Cada cop és més habitual veure als nostres mòbils notícies a la premsa digital que expliquen com la patronal ploriqueja per l’augment de l’absentisme a la feina, i en concret, fent referència als treballadors i treballadores que estan en Incapacitat Temporal, que, certament, ha augmentat els últims anys. Però ¿realment els treballadors es posen més malalts que abans? Evidentment que no, la diferència la trobem en la protecció que va donar la Llei Integral 15/2022, de 12 de juliol per a la Igualtat de Tracte i la No Discriminació.
Aquesta llei es va aprovar al bell mig de l’estiu de 2022, i sense fer massa soroll. Però incloïa un element de protecció fonamental per a les persones treballadores, i és que per normativa legal, la malaltia es passava a considerar un factor de discriminació en tots els àmbits jurídics, inclòs l’acomiadament. Això és important perquè, per sorprenent que sembli, tant el Tribunal Suprem com el Tribunal Constitucional havien resolt que l’acomiadament sense causa legal d’un treballador que es posava malalt no comportava la nul·litat i, per tant, pagant la indemnització per improcedència, normalment irrisòria quan tens poca antiguitat, se’t ventilaven per posar-te malalt. Ho justificaven amb l’interès econòmic de l’empresa de no haver de pagar la cotització d’un treballador malalt. De vegades, aquesta doctrina es traduïa en casos sagnants com “M’han acomiadat per agafar un refredat”, i anaves amb això a la justícia i et deien que t’havies d’acontentar amb indemnitzacions irrisòries. Aquesta llei ha eliminat això, i des del 2022 s’han anat coneixent, una rere altre, sentències de nul·litat acomiadaments d’empreses que tant els hi feia la nova normativa. I a poc a poc, una certa por per haver de pagar un acomiadament nul (molt més costós perquè implica pagar salaris de tramitació), ha fet que les empreses de manera majoritària hagin deixat acomiadar a treballadors que estan de baixa mèdica. I aquest és el motiu de l’augment de l’absentisme que tant critiquen els patrons; la classe obrera es posa igual de malalta que abans, la diferència és que ara el burgès s’ho pensa tres, quatre i cinc cops abans d’acomiadar-te. I, efectivament, sovint decideix no fer-ho. Però s’ha de recordar sempre que veiem a la premsa “el problema de l’absentisme” que clama la patronal, que en realitat el que volen és tornar a fotre’ns una puntada de peu al cul quan ens posem malalts a les seves empreses.
Fins aquí l’explicació jurídica i econòmica de la qüestió; no té cap secret, la burgesia només mira pels calés i sempre faran el que més els convingui a la seva butxaca. Ara bé, la consolidació d’aquesta norma ha fet aflorar un problema que ens ha de fer reflexionar, i certament, se’m fa difícil escriure aquestes línies, però hi ha una realitat que no podem amagar. Per descomptat, no entraré en si algú està malalt de debò o està fingint; no soc metge per valorar-ho, però tampoc ho és l’empresari que ploriqueja a la premsa per l’absentisme. Cal advertir que bona part de les prolongacions de les incapacitats temporals dels treballadors es deuen al fet que tenim un sistema sanitari amb greus deficiències pressupostàries i amb un avanç salvatge de la privatització dels serveis públics sanitaris que, quan succeeix, bé que ho aplaudeixen aquests burgesos que tant es queixen per l’absentisme. Ho exposaré amb un exemple molt senzill: treballador que es trenca el menisc i s’ha d’operar, fins que no arriba l’operació aquesta persona no es podrà recuperar… Una llista d’espera de molts mesos per a l’operació derivarà, sí o sí, en una baixa de llarga duració. Per tant, si no volen absentisme, que reforcin el sistema públic de salut!
Dit això, hi ha una realitat preocupant de la qual hem de reflexionar els partits revolucionaris, ja que l’ampliació de la protecció jurídica dels treballadors que estan malalts s’ha convertit, amb massa freqüència, en una fugida del treballador davant del conflicte de classe als centres de treball. I això està succeint en massa treballadors, que quan tenen un conflicte laboral de qualsevol índole, van al metge de capçalera a agafar la baixa. I això és un problema molt greu pels que som partidaris de l’emancipació de la classe obrera mitjançant la lluita de classes. Com a advocat, em trobo sovint com treballadors em pregunten, o directament, executen l’estratègia premeditada de demanar una Incapacitat Temporal, no sols quan dedueixen que els volen acomiadar, sinó en molt altres conflictes naturalesa laboral. I sí, és molt trist, és una derrota col·lectiva que un treballador, davant d’un empresari que, per exemple, no paga les hores extra, o es passa pels collons del primer fins a l’últim article del conveni col·lectiu, prefereixi iniciar una IT a crear una secció sindical o organitzar-se amb els seus companys per aconseguir millorar els seus drets. Normalment, aquestes incapacitats temporals solen ser diagnosticades com a trastorn d’ansietat… És clar, defensar els teus drets i confrontar amb qui t’està pagant el salari (i fins i tot podria decidir acomiadar-te), evidentment que genera ansietat. Però la fugida a una incapacitat temporal no és cap solució, entre altres coses, perquè qui està lluitant per unes millors condicions deixa d’estar als centres de treball, regalant l’espai de lluita al llepaculs del patró. Això deixant de banda casuístiques greus d’ansietat i de riscos psicosocials a la feina perpetrades per autèntics psicòpates que exerceixen assetjament moral (mòbing) a la feina; en aquests casos s’ha de preservar la salut del treballador i la incapacitat temporal és una solució necessària. Però per la meva experiència, cada cop són més minoritaris aquests supòsits, i no perquè deixin d’existir, sinó perquè els casos on, davant d’un conflicte laboral es pren la incapacitat temporal com una solució és, lamentablement, més freqüent.
En definitiva, el problema no és de frau (n’hi haurà com a tot arreu), sinó de consciència de classe de com, cada treballador individualment, decideix afrontar un conflicte laboral. La lluita col·lectiva és el camí correcte, i el que no hem de permetre és que un dret conquerit (protecció jurídica per qui està malalt) s’acabi convertint en una manera de claudicar les nostres lluites contra la patronal. En cas contrari, ens acabaran prenent aquesta conquesta legal, i el pitjor de tot, haurem normalitzat deixar de reivindicar els nostres drets de manera efectiva amb lluita sindical.
