Més enllà dels preus: la lluita cultural i acadèmica

Del mateix autor


Lucía Aliagas Picazo, Responsable de Moviment Estudiantil de la JCC
S’ha d’entendre la gratuïtat com quelcom que va molt més enllà dels preus de la matrícula i les taxes universitàries. L’accés de l’estudiantat treballador a l’educació superior es veu condicionat per molts més factors que els preus abusius que actualment patim: des de la crisi de l’habitatge que ens impedeix emancipar-nos fins a la precarietat laboral. Així, si volem construir un sistema educatiu veritablement públic, popular i de qualitat, el moviment estudiantil ha de continuar lluitant per les seves reivindicacions històriques en l’àmbit cultural i acadèmic.

La lluita acadèmica: volem escollir avaluació

Un dels eixos principals per aconseguir una universitat per a totes és la lluita per poder escollir avaluació. Les conseqüències de la mala aplicació d’un Pla Bolonya que veu a l’estudiant com un treballador a temps complet per a la universitat i que ignora la seva realitat social ens ha portat al fet que compaginar feina amb estudis sigui tota una odissea per les estudiants de classe treballadora. Amb la crisi educativa que ha generat la situació de pandèmia i confinament, les conseqüències d’aquest problema s’han agreujat. És per això que, ara més que mai, necessitem una flexibilització i adaptació de l’avaluació continua i opció a poder escollir avaluació.
L’avaluació continua que es va vendre durant el procés d’aplicació de Bolonya no era la que s’està aplicant actualment: la sobrecàrrega de feines que porten a terme molts professors a partir de treballs i pràctiques amb poca puntuació final, però obligatòries, dificulta poder seguir amb les assignatures si el teu temps no està exclusivament dedicat als teus estudis. Classes magistrals i basades en power points que no es diferencien en res d’allò amb el que es volia canviar fa un parell de dècades, però ara amb mil treballs inútils, és el que actualment tenim. Pretenien acabar amb què l’estudiant es jugués el curs en un examen final, però això continua succeint. És per això que cal canviar l’actual model d’avaluació contínua i, alhora, donar l’oportunitat a l’estudiantat d’escollir avaluació única si li convé.
Durant el primer semestre del curs 2019-2020, el moviment estudiantil va conquerir aquesta reivindicació gràcies a la pressió fruit de la jornada de mobilització post-sentència [1]. La seva aplicació a les universitats catalanes arran aquesta situació d’excepcionalitat acadèmica i política ens va demostrar com portar-la a terme era qüestió de voluntat política. En el context actual en què se’ns ha abocat a la virtualitat, no només hem de continuar reivindicant la presencialitat, sinó que hem de continuar exigint l’avaluació única per consolidar-la com la normalitat.
D’aquesta forma, una altra de les conseqüències de l’aplicació de Bolonya a Catalunya -i que no derivava exclusivament d’ella- va ser l’eliminació de les segones i terceres convocatòries [2]. Durant el curs 2010-2011 la segona i tercera convocatòria es va eliminar de les universitats catalanes: un problema ben greu quan veiem que durant aquell mateix curs els crèdits en segona matriculació van pujar un 50% i la tercera matriculació va deixar de ser becada. Així, ens trobem que foren les estudiants les que van haver de pagar les retallades i les polítiques d’austeritat fruit de la passada crisi. No només cal, això sí, retornar les segones i terceres convocatòries, sinó també acabar amb el càstig econòmic de les segones i terceres matriculacions, així com eliminar les restriccions per presentar-se a reavaluacions. Castigar econòmicament els suspensos sense tenir en compte la situació material de l’estudiant acaba castigant, alhora, a les més vulnerables -implicant una càrrega psicològica bastant dura i que pot generar problemes com ansietat i angoixa.

