La lluita per una universitat gratuïta

Del mateix autor

Sergi Lozano,  responsable del col·lectiu de Sant Andreu de la Barca JCC.
 
L’educació és una eina clau per a desenvolupar pensament crític, una eina per a la reflexió element cada cop més necessari per fer front les empentes d’un sistema neoliberal que prioritza la producció i el consum al benestar comunitari i la solidaritat. Dins aquest entramat social on vivim observem com les relacions de consum i producció entren cada cop més en totes les esferes de la nostra vida, analitzen què i com consumim i quins són els nostres interessos. No només hi ha una intervenció directa sobre la nostra vida privada sinó que aquest sistema intenta arribar a dominar també l’esfera pública de la vida així com els nostres debats i reflexió. Les universitats han de ser aquell espai que ens permetin fugir d’això per establir debats crítics amb tot allò que ens envolten, tot i que podem observar com l’accés a aquesta amb els anys s’ha anat restringint.
Després del “boom” de l’accés a la universitat per primer cop dels fills i filles de la classe treballadora i l’aparença de la democratització d’aquesta s’ha vist que la realitat no era la que semblava. A partir de la crisi de 2008 es va aprofitar l’escassetat de recursos públics davant la nova crisi del sistema de mercat per atemptar contra les universitats o més ben dir sobre l’accés a aquestes. Tot això va suposar la pujada massiva dels preus de les taxes universitàries restringint l’accés a les persones amb menys recursos, així de nou va ser la classe treballadora la que més va patir les conseqüències, no només en els àmbits que més es van visibilitzar, com l’augment de l’atur, la pèrdua de l’habitatge fruit de desnonament, l’empitjorament de les condicions laborals, sinó que a més se l’hi va prendre el dret a l’educació superior.
Mentre s’intentava amagar sota la catifa aquest atac frontal contra les estudiants de classe treballadora es parlava de modernitat i avenç, d’homologació de graus amb la resta d’Europa, de creació de noves especialitzacions formatives per encaixar millor en el mercat laboral, de rànquings universitaris mundials i europeus tot això acompanyat de la idea de la inclusivitat de la universitat mitjançant beques, de la inclusió d’aquelles persones que havien nascut a barris obrers, però que disposaven de prou intel·ligència per a superar el biaix de classe amb el que naixien i entrar a competir intel·lectualment al costat de les classes mitjanes i altes. A tot això es va deixar fora d’aquestes beques aquelles persones que no tinguessin expedients brillants o que aplegant l’esforç de la família i renunciant a un millor estil de vida poguessin enviar els fills i filles a la universitat.
Amb tot, quan parlem del preu de la universitat cal tenir en compte que aquest no és tan sols el cost directe de la matrícula, cal afegir costos indirectes pels quals passa qualsevol estudiant com ho són; materials, transport, menjar, ordinadors… tot això sense comptar el sacrifici pel que fa al temps (per poder estudiar renuncies a temps d’oci o de conciliació familiar) o al treball, ja que sovint estudiar és incompatible amb un treball estable.
Això no és res nou, no estem fent una anàlisi partint d’un coneixement de recent descobriment sinó que és tan sols el context en el qual el moviment estudiantil ha hagut de conviure. Per això la principal demanda històrica del moviment estudiantil és i ha estat la gratuïtat de la universitat, per mirar que totes les persones tinguin la garantia d’accés a aquest servei que és d’interès públic i que per tant s’ha de defensar com a tal.
Per tot això el moviment estudiantil ha participat en la defensa constant dels serveis públics i s’ha mobilitzat envers els esforços de privatitzar, encara més, l’educació. En els darrers anys destaquen les mobilitzacions de les estudiants contra el pla Bolonya i les pujades de preus fruit de les retallades. El curs 2011-2012 el preu mitjà del crèdit universitari a Catalunya era de 14,4 € mentre que el curs 2012-2013 va pujar fins a 33,5 € això va ser així, ja que el govern del PP va crear el reial decret llei 14/2012 de 20 d’abril on es fixà que els preus públics dels graus els fixaven les Comunitats Autònomes i que en primera matrícula havien de cobrir entre el 15 i el 25% del cost total de l’estudi el que acompanyat de la reducció del finançament de la universitat a causa de les retallades de despesa pública suposant una molt major càrrega del cost total dels ensenyaments sobre les estudiants que sovint ja tenien dificultats per pagar les matrícules. A més no va quedar així sinó que va seguir augmentant fins a quedar congelat a la preocupant xifra de 41,17 €.
