David Rodríguez (activista gallec que publica el bloc: O funambulista coxo. És autor del llibre O canastro sen tornarratos)
El mapa deixat per les darreres eleccions gallegues obre un horitzó en què, si s’encerta, la política partidista dels propers anys pot consistir en l’enfrontament de dos grans projectes antagònics per al país: el del Partit Popular de Galícia i el del Bloque Nacionalista Galego.
Tenint en compte això, val la pena preguntar-se sense complexos si el sobiranisme gallec pot aprendre quelcom del seu adversari, el PP de G. Al meu entendre, entre el que es pot aprendre d’aquest partit i de la seva base social cal destacar, almenys, el següent:
1. Des del partit es pot aprendre la seva capacitat d’aglutinar sensibilitats diverses sense, en canvi, apretar les costures, fins i tot en moments d’alta polarització ideològica al seu espai, i sense que això impedeixi als seus líders establir uns objectius i complir-los.
2. De la seva base social podreu aprendre la seva disciplina i maduresa a l’hora de diferenciar allò important d’allò accessori. Una cosa que es reflecteix tant en el tracte de tu a tu, sense elitisme, amb la societat i en el seu comportament electoral a cada elecció.
És possible que a l’actual BNG aquests ensenyaments ja s’estiguin aplicant sense que això sigui el producte (o sí?) D’un pla conscient per part de la seva gestió i base? Llegint els comentaris a les xarxes socials i els articles que s’estan publicant sembla que alguna cosa hi ha d’això.
D’una banda, algunes persones destaquen en el BNG el discurs clar sobre què té a veure amb qüestions que podrien ser controvertides (crítiques al Règim del 78 i a la monarquia, suport a l’autodeterminació i independència catalana, solidaritat internacional amb Veneçuela, nacionalització de les empreses, el famós “moltes gràcies” de Nestor Rego …). D’altra banda, algunes persones destaquen la naturalesa pragmàtica, transversal i amable de la figura d’Ana Pontón i les reminiscències de l’època d’Anxo Quintana.
Pel que fa a l’orgànic, la força del BNG es pot atribuir al seu caràcter de partit (o front) a l’antiga: amb militància compromesa, amb capil·laritat social a tot el país, amb articulació sindical, etc. D’altra banda, cal destacar la renovació generacional del lideratge, el gran canvi en la comunicació política i la forma en què el front s’ha adaptat als temps en què vivim caracteritzat per la primacia de l’individu; d’aquí l’ús de la primera persona en les intervencions d’Ana Pontón, els gestos relacionats amb la intimitat, la biografia i la personalitat de la candidata als vídeos electorals …, així com l’aparició, en altres materials de campanya, no del poble abstracte” sinó de persones concretes de carn i sang amb experiències particulars.
A més d’això, el que ha afegit complexitat i densitat al discurs del BNG, crec, ha estat la confluència en aquest gran moviment d’aglutinació de forces de cinc elements diferenciats, complementaris i cridats, si hi ha sentit comú, a continuar donant els seus fruits:
1. La molt bona imatge del lideratge d’Ana Pontón i la seva condició de dona en un moment que és el de les dones.
2. L’enorme treball militant, resistent i altament ideològic de la base més compromesa que ha estat a les dures i les madures.
3. La suma d’elements d’altres espais sense altra condició que la d’apel·lar a la responsabilitat d’evitar errors passats. Com a millor exemple d’això la utilització del capital polític d’Alexandra Fernández.
4. La complicitat de la majoria del teixit galleguista no necessàriament militant: mitjans de comunicació, associacions, individus…
5. L’obertura i la promesa d’integració d’un nou corrent de simpatia protagonitzat per persones molt joves, urbanes, sense prejudicis i pragmàtiques, com són els temps en què estem, però molt afectades per la crisi capitalista.
Antonio Gramsci ha estat un dels autors més citats en els darrers anys. Gairebé sempre per reflexionar sobre la seva categoria d’hegemonia, però menys per notar un altre de les seves grans troballes: la gran estabilitat dels règims polítics en estats “madurs” i la necessitat d’abordar aquesta estabilitat mitjançant una àmplia guerra de posicions.
És possible pensar en l’hegemonia i la guerra de posicions a llarg termini combinant l’element polític radical (en el sentit d’anar a l’arrel dels problemes) amb el pragmatisme i l’absència de gestos grandiloqüents i estèrils? És possible combinar la coherència i el treball auto-organitzador a nivell molecular del moviment popular amb la finesa maquiavel·liana necessària en l’acció institucional i la comunicació política? Aquest bé pot ser el repte per al BNG i la seva base social durant els propers quatre anys: trobar la manera de no renunciar a res. Construir la síntesi virtuosa.
Perquè avui probablement ser radical i pragmàtic no només és possible, és necessari.
Traducció al català de Joan Tafalla (revisada per l’autor).