Una universitat al servei del mercat

I això no és tot: el procés de privatització de la universitat pública ens ha portat a un procés de liberalització i mercadeig de títols universitaris. Les reformes que es van aplicar en 2004-2005 en el nostre sistema universitari, vuit anys després del Manifest de Bolonya, tenen unes característiques en el nou sistema de títols i la seva i implementació que no deriven directament de la Declaració de Bolonya ni de les reunions següents. No va anar simplement d’un intent d’aplicació de reformes pedagògiques o amb l’objectiu d’introduir-nos en el marc comú europeu, sinó que fou un procés d’inserció de l’educació al mercat.
La reforma que va començar en 2004 amb els màsters, no seguia la Declaració de Bolonya en 1999 sinó la de Berlín en 2003 que va posar pegats a Bolonya amb l’objectiu de recuperar l’estructura de tres cicles (grau, màster i doctorat). És aquí quan manifesta la reforma més greu que es va fer en 2008: la substitució del catàleg de títols per un registre. 
El problema principal que patim com a comunitat universitària pel que fa a la mercantilització de l’educació és la liberalització dels títols, aplicat als graus de 4+1 i 3+2. Els graus abans de Bolonya es gestaven estatalment. Les universitats i l’Estat estaven obligats a pactar anualment un catàleg de títols, ja que s’entenia que amb els diners de tots s’impartia la docència de tots. Amb Bolonya aquest catàleg va ser substituït per un registre de títols i el procés de selecció d’aquests va canviar totalment d’ordre: actualment les Universitats proposen títols a l’Agència de Qualitat Universitària que en funció de diferents criteris, normalment elitistes i amb interessos de mercat, autoritza la posada en producció d’un grau o màster. La posada en marxa dels títols passa per tres fases: l’últim criteri perquè arribi a ser acreditat és si el títol té alumnes, per tant la clientela [3].
Aquesta situació ha provocat una total liberalització de l’oferta de graus i màsters. En pocs anys, hem passat d’uns centenars de diplomatures i llicenciatures a milers de títols de grau. Fa falta un catàleg de títols, una regularització tancada i pactada de quins títols s’imparteixen a les universitats i quin repartiment correspon a cada una. Aquest catàleg -en contraposició a l’actual registre- és imprescindible davant l’actual desregularització feroç. A més, també fa falta aniquilar el mercadeig de títols i estudiants per part de les Agències de Qualitat. 
Ministres, consellers, polítics i fins i tot professors tenen a la ment la concepció d’una universitat que tingui com a objectiu inserir-nos ràpidament al mercat laboral. És per això que porten a terme reformes educatives i decrets que flexibilitzen la universitat i insereixen els interessos empresarials als nostres plans d’estudi. Aquest procés s’ha fet mitjançant la creació de títols exageradament específics i atractius per les necessitats actuals del mercat a curt termini, però també amb el protagonisme d’empreses i bancs als nostres plans d’estudi i campus [4].
No volem una universitat enfocada al mercat ni a les seves necessitats: el neoliberalisme ens ha intentat vendre una educació flexibilitzada i enfocada a la inserció laboral [5], molt lluny de com la concebem nosaltres. Volem una educació pública, gratuïta i de qualitat que tingui com a objectiu fomentar l’esperit crític en l’estudiantat i formar-nos. Les universitats han de ser espai de debat i coneixement, de canvi i transformació social, no de formació d’individus per ser futures treballadores pel mercat capitalista.

La llengua i la universitat

La universitat que volem i per la qual lluitem, com la totalitat del sistema educatiu, és pública, gratuïta i de qualitat, però també en català. El sistema d’immersió lingüística va néixer als anys 80 als barris obrers de Santa Coloma de Gramenet i ha permès a milers de nens i nenes castellanoparlants poder parlar i viure en la llengua que també és del seu país. El sistema d’immersió lingüística neix de la classe treballadora i, tenint en compte que moltes de nosaltres som les seves filles, és part de la nostra feina defensar-lo amb dents i ungles.
Tot i els èxits que la normalització i la immersió ha recollit durant les últimes dècades, en els últims anys s’està patint un greu retrocés: la campanya reaccionària, ultradretana i espanyolista ha qüestionat l’ús del català a les aules -buscant la seva minorització i expulsió de l’espai públic- i les polítiques educatives del Partit Popular i dictàmens com els del Tribunal Suprem han aconseguit ampliar hores del castellà a costa de la resta de llengües oficials de l’estat. Segons les dades de l’IDESCAT en els últims anys hem patit un retrocés en xifres absolutes de l’ús habitual del català -2.305,1 enfront dels 2.696.200 de 2013- i també en valors relatius -36,1% davant del 43,1%-. 
Són dades com aquestes les quals ens mostren el perquè hem de continuar combatent la discriminació lingüística a les nostres aules i centres d’estudi: fa poc més d’un mes Plataforma per la Llengua va exposar com s’han triplicat durant l’inici d’aquest curs acadèmic les queixes per discriminació del català a les universitats [6]. Així com han publicat nombrosos informes sobre la situació del català en estudis de grau i màster [7]. La situació és greu: en el cas de Dret, les hores lectives en català dels estudis de grau no arriben al 50% i la xifra baixa al 31% en el màster d’advocacia. 
La reivindicació de l’ús del català a la docència no és banal. Si no volem que la llengua quedi relegada a l’espai privat sinó que continuï sent viva al públic -al món cultural, humanístic, científic i jurídic- necessitem que els nostres drets lingüístics es respectin a l’educació superior. S’ha de garantir la vehicularitat del català en el nostre aprenentatge, que hi hagi més oferta de màsters i postgraus oficials en català, que es respecti la llengua de la docència -i que no es canviï en mig del semestre- i disposar bibliografia específica en català. La immersió lingüística a l’educació obligatòria ens permet tenir un nivell òptim del català a nivell genèric, però l’educació superior ens ha de permetre també poder adquirir el vocabulari científic i professional dels nostres camps d’estudi.
Necessitem també que les universitats i el govern es comprometin perquè les estudiants de mobilitat i d’Erasmus coneguin el català quan arriben a les universitats catalanes: la mobilitat no ha de ser excusa per vulnerar els drets lingüístics de l’estudiantat o simplificar el mapa lingüístic de la universitat. Aquesta hauria de ser una oportunitat perquè les estudiants d’intercanvi puguin aprendre el català, i no un impediment per la docència en llengua catalana.
Per finalitzar, en la qüestió de la llengua, hem de remarcar que en el món globalitzat en el qual vivim l’aprenentatge d’una tercera llengua ha esdevingut cabdal en la professionalització de les joves. Així, no només hem d’apostar pel finançament dels estudis extracurriculars com les llengües estrangeres mitjançant escoles oficials públiques, gratuÏtes i de qualitat, sinó també integrant els idiomes com a assignatures optatives dins dels mateixos graus [8]. Entenem que si el domini d’aquestes competències ha esdevingut requisit per l’obtenció del títol universitari, les institucions haurien d’oferir una formació competent i de qualitat que permeti la seva adquisició -i no fent-li recaure aquesta tasca exclusivament a l’estudiant.

