SAP, la síndrome inexistent

Del mateix autor

Arriba la Festa Realitat 2021

4 sèries per aquest estiu

4 pel·lícules per aquest estiu

4 llibres per aquest estiu


Marisa Fernández. Advocada | @marisaiuris | @donesjuristes

La síndrome d’alienació parental és una invenció de Gardner, un psiquiatra nord-americà, pedòfil confés, que exercia de perit judicial al servei d’abusadors i maltractadors. Tot i que la inexistent síndrome es va presentar en neutre, a la pràctica s’ha configurat com un càstig social a les dones; el mateix Gardner parla de mares alienadores i pares alienats. A més a més, sabem que el Dret no aplica les categories jurídiques de forma neutral i que la igualtat pot esdevenir un instrument formal. No és casual que el terme sorgís a mitjans dels 80 quan es començaven a analitzar més seriosament les denúncies per abusos sexuals i maltractaments.

La presumpta síndrome no és una categoria diagnòstica clínica ni  cap aval de la comunitat científica, és una síndrome que neix per a ser utilitzada als tribunals. No és una síndrome mèdica, és una síndrome legal, que interpreta que el rebuig d’un fill o filla contra el seu pare només  una explicació possible: la mare l’ha alienat, l’ha manipulat i l’ha programat contra el pare. Desapareixen del discurs termes com vincle i afecció i no s’expressa cap crítica a la manca de capacitat o habilitat del pare, quan la lògica i el sentit comú indiquen que la causa més probable que un fill o filla no vulgui veure un progenitor és precisament la conducta d’aquest progenitor.

El constructe introdueix una sospita apriorística sobre la conducta de les mares i ha vingut a substituir l’anomenada “síndrome de la mare maliciosa” que interfereix en la relació de les filles i fills amb el pare en un procés de separació o divorci, o la síndrome de Medea que descriu la necessitat de venjança de la mare portada a l’extrem. En aquest sentit, la síndrome és vella com el món, un nou mite que s’utilitza per a desvirtuar conductes de violència masclista i d’abusos sexuals a menors. La SAP genera una imatge simbòlica negativa de les dones: les dones som manipuladores i tenim intencions malignes.

Durant molt de temps, les teories de Gardner van guanyar terreny als tribunals entre còmplices, ignorants i perversos, i van ser utilitzades com a base per a decisions judicials de canvi de custòdia, o d’arxivaments de denúncies per abusos sexuals i maltractaments. Els motius de la propagació i difusió de la suposada síndrome s’han de buscar a l’imaginari social i als perjudicis sexistes profundament arrelats en la societat patriarcal. És la reacció a les lleis anti violència, la resposta als avenços dels drets de les dones, un regal pels agressors.

L’any 2013 el Consejo General del Poder Judicial va recomanar als jutjats no utilitzar aquesta síndrome en les resolucions judicials, recomanació que va reiterar l’any 2016. Tot i això i amb diferents noms, molts tribunals continuen aplicant sense anomenar-la, la síndrome inexistent: nenes i nens als quals se’ls nega el valor de la paraula, quan un dels components de les situacions d’abús és el silenci i el secret.

Per a molts operadors jurídics tancar el cas amb una resolució de manipulació parental és tranquil·litzador, és el mecanisme defensiu de la negació. L’incest és un tabú davant del qual les persones professionals prefereixen no topar-se, perquè no estan preparades ni intel·lectualment ni emocionalment per a rebre aquest tipus de casos. Pensar que un nen o una nena es poden inventar l’abús suposa tancar l’expedient sense fer-se gaires preguntes; és més còmode pensar que les mares són les inductores i els fills i les filles són mentiders i estan manipulats, però la nostra obligació és posar la mirada sobre la víctima.

Existeix una creença molt estesa que un home que actua de manera normal no pot ser maltractador ni abusador. Hi ha una propensió a extreure’n conclusions sobre comportaments privats a partir de comportaments públics, de forma que els homes poden aparentar ser pares perfectes a les seves compareixences judicials, mentre que les dones apareixen massa preocupades. Quan el jutjat ignora el context i l’historial de violència, la mare pot semblar hostil, inestable o que no coopera. D’altra banda, les resolucions judicials solen afavorir el progenitor “conciliador” i la pràctica demostra que això beneficia l’agressor, que en rares ocasions posa objeccions a l’accés dels fills o filles a la mare.

El plantejament del dogma SAP genera indefensió i desprotecció de les i els menors perquè pot provocar que no s’investiguin les acusacions d’abusos sexuals i desvia l’atenció sobre altres comportaments perillosos del progenitor no custodi, atès que la persona que està intentat protegir al menor és acusada d’alienar-lo. La mare, faci el que faci, sempre complirà el perfil d’alienadora; de fet, la denúncia representa l’indicador més clar de l’existència de la presumpta síndrome. La gran ironia de la SAP és que com més augmenta l’evidència d’abusos sexuals, el diagnòstic encara és més fervent. Com més gran és la prova del crim, més gran és la prova de la defensa.

Sota l’aparença de cientificitat es vulnera el concepte de capacitat crítica dels infants. Quan pensàvem que l’ús de les teràpies coactives i la “desprogramació” dels infants eren practiques desterrades de la psicologia moderna, resulta que alguns tribunals utilitzen la coacció legal i deixen indefensos a nenes i nens en nom del seu propi bé.

Els mites continuen. Definitivament, la SAP és una reacció del patriarcat i una altra forma de violència contra les dones i els seus fills i filles.

Marisa Fernández
Advocada

@marisaiuris
@donesjuristes

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles

Arriba la Festa Realitat 2021

4 sèries per aquest estiu

4 pel·lícules per aquest estiu

4 llibres per aquest estiu

4 podcasts per aquest estiu