Sofía Lorenzo González
El desembre de 2020 es va estrenar Wonder Woman 1984 (dirigida per Patty Jenkins), la seqüela de la reeixida pel·lícula Wonder Woman, estrenada el 2017 i que va rebre bones crítiques tant en mitjans especialitzats com entre el públic. Es va generar, no obstant això, una polèmica entorn de l’actriu protagonista, Gal Gadot, que va mostrar públicament el seu suport a la Força de Defensa israeliana, exèrcit en el qual va servir dos anys. No obstant això, aquest fet no va impedir que la pel·lícula fos molt ben rebuda i, fins i tot, que se li reconeguessin valors i missatges feministes, sempre tenint en compte el context liberal de Hollywood.
No ha succeït el mateix amb WW1984, estrenada en un any marcat per una profunda crisi socioeconòmica generada per la pandèmia del coronavirus. Ambientada dècades després dels successos de la primera pel·lícula, Diana Prince continua batallant contra el crim com a superheroïna, i compagina aquesta identitat amb el seu treball d’antropòloga en un centre especialitzat en la cultura de les antigues civilitzacions mediterrànies. Allí arriba una misteriosa pedra que aparentment concedeix desitjos a qualsevol que la toqui. Una companya de treball de Diana, Barbara (Kristen Wiig), desitja tenir la seguretat i el carisma d’ella, mentre que Diana desitja tornar a trobar-se amb el seu amant mort, Steve Trevor (Chris Pine). El famós empresari milionari Maxwell Lord (Pedro Pascal) aconsegueix convertir-se en l’encarnació de la pedra i gana el seu poder per a concedir desitjos, al mateix temps que pot prendre el que desitgi dels altres, la qual cosa genera al llarg dels dies un estat cada vegada més caòtic en les vides de les persones amb les quals interactua. Com descobreixen Barbara, Diana i Steve (que es reencarna en el cos d’un altre home, però al qual Diana continua veient amb l’aparença del Steve original), la pedra va ser creada per Dols, déu de la traïció i l’entremaliadura, i a canvi de concedir desitjos li lleva a les persones que la utilitzin la seva possessió més preuada. Maxwell, en assabentar-se per mitjà del president dels Estats Units d’un sistema de transmissió per satèl·lit que pot transmetre senyals a escala mundial, decideix usar-ho per a comunicar-se amb tothom, oferint-se a complir els seus desitjos, per a així al seu torn obtenir un poder absolut, la qual cosa desemboca en un conflicte bèl·lic entre els Estats Units i la Unió Soviètica. Diana ha de deixar marxar a Steve, recupera la seva força com a Wonder Woman i s’enfronta a Barbara, ara convertida en una espècie de guepard humanoide en el seu desig de ser forta i invencible, i a Maxwell. Usa el seu Llaç de la Veritat per a comunicar-se amb tot el globus terraqüi a través d’ell, convencent a tothom que renunciïn als seus desitjos perquè es reinstauri la pau.
Venint d’una pel·lícula que suposadament advoca per l’“apoderament femení”, trobem estereotips de gènere molt reaccionaris: quan Barbara (una dona intel·ligentíssima, molt capaç en el seu treball, simpàtica i generosa) desitja ser tan segura de si mateixa i popular com Diana, això es manifesta en què es vesteix d’una manera molt més elegant i sofisticada, no comet cap malaptesa i es guanya el respecte i l’admiració de tots els seus companys de treball, ara que és “convencionalment atractiva” (sent interpretada per Kristen Wiig, una actriu que compleix amb els cànons de bellesa hegemònics actuals). Fins i tot hi ha una escena en la qual descobreix que, màgicament, ja no necessita ulleres per veure bé. Tot sembla més propi d’una comèdia romàntica de fa dècades que d’un producte nascut anys després del moviment #MeToo i tot l’apogeu que va suposar pel que fa a la conscienciació feminista de la societat. En la pel·lícula es mostra que Barbara pateix assetjament de carrer i Diana rep l’atenció maleducada de diversos homes, com és la realitat de moltíssimes dones cada dia, però sembla que tot intent d’indagar més en les problemàtiques derivades de ser dona en la vida quotidiana queda enrere.
Un altre aspecte que grinyola bastant és la reencarnació de Steve: està bé demostrar que la vulnerabilitat i l’emocionalitat, característiques considerades típicament “femenines”, no són dolentes, i que una dona pot ser perfectament independent i autònoma i, així i tot, enamorar-se i patir quan experimenta un desengany. No obstant això, costa creure que Diana, una superheroïna que ha vist tant de mal en el món, s’obstini tant a portar de tornada a Steve, fins al punt que la pedra aconsegueix que es reencarni en el cos d’un home que no és el mateix Steve (encara que Diana el vegi així) i que per tant no pot consentir cap acte que realitza durant els dies que passa com Steve sense saber-ho.
D’altra banda, Maxwell és una molt evident paròdia de Donald Trump, amb el cabell tenyit de ros inclòs. Es retrata la seva ambició desmesurada, a costa de mantenir una bona relació amb el seu fill i de, en definitiva, ser una persona amb un mínim de decència. No obstant això, en lloc de criticar aquesta figura de l’entrepreneur protofeixista borratxo de poder, es pretén generar una certa compassió cap a ell: en els flashbacks es mostra com Maxwell prové d’una família immigrant llatina a la qual va patir abusos durant tota la seva infància, sent objecte de burles i marginació per part dels seus companys de classe. A més que resulta difícil de creure que una persona llatina als Estats Units de 1984 pogués aconseguir els nivells de poder dels quals gaudeix Maxwell, no està bé que s’intentin justificar els seus actes d’evident maldat donant-li un passat tràgic.
Hi ha moments del film en els quals fins i tot sembla que es realitzarà una crítica a l’imperialisme estatunidenc, com quan Maxwell es reuneix amb un magnat del Caire per a quedar-se amb el seu petroli. A més, al magnat àrab se li retrata com una persona àvida de diners el desig dels quals és restablir l’antic regne de Bialya. A canvi d’aquest desig, Maxwell s’emporta les reserves de petroli i el seu exèrcit personal, deixant-lo sol davant la ira de la població. Quan Maxwell aconsegueix arribar a tots els racons del planeta perquè tothom pot veure els seus desitjos concedits, un franctirador àrab demana bombes nuclears; no cal ni tan sols insinuar com d’extremadament ofensius són aquests estereotips. En una altra escena, Wonder Woman salva a uns nens àrabs de ser assassinats per soldats àrabs, la qual cosa, tenint en compte les opinions sionistes de Gal Gadot, és fàcil d’interpretar com a pura propaganda. El caos final, a més, es desferma quan la Unió Soviètica entra en acció i s’inicia un conflicte armat, deixant, una vegada, a l’URSS com “els dolents de la pel·lícula”.
Com a elements bons de la pel·lícula, cal destacar la banda sonora, composta per Hans Zimmer, l’excel·lent interpretació de Pedro Pascal i la competició atlètica inicial a Themyscira, quan Diana és una nena encara. D’altra banda, la pel·lícula resulta decebedora i reaccionària, deixant enrere totes les virtuts que s’havien aconseguit a la primera Wonder Woman.
