Editorial de juliol: orgull!

Dimarts va ser el dia de l’orgull LGTBI+, una jornada de lluita i reivindicació molt necessària en un moment on l’avenç en els drets...

Irene Ortiz: “El conflicte de les cambreres de pisos serveix de guia per a la lluita sindical”

La teva trajectòria organitzativa dins de Comissions Obreres és molt llarga i reconeguda, tot i ser una persona molt jove. Com descriuries el teu...

La política de l’amor i del soc perquè som

La política de l'amor és una de les idees-força de Gustavo Petro. El soc perquè som és el contingut i el nom del moviment...

El Tribunal Suprem acaba amb el dret a l’avortament i situa una diana sobre la igualtat matrimonial i l’anticoncepció

Com era d'esperar, la Cort Suprema dels Estats Units ha votat a favor de l’anul·lació de la  “Roe contra Wade”, la sentència històrica que...

La maledicció de la resiliència

Aquest mes de juny, el Govern central ha aprovat un paquet de 110 milions d'euros destinat a la resiliència turística de les regions extrapeninsulars,...

Dretans i nazis… units!

U. A Brussel·les, un tribunal va dictar el veredicte final sobre Antony Givoine, el qual va tractar de calar foc a la porta de...

Pastori Filigrana: “Milers de treballadors agrícoles viuen en la precarietat extrema”

Del mateix autor


Les darreres setmanes la situació del camp i les condicions en què treballen els temporers estan al centre del debat públic, a més des del mes de maig s’ha realitzat una campanya per a la regularització de les persones migrades. Des de La Realitat hem pensat que era un bon moment per parlar amb la Pastora Filigrana sobre el camp andalús, la situació dels jornalers i les treballadores migrants, de feminisme i sindicalisme. La Pastori és advocada laboralista i militant del SAT (Sindicat Andalús de Treballadors), activista pels drets humans i contra el racisme. Com a gitana i feminista, ha volgut aportar la seva visió sobre el racisme estructural contra el poble gitano al llibre “El pueblo gitano contra el sistema-mundo: reflexiones desde una militancia feminista y anticapitalista”, publicat recentment a l’editorial Akal.

Aquestes setmanes s’ha dut a terme la campanya de la maduixa. Andalusia és una comunitat on l’agricultura intensiva i els hivernacles tenen un pes important. La patronal del sector cerca treballadores per a la campanya de recollida, moltes vegades les porten d’altres països i es troben amb condicions molt dures i precàries. Explica’ns què passa i quins problemes detecteu des del SAT.

La campanya de la maduixa es dona en una comarca concreta de Huelva en hivernacles de plàstic. Té una producció altíssima, és la primera exportadora d’Europa de fruits vermells, diem la maduixa però realment són els fruits vermells. La campanya de recol·lecció del fruit es fa durant tres mesos, entre març i juny, la terra comença a donar moltíssims fruits gràcies a tots els inputs que els posen i als plàstics i es necessita moltíssima mà d’obra durant tres mesos, calculem que entre 80.000 i 100.000 persones en una comarca.

A Huelva es dona la peculiaritat que una part important, majoritària o la meitat, és de població autòctona, encara que aquesta treballi més en el processament o els magatzems, però hi ha moltes famílies andaluses de Huelva que treballen com a jornaleres al camp. Això en altres territoris de l’Estat no es dona, aquest tipus de macrocampanyes solen estar cobertes per població migrant. L’altra gran bossa de treballadors i treballadores és la població migrant, aquí hi ha de tot, gent migrant que s’ha quedat i continua vivint a Huelva tot l’any, hi ha el contingent de dones marroquines contractades al Marroc, que venen per a la campanya amb els seus contractes en origen, treballen aquí en les situacions que estem denunciant de foscor, i després se’n tornen. I un altre grup important són els treballadors que venen només per a la campanya i que formen aquestes bosses de treballadors itinerants que recorren l’Estat de campanya en campanya, pràcticament una població nòmada, en la seva majoria són homes subsaharians, encara que cada vegada hi ha més dones, és la població amb una situació de precarietat més alarmant perquè venen sense allotjament i llavors resideixen en els assentaments xabolistes que segur que haureu vist, quan acaben la campanya de la maduixa pugen a Lleida a la fruita dolça o van a Almeria o van a València. Estem parlant d’una població nòmada de diversos milers de treballadors que es mouen per l’Estat espanyol que són claus per a la producció agrícola, però no obstant això viuen en unes situacions de precarietat extrema i d’invisibilitat, que és una de les coses que estem denunciant. La regularització seria una mesura important. Aquest, més o menys, és el mapa del que transcorre a Huelva.

Són triats els perfils més vulnerables, dones marroquines i població migrant subsahariana, moltes d’elles sense papers, perquè les condicions de precarietat i d’explotació són molt elevades. Els incompliments del conveni (del conveni de Huelva, que ja per si mateix és bastant pobre) són majoritaris, la immensa majoria de les empreses no compleixen el conveni. El treball que estem fent és de denúncia a la inspecció de treball i als tribunals, que això dels tribunals sempre costa una mica més per aquesta situació de vulnerabilitat dels treballadors, de la qual s’aprofita la patronal, repercuteix en la capacitat per a accedir a la justícia o la por per a accedir a la justícia.

El problema de la propietat de la terra ve des de lluny a Espanya, molt especialment a Andalusia, on grans extensions es concentren en poques mans. Ens pots explicar com això afecta les condicions de vida dels jornalers i quines experiències poden servir-nos per a millorar la vida dels treballadors del camp?

Andalusia, almenys a la part d’Andalusia Occidental, la província de Huelva i la província de Sevilla, històricament són grans latifundis i moltíssims treballadors sense terra, moltíssims agricultors sense terra, que són els jornalers i jornaleres que es veuen abocats a vendre la seva força de treball a canvi d’un salari. A Andalusia continuen vivint moltes famílies autòctones del salari que s’aconsegueix en el camp a jornal, no de treballar la seva pròpia terra com trobem en altres parts del territori de l’Estat. Això és una de les qüestions que segueixen matenint Andalusia com una colònia interna dins del territori.

El que passa realment és que la cadena de producció agroalimentària, a les últimes baules de la cadena les oprimeix amb especial violència. És a dir, que el preu de producció de la fruita i el preu final de la fruita al mercat hi ha una diferència altíssima, entre el que costa treure una maduixa al camp i el que es ven al mercat. Els intermediaris i cada vegada més les multinacionals estrangeres que estan construint un monopoli en la distribució, són els que posen els inputs, els que diuen que se sembri, quan se sembra, quan es recull i marquen el preu de la matèria primera. I els productors cada vegada estan en un graó menor de possibilitat d’elecció del que conreen i del que inverteixen, això es tradueix en l’explotació dels treballadors perquè bàsicament el salari és l’única variable que manegen els productors per a poder treure la rendibilitat que ells pretenen dels seus negocis. La resta, el preu de la fruita ve donat, els inputs que necessiten per a la terra ja venen marcats, han de comprar des de la llavor fins als productes amb els quals es manté la collita, llavors el salari és l’única variable que manegen i intenten buscar els perfils que siguin més barats possibles de mà d’obra i ja sabem que en un món colonial que ordenen la gent segons el color de la pell i l’origen, i en un món patriarcal que ordenen les persones segons el seu gènere, els perfils de mà d’obra més barata, perquè tenen menys possibilitat de triar, són les persones migrants, les persones racialitzades i dins d’aquestes, les dones. No és casual que aquest gran contingent de treballadores que es trien perquè vinguin a Huelva són en el 100% dones, dones pobres de les zones rurals del Marroc. Hi ha un afany de buscar el perfil més vulnerable que generi el mínim de conflictivitat sindical possible en una situació d’explotació i abús, el treball en el camp és duríssim, amb molt poc reconeixement salarial i fins i tot més si ni tan sols s’arriba a complir el conveni. Necessiten un perfil molt vulnerable perquè no es converteixi tot en un esclat de protestes sindicals.