Conclusions

Els últims mesos han posat en manifest totes les ferides que no cicatritzaven a l’educació pública. La comunitat educativa porta anys denunciant que les retallades i les polítiques d’austeritat en educació ens acabarien passant factura: ens trobem amb un sistema educatiu extremadament debilitat i amb molt poc marge de maniobra davant una crisi educativa com l’actual.
L’estudiantat ha sigut una de les principals víctimes d’aquesta crisi i les seves conseqüències i és per això que cal que ens enfortim i ens blindem de drets per defensar-nos dels atacs privatitzadors i elitistes del neoliberalisme a l’educació. Hem d’enfortir les fileres del moviment estudiantil i necessitem d’unitat acció per deixar d’anar a la reacció i passar a l’ofensiva. Aquesta unitat ens ha deixat com a lliçons conquestes com la moratòria del 3+2 durant l’any 2016, l’avaluació única durant el primer semestre del curs 2019-2020 o la rebaixa del 30% durant el segon. Ara toca consolidar-les i continuar pressionant per construir la universitat que realment volem, perquè l’educació és un dret i no un privilegi!
NOTES
[1] Mouzo Quitáns, Jessica.. “Quines universitats han canviat la seva manera d’avaluar per les protestes del procés?” El País. Barcelona. 30 d’octubre de 2019.
https://cat.elpais.com/cat/2019/10/30/catalunya/1572434920_399232.html
[2]Aldia.cat. “Les universitats eliminen la segona convocatòria d’examens per complir amb Bolonya” 21 de maig de 2015. https://www.aldia.cat/gent/noticia-les-universitats-eliminen-segona-convocatoria-dexamens-per-complir-amb-bolonya-20110521112610.html
[3] Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya. “Evidències i indicadors recomanats per a l’acreditació de graus i màsters”  http://www.aqu.cat/doc/doc_58718441_1.pdf
[4] A la UAB, el Banc Santander té un rol decisori dins d’òrgans com el Consell Social, que determina la gestió de l’activitat universitària (entre elles els pressupostos). A la Universitat de Barcelona, el Institut de Formació Continua-IL3 -part del Grup UB- té la col·laboració d’empreses privades com Danone, Decathlon, Nestlé, la SEAT i Agbar.
[5] Una concepció que ens ha portat a que a la proposta del “Real Decreto por el que se establece la ordenación de las enseñanzas oficiales del Sistema Universitario Español” que va presentar el Ministeri d’Universitats el passat maig, hi hagués una proposta de creació d’estudis de Formació Dual a les universitats enfocades a una inserció ràpida en el món laboral. Proposta que, a més, no ajuda a la dignificació de la Formació Professional.
[6] La Plataforma per la Llengua triplica aquest curs les queixes que rep per discriminació del català a les universitats. Extret de: https://www.plataforma-llengua.cat/que-fem/noticies/4781/la-plataforma-per-la-llengua-triplica-aquest-curs-les-queixes-que-rep-per-discriminacio-del-catala-a-les-universitats 
[7] Dades de l’ús de la llengua als Graus de Dret i Màsters d’Advocacia de les universitats catalanes: https://www.plataforma-llengua.cat/media/upload/pdf/dades-de-lus-de-la-llengua-als-graus-de-dret-i-masters-dadvocacia-de-les-universitats-catalanes-desat-automaticament_1572867383.pdf 
[8] A facultats com Filosofia i Lletres o Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma, les estudiants de qualsevol grau tenen la possibilitat de matricular-se a assignatures d’idiomes entre tercer i quart de carrera. Els crèdits d’aquestes assignatures compten com a optatius dins del mateix grau i permeten assolir una competència de la llengua.

Articles relacionats

Darrers articles