Pessimisme de la intel·ligència, optimisme de la voluntat.

  • Historiador. Doctor en Història especialitzat en la Revolució francesa. President de l’Associació d’Estudis Gramscians de Catalunya. Membre de l'Arxiu Josep Serradell-Roman.

Del mateix autor



Aquest lema no es de Gramsci sinó de Romain Roland. Però Gramsci el va usar tantes vegades tot resignificant-lo i convertint- lo en una norma de vida.

Convé remarcar un element clau: contra tot determinisme, Gramsci considera que la voluntat ho pot tot. La voluntat individual i la col·lectiva, però, no és una voluntat arbitrària, capriciosa. És una voluntat guiada per la raó, determinada per l’anàlisi concret de la realitat concreta. És a dir, una voluntat que parteix de la realitat concreta per a articular els mitjans necessaris que permetin superar-la.

Sempre he dit que Gramsci és, sobretot, un mestre de vida. De la vida pràctica i concreta. Una de les moltes ocasions en que Gramsci usa i re-significa el lema de Romain Roland la trobem en una carta que escriu des de la presó de Torí al seu germà Carlo. La data: 19 de desembre de 1929. Parlant de la crisi moral que pateix el seu germà Nannaro, Gramsci li diu a l’altre germà ( Carlo):

“La teva carta i allò que escrius sobre Nannaro m’ha interessat molt, però també m’ha sorprès. Vosaltres dos heu fet la guerra; sobretot Nannaro va fer la guerra en condicions excepcionals, de minador, sota terra, escoltant darrera del mur que separava la seva galeria de la galeria austríaca el treball de l’enemic per a precipitar l’esclat de la seva mina i fer-lo volar pels aires. Em sembla que, en tals condicions, allargades durant anys, amb tals experiències psicològiques, un home ha d’haver assolit el màxim grau de serenitat estoica i ha d’haver adquirit la profunda convicció que l’home té en si la font de les seves forces morals, que tot depèn d’ell, de la seva energia, de la seva voluntat, de la fèrria coherència dels fins que es proposa i dels mitjans que desplega per a realitzar-los, com per a no tornar a desesperar mai més i no incórrer en aquests estats d’ànim vulgars i trivials que es diuen pessimisme i optimisme. El meu estat d’ànim sintetitza aquests dos sentiments i els supera: soc pessimista amb la intel·ligència, però optimista amb la voluntat. Penso, en qualsevol circumstància, en la hipòtesi pitjor, per a posar en marxa totes les reserves de voluntat i ser capaç d’enderrocar l’obstacle. Mai no m’he fet il·lusions i mai no he tingut desil·lusions. I sobretot sempre m’he armat d’una paciència il·limitada, no passiva o inert, sinó animada per la perseverança.”

Com no escoltar aquí l’eco del seu article de 1919, publicat a l’Ordine Nuovo sota el títol: “Democràcia obrera”, on afirma: “Qui vol els fins, vol els mitjans”?

Joan Tafalla

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles