Sobirania (IV): el problema de l’Estat, la socialització del poder privat

Autor

Del mateix autor

En articles anteriors vam reflexionar sobre el concepte de Sobirania i vam analitzar, en un primer article, les dificultats de definir-la a través del concepte de nació, en un segon article, els intents estèrils de definir-la a través del concepte de ciutadania, finalment, vam concloure que ambdós, a l’igual que el concepte de poble, eren intents infructuosos d’establir un subjecte sobirà, desvinculat del concepte de lluita de classes.

Recuperar i posar al centre de l’anàlisi del nostre temps la teoria marxista de la lluita de classes, no només ens permet recuperar la majoria productiva com a subjecte històric de les transformacions socials i delimitar el seu antagonisme amb una minoria propietària, també ens permet tornar a disposar d’una teoria científica de l’Estat que sigui capaç d’explicar les claus del seu funcionament, de la seva evolució, de la seva transformació i, sobretot, de la seva extinció. També ens permet, en resum, recuperar una ideologia revolucionària capaç d’enfrontar l'”objectiu final”.

La definició marxista de l’Estat el descriu com el conjunt d’instruments que permeten l’opressió d’una classe sobre una altra. Amb aquesta definició, el marxisme va molt més enllà de la simple secularització hegeliana que seguia comprenent l’Estat com una entitat autònoma i inabastable: dibuixa els límits d’una concepció materialista de l’Estat i obre la porta a la seva conquesta i transformació conscient.

L’Estat no és exclusivament una superestructura ideològica i administrativa, és també tot el conjunt de relacions estructurals determinades per l’antagonisme de classe que són consubstancials al mode de producció d’una societat. En altres paraules: l’Estat no se circumscriu només a l’àmbit de les institucions representatives i l’administració pública, ans al contrari, actualment, reposa principalment en tota l’estructura corporativa privada.

A causa d’això, qualsevol temptativa de transformació social ha de passar inexorablement per la conquesta del poder corporatiu, és a dir, per la subversió sobtada del sentit opressiu de l’Estat capitalista en tota la seva amplitud, la qual cosa equival a la desintegració dels fonaments del poder corporatiu global i la fusió de les corporacions en una única corporació controlada democràticament per la classe productiva, tal com argumentà Lenin.

Aquest procés ha de desenvolupar-se des del reconeixement de la subjectivitat de l’àmbit nacional de lluita, un àmbit dialèctic, variable, conformat per identitats vives que se superposen i confronten simultàniament. Un àmbit que té dimensions internes i externes, un àmbit multilateral i dinàmic que no pot ser concebut dogmàticament.

D’ací, la importància prestada pel marxisme-leninisme a la dialèctica entre el pla nacional i el pla internacionalista de la lluita revolucionària. D’ací la comprensió de Lenin del dret a l’autodeterminació com un dret intemporal i permanent que no s’esgota amb el seu exercici puntual, l’exercici del qual, depèn fonamentalment de l’estratègia revolucionària de renacionalització del poder que han acumulat les corporacions.

D’ací, també, la fonamentació de dues teories marxistes controvertides: la necessitat de la dictadura del proletariat i la negació de la transformació gradual del capitalisme.

Segons la definició marxista, tota forma d’Estat és en essència una dictadura de classe, encara que es doti de la millor façana de democràcia. El capitalisme, en tant que democràcia burgesa, no és altra cosa que una dictadura de la classe capitalista corporativa. En oposició, una democràcia socialista, no pot ser res més que una dictadura de la classe productiva. La diferència radica, òbviament, en el fet que, mentre el capitalisme aprofundeix en les diferències de classe, el socialisme destrueix les diferències de classe, de manera que aboca l’Estat a la seva extinció.

En conseqüència, no hi ha transició gradual possible entre capitalisme i socialisme, entre un sistema productiu i el seu contrari; la subversió del sentit opressiu de l’Estat, en el cas de produir-se, suposa una ruptura completa, l’absoluta inversió de l’opressió de classes. És a tots els efectes un trencament violent amb l’estadi de la societat immediatament anterior. Això no significa, i la història ho ha demostrat amb escreix, que aquest trencament no sigui irreversible ni que tingui un abast simultani en tot l’àmbit objectiu del procés productiu. Només defineix els subjectes i els objectes materials, la dialèctica del procés i els àmbits objectiu i subjectiu on aquest trencament es pot portar a terme.

Hem de concloure necessàriament que la conquesta de l’Estat per la classe treballadora (o, si es prefereix, per la ciutadania, pel poble o per la nació sobirana), no consisteix en la conquesta de les institucions, pretesament representatives i democràtiques, sinó en la conquesta de les corporacions capitalistes que han arrabassat la sobirania a la classe productiva majoritària. Això suposa, com a mínim, col·locar l’horitzó del socialisme molt més lluny del que sovint es vol assumir, en un àmbit molt diferent que una victòria electoral. I comporta, com veurem, que aquesta fita no es pot assolir gradualment, sinó únicament a través d’una ruptura dialèctica, és a dir, d’una transformació revolucionària, on l’internacionalisme té un paper fonamental.

PA


Articles relacionats

Darrers articles