Al camp, com en altres sectors, treballen moltes persones migrants. A la patronal ja li interessa mantenir-les en situació d’alegalitat, per a pagar menys i oferir treballs de pitjor qualitat. Aquestes últimes setmanes s’ha dut a terme una campanya per a aconseguir la regularització d’aquests treballadors. Fins a quin punt les organitzacions polítiques i sindicals d’esquerres entenen aquest tema i són capaços d’organitzar a tota la classe?

En aquesta cerca de la patronal dels perfils de treballadors més barats, més vulnerables, una bossa de treballadors barats són les persones migrants sense permís de residència i treball, la por a l’expulsió és molt rendible per als empresaris perquè la gent treballa més per menys i no protesta per la por de ser expulsat, o amb l’esperança que, si compleixen les expectatives de la patronal, aconseguiran la regularització. Per això, un engany molt comú és “tu treballes aquests mesos, després et faig el contracte i ja podràs regularitzar els teus papers”. Nosaltres el que mantenim és que no hi ha cap voluntat per part de la patronal i del govern de fer aquesta regularització perquè, almenys en el sector agrícola, encara que en també en altres sectors com el de l’hostaleria, no podria mantenir-se competitiu si hagués de comptar al 100% amb treballadors amb permís de residència i treball, perquè sens dubte la conflictivitat sindical, les protestes pel salari o el nivell d’aguant seria menor si no existís aquest xantatge i aquesta por a l’expulsió contínua.

Una part del sindicalisme segueix sense veure amb claredat que la reivindicació de la regularització és una reivindicació sindical de primer ordre i no és una cosa secundària. No sols per una qüestió de drets fonamentals o humanisme o empatia cap als treballadors migrants. Sinó que veritablement tota la classe treballadora, tota, tant la migrant amb papers com la població autòctona, necessita que existeixin papers per a totes. Mentre existeixin bosses de treballadors sense permís de residència i treball i estiguin disposats a treballar per poc, per aquesta por que explicava abans, les conquestes sindicals sempre les tindrem limitades. Perquè quan fem pressió per a millorar els convenis i millorar les situacions, els treballadors i treballadores som molt fàcilment reemplaçables per aquest exèrcit de mà d’obra de reserva que representen les persones migrants. Si això ho veiem més en els sectors més precaritzats, com pot ser l’hostaleria o l’agricultura, en última instància jo entenc que ens perjudica absolutament a tota la classe treballadora, el que la patronal compti amb aquesta reserva de mà d’obra tan vulnerable, sempre les negociacions tiraran a la baixa. Lamentablement, crec que l’esquerra, el sindicalisme, encara no veu això amb la claredat que ho estic exposant i continuen veient aquest tipus de reivindicacions com una cosa secundària més lligada a qüestions humanistes, que per descomptat és una qüestió de drets fonamentals bàsica que totes les persones tinguin igualtat de drets, però crec que també ho hem de llegir des d’aquesta perspectiva socioeconòmica i sindical.

Cada vegada més, és imprescindible que l’anàlisi i proposta sobre gènere sigui un element central per a avançar en el conflicte capital-treball. Més encara en una societat amb un component rural molt important, com en el cas andalús, al que s’ha de sumar l’arribada del Trifachito. Quins reptes ha de plantejar-se el feminisme en la societat andalusa?

El repte que té el feminisme en primer lloc és construir veritablement un feminisme de classe i crec que el sindicalisme que ve ha de ser forçosament feminista i antiracista. És molt obvi que els treballs amb menor reconeixement social i salarial són els que estan ocupant principalment la població migrant, i dins dels migrants, els graons fins i tot més baixos i de major precarietat, les dones migrants o les dones racialitzades. Això ho estem veient a l’agricultura, ho estem veient al sector de cures i ho ‘estem veient en el sector de l’hostaleria.

El sector de les cures, el treball del servei domèstic, en la seva immensa majoria són dones migrants, amb situacions de precarietat extrema perquè és un treball molt invisible, amb moltes dificultats de sindicació perquè està atomitzat, cadascuna té un patró i treballen a les cases. A l’agricultura es reprodueix aquest patró, en la situació de les dones marroquines de la maduixa és evident, també és un treball molt invisible que es realitza a les finques, on el control no és solament de l’activitat laboral, sinó que tota la vida de la treballadora està a la disposició de la patronal, tenen un control de direcció en molts aspectes més enllà del treball, igual que en el sector de les cures. Aquesta precarietat es comparteix també en el moviment de les kellys, de les treballadores de l’hostaleria, i tot el treball d’hostaleria que aquí a Andalusia, al costat de l’agricultura, és el pilar bàsic.

La realitat ho imposa, la precarietat té nom de dona, té nom de migrant, llavors crec que el feminisme ha de ser un feminisme combatiu, amb capacitat d’impugnació total al sistema, ha de tenir en consideració això. Per al feminisme a Andalusia i en altres territoris el repte és aquest gir cap al antiracisme.

Finalment, ens agradaria que ens parlessis de la situació del poble gitano. Com a gitana, i també com a advocada i activista, tens coneixement de la situació, coneixes de prop el racisme estructural existent i portes anys combatent-lo.

Tinc un compromís des de fa molts anys amb la lluita contra l’antigitanisme, que és el racisme específicament contra els gitanos. Recentment he publicat a Akal el llibre “El pueblo gitano contra el sistema-mundo”, que són reflexions des de la meva experiència militant en el feminisme i en l’anticapitalisme i crec que l’antigitanisme és el racisme més marcat en l’Estat espanyol, potser el més difícil de veure perquè precisament la identitat blancocatòlica de l’Estat espanyol s’ha construït enfront del gitano. Potser és més fàcil veure el racisme als Estats Units que el nostre propi racisme a l’Estat espanyol. Crec que compleix molts dels ítems per a identificar com funciona aquest racisme institucional i com històricament determinades comunitats que no s’han adaptat al model cultural de la modernitat blanca occidental, han estat perseguides i reprimides.

El que jo mantinc en aquest llibre és que històricament el poble gitano ha estat represaliat i perseguit per tenir unes formes culturals pròpies, però sobretot perquè aquestes formes culturals pròpies suposaven un desafiament al model capitalista, sobretot al xantatge salari a canvi de treball. El poble gitano ha volgut mantenir una autonomia econòmica i social dins de la societat i això ha estat objecte de persecució, durant 500 anys s’ha perseguit amb afany aquestes aspiracions d’autogestió i d’autonomia de les vides. A part d’intentar explicar la història i contextualitzar l’antigitanisme per a poder entendre-ho avui, el perquè veiem el que veiem avui amb la població gitana, he intentat anar una miqueta més enllà, no he volgut quedar-me en aquesta visió simplement de víctima, sinó posar com a exemple aquestes pràctiques culturals de resistència al model capitalista que han tingut històricament els gitanos, que s’han basat en una economia cooperativa i autogestionada, intentant evitar obtenir la renda a canvi del salari sinó a través de l’autogestió tenir altres formes d’economia i mantenint grups amplis de cooperació, aquest model cooperativista o col·laboratiu que potser avui està més de moda el porten practicant la població gitana 500 anys en l’Estat espanyol.

Aquesta ha estat la meva proposta, espero que obri un debat, sé que és molt difícil, l’antigitanisme és un racisme que és centenari, que travessa la subjectivitat de tota la població i desafiar-ho no és fàcil perquè la mateixa identitat paia o espanyola està construïda sobre la negació de la diferència, sigui morisca, sefardita o realitats culturals perifèriques i una important “otredad” sobre la que s’ha construït la identitat, que ha estat la gitana.

Articles relacionats

Darrers articles