La negociació estancada a Gaza, l’escalada al Líban i l’ascens de l’Iran
Nota: En aquesta edició, publiquem la primera part d’aquest article. La segona part la publicarem el pròxim divendres
Introducció
Enmig de les transformacions accelerades que experimenta la regió, les crisis a Gaza, el Líban i l’Iran han deixat de ser esdeveniments aïllats. Avui representen la manifestació d’una estructura de conflicte regional complexa, on les dimensions militar, política i econòmica s’entrellacen simultàniament. Els processos de negociació a Gaza, l’escalada sobre el terreny al Líban i la reconstrucció del poder integral de l’Iran constitueixen baules interconnectades dins d’un escenari geopolític que es redefineix davant l’alteració de l’equilibri de poder tradicional i la pèrdua d’eficàcia de la diplomàcia clàssica.
La importància d’aquesta anàlisi rau en l’intent d’examinar aquestes dinàmiques creuades des d’una perspectiva que transcendeix la mera narració descriptiva dels fets. Es pretén desmuntar les estructures profundes que regeixen el comportament dels actors i prospectar les tendències futures del conflicte. En conjunt, aquests fenòmens revelen una crisi estructural en el sistema de gestió dels conflictes, caracteritzada pel retrocés en el compromís amb els acords i una escletxa de desconfiança cada cop més gran entre les parts, mentre que les eines militars i econòmiques es transformen en mecanismes alternatius de pressió negociadora.
Per tant, aquest article ofereix una lectura analítica i prospectiva de tres eixos fonamentals: les dinàmiques de negociació a Gaza sota el pes de l’estancament, l’escalada al Líban com a prova de les fórmules de dissuasió, i els girs estratègics de l’Iran com a actor central en la reconfiguració de l’ordre regional.
Dinàmiques de negociació a Gaza: entre l’estancament de l’aplicació i la reconfiguració de l’escenari polític
La situació a la Franja de Gaza travessa actualment una complexa superposició entre els àmbits negociador, militar i humanitari. Això reflecteix una inestabilitat inherent a l’acord d’alto el foc i planteja interrogants de fons sobre el futur dels arranjaments polítics i administratius a l’enclavament. En aquest context, han sorgit indicis sobre la represa de les rondes de negociació després de la festivitat de l’Eid al-Adha, amb la previsió del retorn de la delegació del moviment Hamàs al Caire per completar les discussions sobre els punts pendents, específicament pel que fa a l’aplicació de la primera fase de l’acord.
Les dades disponibles demostren que el nucli de la disputa se centra en els mecanismes per obligar l’ocupació israeliana a complir els termes de la primera fase, considerant-ho una condició indispensable per avançar cap a la segona etapa. Hamàs manté la seva posició ferma respecte a aquest ordre seqüencial, davant les reiterades acusacions contra l’ocupació per eludir els seus compromisos i intensificar les seves operacions militars. Això ha afectat negativament les possibilitats d’assolir un avenç diplomàtic, tal com va succeir en la ronda del Caire del passat 15 d’abril, que va concloure sense resultats tangibles malgrat la mediació internacional.
En paral·lel, s’observen intents internacionals de redissenyar l’escenari polític de Gaza mitjançant propostes per transferir-ne el control a un nou govern o a un comitè de tecnòcrates, una opció suggerida per l’ex-primer ministre britànic Tony Blair en el marc dels contactes previstos amb Hamàs. Tanmateix, aquests plantejaments xoquen amb la visió del moviment, que considera secundari qualsevol debat polític mentre continuïn les violacions israelianes, que inclouen l’assassinat selectiu de dirigents palestins i la intensificació de les incursions militars, fet que constitueix una vulneració flagrant de l’alto el foc.
Els fets sobre el terreny revelen que la política d’assassinats s’utilitza com una eina de pressió política. Recentment, s’ha registrat l’eliminació de diversos comandaments militars, en un intent de forçar la resistència a acceptar les condicions de la segona fase conforme a la visió israeliana. No obstant això, segons les avaluacions de la direcció de Hamàs, aquesta estratègia no ha assolit els seus objectius polítics; al contrari, ha aprofundit la desconfiança i ha complicat encara més l’escenari negociador.
En l’àmbit humanitari, l’anàlisi de les dades evidencia una enorme bretxa entre les promeses teòriques i l’execució real:
• Només s’ha permès l’entrada d’un percentatge mínim d’ajuda humanitària.
• S’ha restringit severament el moviment de malalts i viatgers.
• Les estadístiques registren més de 3.005 vulneracions de l’acord d’alto el foc al llarg de 227 dies, provocant centenars de víctimes, cosa que confirma la fragilitat del pacte i l’absència de mecanismes de supervisió efectius.
En l’aspecte econòmic, el fracàs del Fons del Consell de la Pau a Gaza és un exemple clar de l’estancament internacional en el suport a la reconstrucció. No s’han desemborsat fons reals malgrat les promeses multimilionàries que arribaven a desenes de milers de milions de dòlars. Això s’atribueix a complexitats legals i polítiques, sumades a la manca de transparència en la gestió dels recursos, especialment a causa de l’ús de canals financers alternatius fora dels marcs internacionals tradicionals. Igualment, el retard en l’inici dels projectes de reconstrucció demostra que aquests estan supeditats a condicions polítiques, com ara el desarmament de Hamàs, convertint el finançament en una via addicional de pressió.
Pel que fa a la gestió administrativa, Hamàs va acceptar la incorporació d’un comitè de tecnòcrates per administrar la Franja; tanmateix, l’ocupació va bloquejar l’execució d’aquesta mesura. Això posa de manifest la contradicció entre el discurs internacional que dona suport a les solucions de transició i la realitat sobre el terreny que n’impedeix l’aplicació. En aquesta línia, el «full de ruta» presentat per Nickolay Mladenov va emfatitzar el principi d’«una sola autoritat, una sola llei, unes soles armes», encara que l’execució d’aquesta màxima continua depenent de l’equilibri de forces sobre el terreny.
En el pla militar, les declaracions del comandament israelià apunten cap a una tendència a expandir el control territorial fins a assolir el 70% de la superfície de la Franja, contràriament al que se suposava que havia de ser una retirada gradual segons el que estava estipulat. A més, la manipulació de l’anomenada «Línia Groga» reflecteix un intent unilateral de redibuixar les fronteres operatives, fet que redueix l’espai vital de la població palestina i imposa una nova realitat geogràfica.
En termes prospectius, el futur de Gaza s’encamina cap a un de tres escenaris principals:
- La continuïtat de l’estancament acompanyada d’una escalada militar intermitent.
- La imposició d’arranjaments de transició parcials sense una solució de fons.
- Una reconfiguració integral de l’escenari polític, sempre que existeixi una voluntat internacional real per obligar les parts a complir el pactat.
Tanmateix, els indicadors actuals suggereixen la persistència del bloqueig a causa de la manca de mecanismes coercitius, la col·lisió d’agendes internacionals i l’ús continuat de la força militar i l’estrangulament econòmic com a cartes de negociació.
L’escalada al Líban: entre les transformacions sobre el terreny i els desafiaments diplomàtics
L’escenari libanès experimenta una accelerada escalada militar i política que reflecteix un gir qualitatiu en la naturalesa de l’enfrontament amb Israel. Les operacions sobre el terreny es troben amb una intensa activitat diplomàtica internacional que busca contenir les repercussions de la guerra. En aquest context, la petició de França de celebrar una reunió urgent del Consell de Seguretat de l’ONU adquireix una rellevància especial, en ser un símptoma de la creixent preocupació internacional per l’expansió de les operacions militars israelianes dins del territori libanès, particularment després de la captura per part de l’exèrcit israelià de l’estratègic Castell de Beaufort (Qalaat al-Shaqif), al sud del país.
L’ocupació del Castell de Beaufort representa un canvi tàctic notable atesa la seva importància estratègica i històrica. La fortalesa domina la vall del riu Litani i àmplies zones del sud del Líban, atorgant a la força que la controla un clar avantatge militar en la supervisió de les línies de subministrament i els moviments de tropes. Aquest bastió, els orígens del qual es remunten a l’època romana i que fou ampliat durant el període de les Croades, ja havia estat utilitzat com a base militar durant l’ocupació israeliana del sud del Líban fins a l’any 2000, abans de tornar avui al centre del conflicte en el marc de les operacions terrestres avançades.
Aquest avenç va coincidir amb l’anunci del lideratge israelià d’ampliar les seves operacions. El primer ministre, Benjamin Netanyahu, va qualificar la presa del castell com un «gir decisiu», mentre que el ministre de Seguretat, Israel Katz, va afirmar que aquest pas forma part de la creació d’una zona de seguretat al sud. Les declaracions israelianes també apunten a la superació del riu Litani i a l’avanç cap a noves àrees, inclosos els límits de Nabatieh, fet que vulnera l’acord d’alto el foc i redefineix les regles de l’enfrontament sobre el terreny.
En contraposició, les dades del terreny confirmen que Hezbollah continua ampliant les seves operacions, ja sigui mitjançant el llançament de coets contra els assentaments de Galilea o mitjançant l’ús avançat de vehicles aeris no tripulats (drons), inclosos aquells equipats amb tecnologia de visió nocturna. Això mitiga relativament la importància tradicional del control de les altures geogràfiques i redefineix l’equilibri de forces en el camp de batalla.
En l’arena diplomàtica, la reunió d’urgència del Consell de Seguretat representa un intent internacional de frenar la dinàmica d’escalada, sobretot davant la posició francesa, que va qualificar l’expansió de les operacions israelianes com un «greu error» contrari al dret internacional. No obstant això, aquests esforços topen amb una realitat política complexa: la inexistència d’eines vinculants per exigir el compliment de l’alto el foc i les persistents discrepàncies entre les potències internacionals.
En l’àmbit intern, la via de la negociació emergeix com l’eix principal adoptat pel govern libanès. El primer ministre, Nawaf Salam, va assenyalar que negociar amb Israel és l’opció «menys costosa», tot i admetre que els seus resultats no estan garantits. Aquest camí busca assolir la retirada total d’Israel, l’alliberament dels presoners i la reconstrucció, però s’enfronta a enormes desafiaments a causa de la negativa d’Israel a replegar-se o a cessar completament el foc.
Els resultats de les reunions de seguretat celebrades a Washington entre les delegacions libanesa i israeliana mostren avenços limitats. Israel insisteix a continuar les seves operacions i establir una zona d’amortiment al sud, mentre que la part libanesa es manté ferma en la prioritat de l’alto el foc i la retirada de les forces israelianes com a condició indispensable per a qualsevol acord posterior. Així mateix, el suport internacional a l’exèrcit libanès es perfila com un factor crític per a la seva capacitat de desplegar el control, especialment davant els continus atacs israelians contra les seves posicions.
D’altra banda, el conflicte adquireix una dimensió afegida amb els atacs dirigits contra infraestructures vitals, com la presa de Qaraoun, pilar fonamental per a la seguretat hídrica i energètica del Líban. Les amenaces israelianes van obligar a declarar els voltants de la presa com a zona militar tancada en un intent de protegir-la davant d’un eventual atac, ateses les conseqüències catastròfiques que això tindria per a la població i les infraestructures nacionals.
El component legal i humanitari també pren rellevància mitjançant els esforços del Líban per documentar les violacions israelianes i elevar-les als organismes internacionals, amb l’objectiu d’exigir responsabilitats per la transgressió del Dret Internacional Humanitari. Aquesta estratègia és crucial davant l’impacte creixent sobre llocs històrics com el Castell de Beaufort, catalogat sota protecció reforçada segons la Convenció de la Haia, fet que obre el debat sobre l’efectivitat dels mecanismes internacionals per salvaguardar el patrimoni cultural en temps de guerra.
De cara al futur, s’entreveuen tres escenaris probables per al Líban:
• Escenari 1: Continuació de l’escalada militar amb l’expansió de les operacions terrestres.
• Escenari 2: Consolidació d’una treva fràgil sense solucions estructurals.
• Escenari 3: Assoliment d’un acord polític transitori sota l’auspici internacional.
Els indicis actuals inclinen la balança cap a una inestabilitat prolongada, atès que cada actor defensa els seus objectius estratègics en absència d’un consens internacional ferm.