A aquest encariment dels graus també cal afegir la voluntat dels defensors del  pla Bolonya de fer graus de tres anys i màsters de dos. El que suposava una pèrdua de coneixements i habilitats per aquelles estudiants que volien fer un grau i pràcticament obligava a una especialització de dos anys de màster, amb el preu corresponent (que són molt més alts que els preus de grau). L’aplicació del pla Bolonya també suposava la liberalització dels graus, és a dir mentre que abans d’aquest els graus es pactaven anualment entre universitats i estat, ara les universitats promouen nous graus mitjançant el pacte amb l’Agència de Qualitat Universitària que permet la nova creació de graus segons les necessitats del mercat, amb això es desregula l’ensenyament i es canvia el model en el qual un grau suposava l’aprenentatge de coneixements i habilitats sobre una matèria ara aquest esdevindrà un curs d’aprenentatge d’ofici subjugat a l’interès del mercat, el que suposa una nova devaluació qualitativa dels graus universitaris.
Gràcies a les mobilitzacions estudiantils com les del 26 de febrer i 14 de maig de 2015 i l’activitat diària a les facultats, a la conferència de rectors de les universitats espanyoles produïda el març de 2016 s’aprova la moratòria de l’aplicació dels estudis de grau de tres anys fins al curs 2017-2018, a més entenent que aquest nou format de grau es podria aplicar per a graus de nova creació, però no es podria aplicar aquest règim als graus ja existents. Així avui dia ja existeixen aquests graus com el cas del grau d’estudis de gènere de la UAB, però són una opció minoritària i ara per ara segueixen existint vies per estudiar aquestes matèries des dels graus tradicionals com en aquest cas passa, que estudiants de graus de ciències socials poden fer un minor en estudis de gènere o especialitzar-se amb un màster a la mateixa universitat.
Per aconseguir la rebaixa dels preus públics a la universitat per arribar als estàndards previs a les retallades, el moviment estudiantil va començar a reivindicar la proposta de la rebaixa del 30% dels preus. Recollint aquesta demanda l’any 2019 es va iniciar un projecte per part dels sindicats estudiantils, assemblees de facultat, docents i sindicats de treballadores per presentar una iniciativa legislativa popular que fes efectiu el compromís de la generalitat de reduir els preus públics, aprovat pel parlament de Catalunya l’any 2016. La ILP establia que els preus públics de l’ensenyament conduents a l’obtenció de títols universitaris se situarien a la meitat inferior de la forquilla prevista per cobrir el cost de l’ensenyament universitari, així com disposava l’impossibilitat de què cap nova disposició pogués contradir aquesta llei. Aquesta iniciativa legislativa va sobrepassar els objectius inicials d’arribar a 50.000 signatures arribant a la gens menyspreable xifra de 70.000 signants. Aconseguint que la Generalitat anunciés que l’any 2020 inclouria aquesta demanda en els pressupostos autonòmics.
Aquest any ha estat el primer que hem pogut accedir a la universitat en aquestes noves condicions, celebrem aquesta victòria del moviment estudiantil, però no podem oblidar que moltes estudiants segueixen sense poder accedir a la universitat tot i aquesta rebaixa, ja que segueix essent un preu molt alt per a les famílies de classe treballadora i tal com hem comentat abans el cost que suposa la universitat va molt més enllà de la matrícula. També hem de tenir en compte que la generalitat ha promogut una rebaixa de preus, però la ILP encara no ha estat aprovada, no s’han igualat els preus de grau als de màster i la rebaixa no es troba blindada legalment. Aspirem a molt més que una rebaixa, aspirem a l’accés universal als nivells d’educació superior, no només pel que fa a les universitats sinó que també pel que fa als cicles formatius de grau superior i això només ho podem garantir mitjançant la gratuïtat total dels centres d’estudi. Això inclou l’eliminació del copagament a l’educació i la cobertura del cost dels desplaçaments dels i les estudiants. Encara tenim molt camí al davant i aquest no és fàcil, en els darrers anys són nombrosos els casos de repressió a aquells actius del moviment estudiantil que s’han enfrontat al sistema, exemples ho són els 27 membres de la comunitat educativa de la UAB jutjats per ocupar el rectorat de la universitat per lluitar per la gratuïtat de la universitat o els 13 estudiants de la pública a judici detinguts per participar en una vaga estudiantil el març de 2017. Amb tot això no farem ni un pas enrere i seguirem lluitant des de les assemblees i sindicats per aconseguir l’accés de la classe treballadora a la universitat pública, gratuïta i de qualitat.
 

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles