Article publicat originalment al Il Grido del Popolo Número 718, 27 d’abril de 1918. Reproduït en Antonio Gramsci: La ciudad futura, Editorial Gorla, Buenos Aires, 2015
L’1 de maig, la festa dels treballadors, la vaga de protesta per les vuit hores de treball. És realment l’1 de maig una festa? L’únic significat que té és el de la protesta per les vuit hores de treball? Podria, doncs, confondre’s amb els altres infinits dies en què la mandra, l’afany de festa, el desig de gresca, de l’avorriment, de la beguda, l’han introduït en el costum religiós i civil, marcant-lo en el calendari amb una creu, símbol de mort, per recordar, gairebé inconscientment, que el no-treball, la no-activitat és mort civil, és manca de la vida de la història?
No, l’1 de maig no és un d’aquests dies. No és una festa en el sentit vulgar de la paraula. No es proposa un fi immediat. No importen els seus orígens històrics. Aquests han estat superats. Cal recordar-ho, perquè els treballadors pensin en les vuit hores.
Una conquesta com la de les vuit hores no es realitza amb una vaga amb data fixa. “Vuit hores de treball”, quatre petites paraules, una infinitat de problemes; per trobar una solució a aquests problemes cal transformar la mentalitat patronal i la proletària. Cal actuar sobre la intel·ligència i sobre el costum, fer comprendre que no és el temps material el que importa en el treball, sinó la quantitat i la qualitat del producte; fer sentir al proletari que és home i no màquina, despertar en ell el desig d’elevar-se espiritualment, de participar en la vida de la intel·ligència, de la bellesa, del saber. Quan se’n senti la necessitat, quan es transformi en privació, aleshores el dolor de no poder tenir allò que racionalment es vol, empenyerà a l’acció, farà buscar els mitjans perquè la voluntat esdevingui fet realitzat: el temps lliure necessari per ser també homes i no només màquines, les vuit hores.
No és amb una vaga amb data fixa que s’assoleix un objectiu com aquest; el mitjà no és adequat al fi, l’efecte no pot sorgir d’una causa com aquesta. La conquesta de les vuit hores es deurà a una elevació del nivell de vida moral i cultural, i aquest nivell superior de vida tindrà un testimoni de la seva existència quan l’organització reuneixi disciplinats la majoria dels treballadors, quan la lluita de classes sigui més clara i límpida, perquè les dues forces seran distintes i seguiran una disciplina contínua, immutable, quan no només se’ns pugui comptar a les places, sinó també en els prosaics registres de la secretaria de les lligues i de les federacions.
De fet, doncs, l’1 de maig és desinteressat, no té un programa immediat a assolir. És un aniversari maximalista. Ja ha adquirit aquest sentit: demostrar de quina agradable simpatia, de quina força dinàmica d’expansió disposa la idea del socialisme. És una festa de desorganitzats més que d’organitzats, de simpatitzants més que d’adeptes.
És veritat, perquè una idea s’afirmi i triomfi cal que tingui un exèrcit, que tingui “les baionetes”. La història és un xoc de forces en pugna. Perquè el passat sigui derrotat, perquè les traves de la conservació es trenquin, cal que el futur s’organitzi ja potencialment en el present, s’organitzi amb les idees i les eines, demostri estar en possessió dels mitjans necessaris per sostenir la responsabilitat que el poder requereix i tenir la possibilitat de realitzar l’ordre necessari perquè la vida continuï i es desenvolupi. Però no és suficient la força constituïda, no són suficients “les baionetes”.
La contesa és entre minories socials, no de tots els components de la societat. La majoria és amorfa, és indiferent, és de ganduls, de passius. És com una massa de mineral tosc del qual encara no s’ha aconseguit obtenir el metall brillant, pur, que pot ser elaborat, que pot ser transformat en arma tallant, instrument de producció. Però té una força, ha de ser dominada, ha de sortir de la perfecta indiferència i palpitar, almenys de manera rudimentària, per una simpatia. És tosca, però pot purificar-se, està desorganitzada, però pot organitzar-se. Amb quin propòsit? Per qui dels contendents? Saber-ho significa adquirir força, significa tenir seguretat en l’acció. Com saber-ho? Això ha d’expressar la seva tendència general, necessita trobar una indicació de la seva orientació potencial.
Aquesta expressió no pot ser altra que desinteressada, no pot fer altra cosa que abstraure’s dels propòsits immediats de classe. El passat la fa moure per propòsits immediats, contingents: aquest és un signe de la seva debilitat. Manifestacions, desfilades que han de significar adhesió a l’obra de tal o tal altre, a una acció que dura un dia. El futur la fa moure per una idea general, per un complex programa de regeneració total i radical de la societat, de la vida individual i de les relacions entre home i home. La desfilada de l’1 de maig ha estat sempre el document del progrés de la idea socialista en les innombrables consciències. Durant l’any, la lluita de classes es fragmenta en una quantitat d’episodis singulars, en què participen grups locals o nacionals; és, durant l’any, un procés d’anàlisi esborrador dels elements disseminats, una síntesi parcial nacional en les vagues nacionals, en les eleccions.
I cada any, la síntesi internacional, la reunió en totes les nacions del món, a les ciutats i als pobles de totes les nacions del món, de les energies agradables, el fet d’estendre’s sobre la superfície terrestre banyada de suor, esquitxada de sang, de les grans multituds que compleixen un ritu, que es compten, que en saber-se tantes, tantes, adquireixen una consciència més gran de la fatal necessitat que la idea triomfi, perquè aquesta és la raó, ella és l’ànima mateixa dels homes, perquè només ella, en la mil·lenària història de la civilització, ha aconseguit que tants homes es mobilitzin, de manera que, contemporàniament, arreu del món, grans multituds, que saben les unes de les altres, segures les unes de les altres, surtin de les cases, els pares amb les dones i els fills, adornats amb flors, i no vagin al taller o als camps, sinó que es reuneixin, pensant el mateix pensament, vivint la mateixa commoció, prometent-se ser millors, més dignes del seu destí.
No, l’1 de maig no és una festa trivial. Només els homes petits i esquerps que no senten el batec enorme de la vida del món es burlen de les expressions ingènues i sorolloses d’un dia així. No és ni tan sols una protesta per les vuit hores. És la reunió del món, dels treballadors de tot el món, és un moment de la vida mundial, és una anticipació, en el present, del que haurà de ser la vida de la societat futura: comunió universal de l’esperit humà, consciència sentida d’existir amb tots els altres, d’estar tots els homes lligats per un mateix pacte, de ser deutors d’una mateixa promesa, elevar-se, desenvolupar la mateixa humanitat, convertir-se en els dominadors de les forces naturals i històriques, per fer-ne un admirable instrument de regeneració, d’humanització de l’animal de presa que dormita al cor de cadascú, i el cor, vermell, llançar-lo al sol purificador.
Article publicat en castellà a l’enllaç següent:
https://gramscilatinoamerica.wordpress.com/2020/05/01/primero-de-mayo/
