Josep Termes és una de les figures més oblidades dins de la tradició de l’esquerra catalana d’arrel marxista. Historiador especialitzat en el moviment obrer català, milità al PSUC fins a les acaballes de la dictadura. Fou protagonista d’un dels debats clau entorn del fet nacional que es produí en la historiografia d’influència marxista a la segona meitat del segle XX. Confrontant amb les tesis de Jordi Solé Tura, Termes afirma que no només és un greu error confondre els moviments nacionals amb els interessos burgesos, sinó que la consciència sobre la particularitat catalana forma part de la cultura del moviment obrer des d’un inici.
Els plantejaments de Termes es poden trobar en diferents llibres i textos, així i tot, la ponència presentada en un col·loqui d’historiadors el mes de maig de 1974 (“Nacionalisme català: problemes d’interpretació”) i el seu llibre “La catalanitat obrera” de l’any 2007 són claus per a entendre les seves aportacions i trobar-hi les referències. L’autor parteix de la base que la consciència del fet nacional català ja es troba en els moviments populars de la segona part del segle XIX, tant en el federalisme com en l’obrerisme, i aquest element té un elevat creixement en les organitzacions obreres dels anys 30.
Termes posa el focus en la confusió entre nació i estat, ja que des d’alguns autors marxistes s’ha plantejat que des de la revolució industrial, la burgesia passa a ser la classe dominant de la nació i pren el control de l’estat per a la creació d’un estat unificat. Segons ell, aquest plantejament és eurocèntric i tan sols aplicable en casos com els de França, Gran Bretanya, Alemanya o Itàlia; aquesta assimilació entre nació i estat deixa de banda tots els pobles que no han creat un estat unificat. L’historiador destaca que aquesta definició no encaixa en els casos dels països en vies de desenvolupament, de les realitats nacionals en el marc dels països socialistes o al concepte de pàtria estès entre les esquerres i les classes populars d’Amèrica Llatina.
En línia a la crítica a aquells historiadors i polítics marxistes que relacionen el moviment nacional i els interessos burgesos i que afirmen el moviment nacional català respon als interessos de la burgesia, Termes posa sobre la taula la relació entre la burgesia catalana i l’estat espanyol. L’historiador posa de manifest que: “si la burgesia —i repeteixo l’esquema— és una classe social nacionalista del mercat nacional que intenta crear, com va dir Marx i va repetir Lenin, resulta evident que la burgesia catalana industrial del segle XIX va crear un mercat nacional espanyol i no un mercat nacional català, i, per tant, aquesta burgesia s’integrà o lluità pel domini (o per una aliança que li permetés tenir una part del domini) de l’Estat corresponent en aquest mercat nacional espanyol, és a dir, de l’Estat espanyol; en conseqüència, si és nacionalista d’algun tipus, serà nacionalista espanyola i no pas nacionalista catalana.”
Per a Termes, la classe treballadora catalana s’organitza des de la segona meitat del segle XIX des de la consciència del particularisme català. I ho fa des de la consciència idiomàtica i altres elements que es podrien enquadrar dins de la consciència psicològica: com podria ser la creació de partits polítics o organitzacions catalanes (per exemple, el Partit Comunista de Catalunya, la Unió Socialista de Catalunya, Esquerra Republicana o la Lliga Regionalista) o de base essencialment catalana (com podria ser el cas de la CNT o del BOC); l’antiestatisme identificable en les organitzacions de la petita burgesia i de les classes populars; l’antimilitarisme o el refús d’integrar-se en l’aparell militar, etc.
Des de la constatació, per una banda, de la relació entre particularitat catalana i classe treballadora, i per l’altra, de la relació entre burgesia catalana amb el mercat i estat espanyols, Termes discuteix que al segle XIX la burgesia catalana tingués el control del moviment nacional. Així doncs, no només confronta amb qui afirma que el catalanisme és un moviment burgès, sinó que també realitza una crítica del plantejament estès entre els partits de definició leninista basat en el fet que el moviment nacional català ha tingut dues etapes, una primera liderada per la burgesia i una segona en la qual el lideratge correspon a la classe treballadora. Aquests postulats de les diferents etapes i diferents lideratges són assumits per organitzacions obreres dels anys 30 com el Partit Comunista de Catalunya o el Bloc Obrer i Camperol de Maurín, així com el mateix PSUC en el fulletó “El problema nacional català” publicat el 1961.
