i s’han de potenciar les eines de la mobilització.

Primeres mobilitzacions unitàries en defensa de la universitat pública (1992-1994)

Durant el curs 1992-1993 la nova organització trasllada la seva seu al número 23 del Carrer Margarit de Barcelona. L’AEP-ACE experimenta un creixement important en el nombre de militants i una extensió al conjunt de les universitats públiques catalanes, i celebra la seva II Assemblea el 9 i 10 de gener.
A finals de curs, es reprèn el moviment mobilitzador, amb la commemoració del XXV aniversari de maig del 68. Però sobretot es participa activament, junt amb diversos grups assemblearis, en la lluita contra les normatives de permanència que pretenen reduir el nombre d’estudiants universitaris, amb un destacat tancament de diversos dies al Rectorat de la UB, que va tenir un temps després els seus fruits amb una modificació substancial del redactat inicial de la normativa.
El curs 1993-1994 comença amb una trobada de l’AEP-ACE a El Masnou, on l’objectiu fonamental és la preparació de les mobilitzacions contra l’augment de les taxes i en defensa de la universitat pública. Les CAF (moviment assembleari de diversos centres de la UAB) s’implica amb totes les seves forces. L’AJEC s’apunta a darrera hora a les protestes i la FNEC decideix no secundar-les. El Bloc d’Estudiants Independentistes (BEI, una organització de creació recent que anys després prendrà el nom de Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans, CEPC) ens dóna suport, però no participa en les protestes contra la Normativa de Permanència, reivindicació clau per l’AEP-ACE i per als sectors assemblearis.
La intenció de l’AEP pretén ser una reivindicació global en defensa d’un determinat model d’universitat pública, però finalment la manifestació més important es limita a reclamar “més beques, menys taxes” amb un eslògan que aconsegueix gran presència mediàtica. Hi assisteixen prop de 25.000 estudiants. Com a resultat d’això les taxes no pugen per sobre de l’IPC i s’elimina el mínim de matriculació de trenta mil pessetes. Per primera vegada en més d’una dècada, el moviment estudiantil aconsegueix ocupar amb força els carrers.
A les eleccions de desembre a la UB i a la UAB es confirma el suport dels i les estudiants a les organitzacions que han liderat les mobilitzacions durant els darrers dos anys (AEP-ACE, CAF i BEI) i es produeix una forta davallada de les dues associacions que fins llavors havien estat hegemòniques, FNEC i AJEC, que entren en una fase de crisi molt profunda. A la UAB, guanya el BEI amb 19 claustrals, seguit de les CAF amb 16 i de l’AEP amb 13. La FNEC es queda en 3 i l’AJEC no obté representació. A la UB, s’imposa el BEI amb 46 claustrals, l’AEP-ACE creix espectacularment fins als 31, i la FNEC i AJEC s’enfonsen amb 17. Tot i que el nostre objectiu no estava tant en l’estratègia electoral, l’èxit de les mobilitzacions provoca aquest canvi en la correlació de forces als claustres de les dues principals universitats catalanes.
Al segon quadrimestre se celebra la III Assemblea de l’AEP-ACE, on es constata el gran creixement a la UB, però també l’inici d’una important crisi interna a la UAB, degut sobretot a la intensitat de la relació que es vol establir amb les CAF. A més, s’elimina la figura de la coordinació i es crea una Mesa Nacional col·legiada, model que entra en crisi ràpidament amb l’enfonsament progressiu de la UAB i diverses dimissions als òrgans de direcció.

Crisi, recuperació i canvi d’estratègia. Creació de la Plataforma Mobilitzadora en Defensa de la Universitat Pública (1994-1996)

El model d’organització de l’AEP-ACE aprofundeix la seva crisi, amb noves dimissions, la pràctica desaparició del grup de la UAB i la dimissió de l’alliberat tècnic. La Mesa Nacional queda reduïda de 12 a 4 membres. Així s’arriba a la IV Assemblea (1995), on es presenten dos documents alternatius i finalment s’acorda reprendre l’existència de la figura de la coordinació alliberada.
El curs 1994-1995 transcorre sense protestes importants, a causa de la nostra crisi interna i que el BEI perd bona part del seu esperit combatiu i intenta centrar la tasca estudiantil en el terreny més institucional. Són temps de crisi econòmica i de retallada de la inversió pública en educació. Fruit d’aquestes polítiques la “selectivitat acadèmica” exclou cada vegada a més estudiants, i uns nous increments de les taxes configuren una nova “selectivitat econòmica” que priva de l’educació superior les persones amb menys poder adquisitiu. Les universitats estan massificades i mancades de recursos.
Arran de la manca de mobilitzacions, els nous òrgans de direcció de l’AEP-ACE canvien l’estratègia i contemplen com a objectiu la constitució des de la base d’una plataforma unitària de les organitzacions estudiantils i assembleàries catalanes per defensar la universitat pública. Així, conjuntament amb altres col·lectius, impulsa la creació de la Plataforma en Defensa de la Universitat Pública (PDUP), que aglutina la pràctica totalitat de les organitzacions i assemblees estudiantils existents a Catalunya i que compta amb el suport del professorat i del personal d’administració i serveis.
Durant el curs 1995-1996, l’AEP-ACE aconsegueix créixer novament a la UB i es realitza amb força èxit una campanya d’extensió a la UAB. Fruït d’aquesta ràpida expansió i de la recuperació en la cohesió interna en l’organització, s’arriba a créixer fins als 33 claustrals a la UB (on torna a guanyar el BEI), i es mantenen els resultats de la UB (on la CAF aconsegueix ser primera força). Aquests resultats són un bon símptoma de recuperació que anima l’AEP-ACE a centrar-se en l’impuls de la tasca mobilitzadora, alhora que ens estenem a la UPC, la UPF i les noves universitats a Tarragona i Lleida. També es consolida el Queixal i es crea un grup d’ensenyament mitjà.
La V Assemblea de l’AEP-ACE és de caràcter ideològic, definint el nostre posicionament respecte a temes socials i reafirmant com a prioritat la recuperació de la mobilització unitària. També posem fi a les places d’objecció de consciència que fins a aquell moment oferia l’associació.
Durant aquest curs 1995-1996 la PDUP redacta el “Manifest en Defensa de la Universitat Pública” un text que constitueix la primera anàlisi seriosa conjunta de la situació de la universitat a Catalunya en molts anys. A part d’aquesta anàlisi, el Manifest també planteja un seguit de reivindicacions bàsiques per tal de fer front a la situació. És de destacar que l’elaboració del Manifest és un dels processos més democràtics i participatius que s’han realitzat en aquest país, ja que el text es discuteix en assemblees de base a moltes facultats de Catalunya, on participen milers d’estudiants i centenars de professors i professores. Durant els anys següents aquest text serà aprovat pels claustres i les juntes de facultat de diverses universitats catalanes.
De tota manera, no s’aconsegueix passar de manera immediata de l’elaboració teòrica a l’acció mobilitzadora, però comencen a posar-se les bases d’un futur posterior més encoratjador, ja que tant l’AEP-ACE com els moviments assemblearis comencen a guanyar l’hegemonia d’un debat que es centra en la necessitat de realitzar accions més contundents contra la política educativa de la Generalitat. Així, l’estratègia del moviment estudiantil passa de ser decidida des dels sindicats a ser establerta mitjançant assemblees a cada centre. Sense el suport d’aquest moviment assembleari, especialment fort a la UAB, no hauria estat possible el nou cicle d’importants mobilitzacions que han d’engegar-se al proper curs. De fet, el primer pas és el canvi de nom de PDUP a Plataforma Mobilitzadora en Defensa de la Universitat Pública (PMDUP), donant per tancat el debat sobre si les mobilitzacions havien d’estar al centre de la nostra acció.

Una nova onada de mobilitzacions (1996-1998)

Gairebé tota l’activitat del primer trimestre es centra en les mobilitzacions en defensa de la universitat pública. La PMDUP, creada amb el protagonisme de l’AEP-ACE i les CAF, compta amb la presència d’altres associacions i col·lectius d’estudiants (BEI, AJEC, Sindicato de Estudiantes, FNEC i assemblees de centre), joventuts de partits (JIC, CJC, JERC) i sindicats (CCOO, UGT, CAU, USTEC). Fem una nota de premsa a la inauguració del curs 1996-1997 i procedim a impulsar noves accions de protesta.
En conseqüència, el novembre de 1996 es duen a terme unes importantíssimes mobilitzacions estudiantils a tota Catalunya que a Barcelona arriben a reunir 25.000 estudiants al carrer el dia 21 de novembre, amb un seguiment de la vaga que frega el 100%. A Tarragona s’apleguen 2.000 persones i es fa una tancada de 20 dies a la Facultat de Lletres. A Lleida es realitza una concentració una mica més reduïda, mentre que a Girona el Consell d’Estudiants, proper a CiU, boicoteja tota mobilització.
Paral·lelament, a ensenyament mitjà també es constitueix una plataforma reivindicativa entre l’AEP-ACE, l’AJEC i el Sindicato de Estudiantes. Després de la convocatòria separada de manifestacions a inici de curs, gràcies a l’esforç unitari posterior té lloc una gran protesta unitària amb 25.000 estudiants pels carrers de Barcelona.
Si bé aquesta demostració de força no té resultats immediats en la rectificació de determinades polítiques, sí que serveix per introduir en el debat polític el problema de la situació de la universitat. Les mesures impulsades des dels governs conservadors (PP a l’estat, CiU a Catalunya) i la inexistència d’una oposició del Partit Socialista amb un projecte educatiu diferenciat propicien que la qualitat del sistema educatiu als instituts i a les universitats es vegi fortament afectada. Tot i això, la força de les protestes aconseguir aturar novament la pujada de taxes durant el curs vinent.
Però totes aquestes mobilitzacions no tenen continuïtat després dels exàmens de gener, degut a nous debats interns que es produeixen en el si de la PMDUP. Mentre l’AEP-ACE i les CAF apostem pel treball de caràcter assembleari, la resta d’associacions obstaculitzen qualsevol mobilització impulsada des de la base, i prefereixen centrar-se en la pressió institucional. Finalment, la Plataforma es dissol al mes de maig.
La VI Assemblea (1997) acorda de manera definitiva el nom de l’AEP (sense ACE) i aprova un nou model organitzatiu, però s’accentuen les divisions internes entorn de la decisió de tornar a acceptar objectors de consciència a l’associació. Finalment, es realitza una Assemblea Extraordinària per debatre el tema, i s’acorda mantenir la decisió presa el curs anterior de no tenir objectors, fet que provoca la desobediència de la UAB i la posterior escissió de l’AEP en aquesta universitat.
Una nova línia de treball s’engega a nivell de solidaritat, amb la creació de la Brigada Ernesto Che Guevara de col·laboració amb la Universitat Central de Las Villas, a Santa Clara, Cuba. Aquesta cooperació va començar amb la presència de quatre companys a l’estiu de 1996, i ara més de 10 membres de la Brigada cooperen en els campaments de treball a la província de Las Villas, i posteriorment participen al Festival Mundial de la Joventut i els Estudiants.
Al curs 1997-1998, el projecte d’Universitat Alternativa que sempre ha defensat l’AEP pren una gran importància en el dia a dia. Cada curs els grups de l’AEP a cada centre realitzen innumerables xerrades, video-fòrums i activitats diverses per portar a les universitats i als instituts aquells punts de vista alternatius que sistemàticament es veuen menystinguts o ignorats en els plans d’estudi d’orientació ideològica marcadament neoliberal.
Un altre cavall de batalla ideològic és que la filosofia conservadora també impregna cada dia més els plans d’estudi. Es duen a terme diferents mobilitzacions, sempre amb la participació activa de l’AEP. A moltes facultats, bé des de moviments unitaris, bé des de l’AEP, es porten a terme lluites sectorials contra aquest model educatiu, amb resultats desiguals a cada facultat. Destaquen a més altres lluites en defensa dels serveis públics (biblioteques, serveis de menjador, serveis de fotocòpies…).
La VII Assemblea de l’AEP escull nou coordinador, i a la primavera es realitza una gran festa concert al pavelló de la Vall d’Hebrón, amb la presència de grups com Siniestro Total o Fermin Muguruza Eta Dut, que serveix per impulsar el coneixement de la nostra associació però representa una inversió econòmica important. La Brigada Ernesto Che Guevara consolida la seva relació amb la Universidad Central de las Villas, acudint per tercera vegada a contribuir en els camps de treball cubans.
A finals de 1998 la Plataforma revifa i inicia un procés de convocatòria d’assemblees a la majoria de facultats de Catalunya que ha de culminar amb una gran manifestació a principis de desembre. Tot i que el seguiment de la vaga és absolut, el dia en què es convoca la manifestació (3 de desembre) un fort temporal cau sobretot el país. Les línies de RENFE i el metro deixen de funcionar i cau un diluvi a les principals ciutats del país. Tanmateix, es realitzen manifestacions importants (sis mil estudiants sota una intensa pluja a Barcelona) a les quatre demarcacions del país. Els mitjans de comunicació però ignoraran la notícia i la mobilització no té el ressò mediàtic esperat. El telenotícies de TV3 estarà vint minuts dient que ha plogut molt, però no dirà res de les manifestacions. No és la primera vegada que es pateix aquest boicot mediàtic, però llavors ho fa amb una intensitat mai vista.

Epíleg

És evident que la història de l’AEP no finalitza el 1998 i arriba fins als nostres dies. En tot cas, tota aquesta etapa inicial ens porta des de la creació de l’ACE fins a la decisió d’adoptar el nom definitiu de l’AEP, passant per una llarga etapa sota la denominació d’AEP-ACE.
Aquesta és una breu història que inclou molts trets que sempre han caracteritzat al moviment estudiantil, amb les seves llums i ombres, amb moments d’expansió i de retrocés, amb el debat (en gran part fals) entre associacionisme i assemblearisme, amb el difícil equilibri entre institucionalisme i mobilitzacions, i sobretot amb molts debats interns, alguns dels quals s’han gestionat correctament i en canvi altres han portat a divisions que no ens han ajudat.
De tota manera, aquesta història dels primers anys de l’AEP destaca, com s’ha dit al principi, per la defensa d’un model concret d’universitat pública, pel compromís social, per la compatibilitat entre una organització forta i la participació en assemblees de base, per la mobilització com a eina principal de pressió política i, sobretot, per un esperit sempre unitari de sumar forces en les reivindicacions entorn d’un ensenyament superior digne i de qualitat.

Articles relacionats

Darrers articles