“No se puede soplar y
sorber al mismo tiempo”.
Diu l’amic Javi Rodas, tot recollint
el sentit comú popular.
Els resultats de les eleccions del passat 12 de juliol m’han dut a proposar algunes observacions per a la reflexió col·lectiva. No són noves ni originals. Són un simple esborrany molt millorable, una simple invitació a la reflexió.
1.- L’esquerra no es pot construir sense base social, sense lluita social, sense classe social, sense comunitat social. L’esquerra no pot ser un conreu hidropònic, sinó un bosc ben arrelat en el ric i fèrtil humus del poble. L’esquerra ha de ser el fem, l’adob que enriqueix i fa créixer el poble, fer possible i reals les seves immenses potencialitats. En els darrers anys l’esquerra espanyola s’ha volgut construir com “una màquina de guerra electoral”, negant la necessitat de l’organització capil·lar i estesa pel conjunt del territori i de les relacions de producció. Ara estem en el temps de les conseqüències.
Per a ser com BNG o Bildu, no hi ha dreceres.
2.- Una conseqüència d’aquesta primera reflexió és que l’esquerra no és el centre irradiador que crea, que inventa un discurs, un relat. El combat de les idees és imprescindible. Cal donar-lo de manera permanent. Però el relat, el discurs és posterior a la praxis, a la comunitat social que actua en la complexitat de la societat i de la lluita de classes. El relat o és fruit de l’experiència de la classe, democràticament deliberada o no és més que una closca buida. Posar l’arada abans dels bou sempre produeix uns solcs torçats.
Per a ser com BNG o Bildu, no hi ha dreceres.
3.- L’esquerra no es pot construir confonent la batalla permanent, capil·lar i molecular per l’hegemonia amb les tècniques de la batalla electoral, apreses en les escoles de la politologia. Això significa que l’hegemonia es construeix en el si de les relacions de producció, de reproducció i de cura que es donen en el conjunt de la societat civil. L’hegemonia no es disputa des d’un estat major, ni des de les enquestes, ni des de les institucions, ni des dels mitjans de comunicació. No nego la importància d’aquests fronts de batalla. Però l’hegemonia es disputa dia a dia, posició a posició, des del fang, la sang i la merda que imperen en les casamates i trinxeres de la societat. El camarada Antonio anomenava això: guerra de posicions. El mateix camarada considerava que per arribar al poder calia prèviament haver conquerit l’hegemonia. I que equivocar-se en aquesta qüestió sempre costa molt car.
Per a ser com BNG o Bildu, no hi ha dreceres.
4.- L’esquerra tampoc es pot construir si confon la fase de la lluita de classes en la que ens troba amb els desitjos i passions de la seva capa dirigent. La “ventana de oportunidad” i la “crisi orgànica del règim” eren un miratge d’aquesta pròpia capa dirigent que justificava les seves pròpies aspiracions a l’ascens social. L’estratègia de “blitz krieg” electoral era un error produït per aquest miratge. La fase de la lluita de classes al regne d’Espanya ( incloses Catalunya, Euskadi i Galiza) és ben altra. Estem en una fase de revolució passiva (la quarta en la història d’Espanya), això vol dir en una fase del reflux. En aquesta etapa prima la necessitat de la recomposició de la classe i de l’acumulació de forces. Confondre aquesta etapa amb el contrari, és a dir amb una fase d’ofensiva i de conquesta del poder és un error estratègic. Entrar en el govern era i és el nucli d’aquest error. Ara estem vivint en el temps de les conseqüències.
Per a ser com BNG o Bildu, no hi ha dreceres.
5.- L’esquerra no es pot construir sense comprendre la relació indestriable entre allò nacional i allò popular. Entre nació i classe. Una de les condicions de l’autonomia del projecte polític del poble treballador és aspirar a transformar-se en classe nacional. En primer lloc ser conscient d’aquesta necessitat. Aquest ensenyament clau del Manifest és una altra forma de dir que cal disputar l’hegemonia de la burgesia sobre la nació. Aquest també va ser un dels ensenyaments claus de Gramsci. Per a poder disputar l’hegemonia cal sortir de la fase defensiva i corporativa en la què ens trobem. A les nacions històriques aquesta actitud és indispensable si l’esquerra vol ser una força activa i operant. Al conjunt del regne d’Espanya, sense consciència d’aquest fet és impossible aspirar a disputar l’hegemonia a l’agressiu nacionalisme espanyolista.
Per a ser com BNG o Bildu, no hi ha dreceres.
Sabadell, 13-16 de juliol de 2020.
