Editorial de juliol: orgull!

Dimarts va ser el dia de l’orgull LGTBI+, una jornada de lluita i reivindicació molt necessària en un moment on l’avenç en els drets...

Irene Ortiz: “El conflicte de les cambreres de pisos serveix de guia per a la lluita sindical”

La teva trajectòria organitzativa dins de Comissions Obreres és molt llarga i reconeguda, tot i ser una persona molt jove. Com descriuries el teu...

La política de l’amor i del soc perquè som

La política de l'amor és una de les idees-força de Gustavo Petro. El soc perquè som és el contingut i el nom del moviment...

El Tribunal Suprem acaba amb el dret a l’avortament i situa una diana sobre la igualtat matrimonial i l’anticoncepció

Com era d'esperar, la Cort Suprema dels Estats Units ha votat a favor de l’anul·lació de la  “Roe contra Wade”, la sentència històrica que...

La maledicció de la resiliència

Aquest mes de juny, el Govern central ha aprovat un paquet de 110 milions d'euros destinat a la resiliència turística de les regions extrapeninsulars,...

Dretans i nazis… units!

U. A Brussel·les, un tribunal va dictar el veredicte final sobre Antony Givoine, el qual va tractar de calar foc a la porta de...

A propòsit dels resultats electorals a Galiza i Euzkadi

Del mateix autor

Foto: EH Bildu
Albert Pons Jodar

Avui, a propòsit dels resultats electorals a Galiza i Euzkadi, llegeixo molts comentaris sobre la caiguda de Podemos, amb un discurs totalment absent d’autocrítica i ple d’una incondicional defensa. Aquesta visió esbiaixada i parcial de què tot el que no és Podemos no és esquerra i que qui no combrega amb aquest mantra és poc menys que un còmplice de les nostres desgracies m’ha recordat molt a la defensa incondicional dels 80 del PSOE.

I és curiós, perquè amb la perspectiva d’anàlisi que et dóna el temps no hi ha dubte que aquella defensa cega del PSOE no era més que una estratègia inoculada als potencials votants d’esquerres per acabar amb l’esquerra real i poder tancar definitivament la descafeïnada transició sense perjudicar els poders vius i els hereus de la dictadura.

I no, els resultats de Galiza i d’Euzkadi no són cap fracàs de l’esquerra pel fet que Podemos desaparegui i gairebé desaparegui respectivament, ni tan sols són un mal resultat per les esquerres honradament federalistes i confederalistes.

Són un gran resultat per l’esquerra sense especificacions territorials. Però són sobretot un toc d’atenció i de censura cap als discursos d’esquerra que sota la utilització perversa del terme federalisme amaguen un nacionalisme espanyol uniformador i paternalista que en el fons no poden encara entendre ni acceptar que la unió fraternal de pobles federats o confederats ho és des de la lliure elecció.

El vot d’anteriors votants de Podemos a Galiza i a Euzkadi que ara han votat a BNG i EHBildu no ha deixat de ser d’esquerres, sinó tot el contrari, han entès que un projecte d’esquerres no pot estar desvinculat del dret a l’autodeterminació, i és per això que tant independentistes d’esquerra com federalistes sincers s’hi senten satisfets, i és per això que els que no poden trencar la seva inoculada visió única i indivisible, malgrat la seva autodefinició d’esquerres i federalista, s’hi senten fracassats.

Des d’una visió d’esquerres, si posem una mica de zoom i ens mirem el quadre amb certa distància. Els resultats d’Euskadi i Galiza són bons perquè consoliden unes esquerres sobiranistes i perquè conviden a recapitular i corregir aquesta inoculació nacionalista que arrosseguem des de la transició del 78.

Articles relacionats

Darrers articles