En la seva reflexió, Termes acusa els polítics marxistes de tacticisme i d’instrumentalitzar el fet nacional. Per exemple, ressalta la idea leninista que en una nació oprimida, l’acció dels partits obrers ha de ser de combatre la seva burgesia nacional i, en canvi, dins la nació gran els partits obrers han de combatre la seva pròpia burgesia i desemmascarar l’opressió cap als pobles germans. L’autor considera que “l’obrerisme català ha denunciat llargament i sistemàticament la Lliga Regionalista, la «Ceba», el catalanisme de dretes, la burgesia, etc. però això no té en absolut cap paral·lel amb la mateixa denúncia per part del moviment obrer espanyol respecte de la seva burgesia nacional”.
En aquesta línia, Termes destaca l’ús de la immigració com a element de xantatge polític: “no és vista com l’aportació, la vinguda a Catalunya, d’una sèrie d’homes que s’han d’incorporar i que han de reivindicar els seus drets (i que, per tant, les organitzacions obreres potser tenen l’obligació d’explicar-los que aquest país té uns drets nacionals, té unes reivindicacions nacionals no realitzades perquè està oprimit), però el que es fa, al contrari, és utilitzar aquesta massa d’immigrats comuna com una força de xoc dialèctica, remarcant els inconvenients, els desavantatges de l’ús d’uns conceptes nacionals de cara a una massa, es diu, no assimilable i que no els accepta”.
L’obra de Termes explica detalladament el suport majoritari del moviment obrer organitzat a la qüestió nacional durant la Segona República, centrant-se en tres grans grups: la socialdemocràcia, l’anarquisme i el comunisme. Un repàs històric dels postulats de les organitzacions on resulten habituals la defensa dels drets del poble català, el paper que ha de jugar la classe obrera per a resoldre la qüestió a partir del seu lideratge en una revolució de caràcter democràtic, la defensa, i fins i tot l’exaltació, de la República Catalana proclamada el 1931, l’aposta perquè sigui Catalunya qui ha de definir el seu destí, fins i tot la separació, (sovint acompanyades de crítiques a l’Estatut retallat i, també, a les actuacions de la Generalitat), en una actitud de concòrdia cap als pobles ibèrics basant-se en a la idea de federalisme.
A partir de 1913 trobem la primera defensa dels drets nacionals en el marc del PSOE a través de la figura d’Andreu Nin, produint-se una bona relació entre aquest partit i el catalanisme durant els següents anys. El 1916, Josep Recasens, aconsegueix integrar el programa nacional en els acords congressuals de la Federació Socialista Catalana, incloent la reclamació d’una Confederació de Repúbliques i la idea que el PSOE sigui una confederació de partits. Tant és així, que el mateix PSOE incorpora la proposta de la Confederació republicana de totes les nacionalitats ibèriques. Aquest partit, però, s’allunya progressivament de les reivindicacions nacionals, exemples d’aquesta evolució és el rebuig a la República Catalana de 1931, l’acceptació de les retallades de l’Estatut d’Autonomia de 1932, la negació dels drets nacionals i l’aposta per l’autonomia regional.
En aquesta evolució de l’espai socialdemòcrata, el 1923 es produeix el naixement de la Unió Socialista de Catalunya, dirigida per Manuel Serra i Moret i Rafael Campalans. Aquesta organització primer funciona com a plataforma dins del PSOE i el seu entorn, fins a convertir-se en un partit polític com a tal. Influenciada per l’austromarxisme i l’aproximació al fet nacional, l’USC assumeix postulats com els del seu dirigent Joan Comorera, que manté que el catalanisme és propi de la democràcia, independentment de la classe protagonista segons el moment, i que la classe treballadora li dona sentit històric. Per a l’USC, el lideratge de la burgesia està esgotat, la direcció del catalanisme correspon a la classe obrera i cal una revolució democràtica nacional que resolgui la qüestió nacional.
Pel que fa als llibertaris, sector majoritari entre la classe obrera catalana, Termes constata que es mouen en el federalisme, inclosos grups marcadament centralistes (Tierra y Libertad, de l’entorn de la FAI) i d’altres més particularistes (com per exemple, el dirigent Joan Montseny “Urales”). La CNT en certa manera es manté al marge del fet nacional, apostant per la llibertat dels pobles en una República federal de pobles lliures. Tot i això, les bases de la CNT electoralment donen suport, de forma àmplia, a ERC; així mateix, el grup dels Trentistes (escissió de la direcció de la CNT, com a reacció sindical catalana a l’anarquisme estricte impulsat per la FAI) tenen contactes amb ERC, fins i tot, la mateixa FAI expressa admiració pel radicalisme d’Estat Català.
Pel que fa al comunisme, Termes explica que és marcadament catalanista, defensa que Catalunya és una nació, marcats per la definició nacional de Lenin i Stalin, i que defensa que és la classe obrera qui ha de liderar el moviment nacional. En aquest corrent, el nostre autor hi inclou el Bloc Obrer i Camperol, i les organitzacions de les qual neix (la Federació Comunista Catalanobalear de Joaquim Maurín, que el 1930 trenca amb el PCE per unificar-se amb el Partit Comunista Català, heterodox i sense relació amb el PC d’Espanya, format el 1928 per gent procedent del moviment de l’Ateneu Enciclopèdic Popular i nacionalistes de formació marxista, tot incorporant també militants d’Estat Català), el Partit Comunista de Catalunya (PCC, creat l’any 1932, quan el PCE en el seu IV Congrés, comprèn que a Catalunya cal un partit autònom), Esquerra Comunista (organització crítica amb el comunisme ortodox, filotrotskista segons l’autor, dirigida per Andreu Nin, posteriorment es fusionaria amb el BOC per crear el POUM) i, també, Partit Català Proletari (organització comunista de postulats independentistes, que sorgeix d’Estat Català i no vol integrar-se a ERC, posteriorment formarà part del PSUC).
Segons Termes, tant el PCC, com el BOC i el PCP exalten la República Catalana (la renúncia a la mateixa és una traïció d’ERC); refusen les retallades de l’Estatut; els dos primers aposten pel dret a l’autodeterminació i una posterior federació, a la vegada que el PCP és independentista. PCC i BOC advoquen per una revolució democràtica liderada per treballadors i camperols com a solució a la qüestió nacional. Cal destacar que el PCC critica l’Estatut d’Autonomia perquè suposa una simple autonomia administrativa, planteja que obrers i camperols han de lluitar contra l’imperialisme espanyol i considera que, si no hi ha opressió nacional, hi haurà major unitat obrera, és l’opressió nacional la que divideix la classe i no pas la lluita nacional. Pel que fa al BOC, segons Termes, és l’organització amb una teoria i línia estratègica més ben definida sobre la qüestió nacional; fan apologia de la llengua catalana i del nacionalisme com a factor revolucionari (la frase d’algun dels seus dirigents, “a l’internacionalisme s’hi va des de casa”, és molt clarificadora). El BOC planteja una Unió de Repúbliques Socialistes Ibèriques.
L’historiador Termes conclou que “és notable adonar-se de com els socialdemòcrates de la USC i els comunistes de diverses tendències són els que elaboren una teoria i una estratègia política per al fet nacional català, coherent i sòlida (al marge de la seva possible viabilitat pràctica), mentre l’anarquisme i el PSOE es mouen entre contradiccions i explicacions sense aportar cap visió coherent”.
Com a resum, cal concloure que l’oblit de la figura de Josep Termes i les seves tesis, així com, el contrast que suposa veure la claredat amb què el comunisme català havia resolt alguns debats ja en els anys 30, són dos elements simptomàtics de quins postulats sobre la qüestió nacional s’han convertit en hegemònics en parts importants de l’esquerra catalana.
Ricard Ribera Llorens
Notes
1. Termes (1974): Nacionalisme català: problemes d’interpretació
2. Ídem
3. Ibídem
