Heine i nosaltres

Del mateix autor


Louis Aragon

Presentació: El 23 de febrer de 1936, el poeta Louis Aragon va publicar aquest article al diari del PCF, l’Humanité. En el moment de la formació i de les victòries dels Fronts populars antifeixistes tant a França com a Espanya, l’escrit és una crida als intel·lectuals a sumar-se a la lluita de la classe obrera i a la defensa d’Ernest Thaelmann, i de la resta de presos alemanys en els camps de concentració nazis.

Mme. Desbordes-Valmore al costat dels oficials de les fàbriques de seda de Lyon, Baudelaire en el carrer en 1848, Rimbaud, Hugo, en França, Shelley en Anglaterra i Bütcher i Heine a Alemanya, gairebé tots els grans noms de la poesia del segle XIX estan amb els obrers revolucionaris. Nogensmenys cal fer-li a Heine un lloc excepcional, no només perquè ha conegut i comprés Marx, sinó perquè, potser, el primer entre els poetes, ell ha significat a la vegada la veritable igualtat dels homes i, per sobre el cap dels seus governants, l’amistat dels pobles d’Alemanya i França.
Vull parlar sobretot, aquí, dels “Reisebilder” (“Quadres de viatge”) on es barregen la prosa i els versos, i que són en la història del lirisme una invenció pròpia del geni de Heine. No hi ha cap llibre on, amb més força, hagi estat traduït l’esperit de l’antiga alemanya, la de les tradicions orals, la dels estudiants i dels camperols revoltats. Monstres del passat, castells del Rhin sobre les vinyes, cavallers i princeses, genis, vells mites que avui, inútilment, els amos d’Alemanya pretenen reclamar, no és un gran símbol que totes les quimeres alemanyes, sortides del cap polític del poble alemany, hagin tingut per xantre el jove jueu Heine, avui desterrat del seu país pels homes de la creu gammada? Fins a tal punt que el bell poema de Heine, “Lorelei“, que tots els infants aprenen a Alemanya, figura en les antologies nazis sense nom d’autor, com si es tractés d’una cançó popular.
Els “Reisebilder” no són només una evocació fantàstica del país on viatja el jove Heine, són el maridatge harmoniós d’aquesta fantasia que naix del poble i del pensament generós de Heine, estan completament amarats d’aquesta filosofia de les Llums que té del segle XVIII i els mites de la vella Alemanya s’il·luminin del sol revolucionari francès. L’amor de Heine per la França s’expressa a cada pas, en cada pàgina, tot és bo per expressar-lo. És aleshores quan França s’identificava amb tot el progrés humà, amb l’alliberament dels treballadors, Napoleó inclús no apareix en Heine, com a molts dels Europeus d’aleshores, com el propagandista de les idees sorgides dels periòdics revolucionaris. Tothom coneix aquest poema dels “Dos Granaders” que Schumann ha musicat recollint el tema de “la Marsellesa”. Però Heine ens preveu: “No vagis, t’ho prego, estimat lector, a prendre’m per un bonapartista…“, ha tingut molt de compte de dir aquell dia on, al camp de la batalla de Marengo, escriu: “Quina és la gran taca del nostre temps? És l’emancipació. No només la dels Irlandesos, els Grecs, els jueus de Frankfurt, els negres d’Amèrica i d’altres poblacions igualment oprimides, sinó més aviat l’emancipació de tot el món, sobretot Europa, que ja s’ha fet gran i s’arrenca avui dels caminadors dels privilegiats de l’aristocràcia… Cada segle té la seva taca, per l’acabament de la qual avança la Humanitat. La vella desigualtat fonamentada pel sistema feudal era potser necessària, o una condició necessària al progrés de la civilització: avui ella els deté i revoluciona els cors civilitzats.”
És per això que ha fet en aquest sentit que Heine estima el poble francès i la seva veu s’alça com s’alçaren més tard, en la guerra de 1870, la veu de Wilhelm Liebknecht, en la vetlla de 1914, la veu de Karl Liebknecht amb les paraules de la pau i de la revolució que uneixen Alemanya i França contra els privilegis de l’aristocràcia o de la finança de la qual, aquí i allà, Heine ha dibuixat les monstruoses siluetes. I jo penso en aquest passatge dels “Reisebilder” on Heine narra la història del vell tambor francès Legrand, que ha après tamborinant a estimar la França: “S’entén molt bé la història de la presa de la Bastilla, de les Tulleries, etc. quan se sap el que els tambors van dir en aquestes ocasions.” Més tard, creu haver oblidat aquesta ensenyança: “Un dia estava assegut a la taula amb tota una col·lecció de comtes, de marquesos, de prínceps, de camarlencs, de gentilhomes de cambra, de copers, de grans senyors de la cort, d’oficials de boca i munteria, com s’anomenen tots aquests criats de distinció, i els seus ajudants s’apressaven darrere les seves cadires i els presentaven els plats plens. Jo que passava desapercebut, estava assegut sense fer res, sense la mínima ocupació per les meves barres, pastant la molla de pa i tamborinant els dits per avorriment. De cop, pel meu astorament, tamborinejo la sagnant marxa de la guillotina, oblidada per tant de temps! I què passa? Senyora, aquesta gent no es deixa pertorbar en el seu menjar i no saben que d’altra gent, quan no tenen res per menjar, es posen a tamborinar marxes que es creien oblidades per sempre.”
Ah! Com s’entenen aquests “criats de distinció” del capital, que s’anomenen Goebbels o Daudet, perquè és necessari fer desaparèixer de la memòria humana el poeta Heine, a qui saludem com a nostre, nosaltres els “bords”! I com hem llegit amb emoció,  escriptors de França que no distingeixen la nostra causa de la dels treballadors, la resolució de la direcció política del nostre partit prenent la iniciativa, en nom del poble francès, de festejar Heine el febrer de 1936! El nostre gran partit, un cop més, apareix aquí com el veritable defensor de la cultura, herència del proletariat. I és en ell que jo penso invenciblement llegint aquest poema al·legòric dels “Reisebilder“, on el poeta parla d’una filla petita de minaire a la muntanya: “Ell ha fet els més grans miracles i fa encara els més grans al present; ha derruït les torres de la tirania i ha trencat el jou de la servitud“.
“Cura velles ferides mortals i renova el dret primitiu: que tots els homes, nascuts iguals, són una raça de nobles.

“Dissipa les dolentes quimeres i els fantasmes tenebrosos que ens feien malbé l’amor i el plaer mostrant-nos a totes hores les cares afectades…”
La imatge del poeta Henri Heine està des d’ara, lligada al nostre partit francès que crida als nostres germans d’Alemanya la seva gran paraula d’esperança. I és així, en aquests dies que restaran per la història els dies de Romain Rolland, del que tenim l’orgull de comptar entre nosaltres, en la immensa armada dels treballadors, la falange dels poetes que no han cantat mai pels botxins i en els que al cor batega avui el nom de Thaelmann.
(Traducció del francès al català de Miquel Àngel Soria)

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles