El dia 23 d’abril, Sant Jordi és, probablement, l’única festa on omplir el carrer, comprar un llibre i regalar una rosa esdevé una tradició. I també, és clar, un aparador del capitalisme més salvatge, una cursa per comprar el llibre de moda i vendre roses a preu d’or.
Malgrat la massificació del dia, els espais públics col·lapsats amb les multituds i la sobreestimulació d’ofertes de compra, la festa aguanta any rere any. Perquè sí, fent servir una paraula popular a l’argot d’Internet, fer-se la foto a la Casa Batlló és charca, comprar el fenomen editorial de l’any és charca: un terme que fa referència a tot allò que és popular, massiu i una mica cursi, però que en el fons estimem en secret. Però no està la charca una mica dins de nosaltres sempre? Què hi ha de dolent a admetre que una cosa ens fa gaudir?
Estimar Sant Jordi, però, no vol dir tancar els ulls davant la seva deriva comercial i turística. En comptes de la presència de les llibreries de barri posant paradetes davant de la seva botiga als carrers principals dels barris i pobles, sembla que Sant Jordi hagi de ser només el barceloní Passeig de Gràcia i la foto a la Casa Batlló, i en molts llocs ni es posen senyeres. El problema, com sempre, és el capitalisme, que canvia el focus d’una festa que celebra la cultura catalana al hiperconsumisme. Al capital poc li importa fomentar la literatura, l’art o la llengua: només vol que la roda del consum continuï girant. En aquest context, recuperar les ciutats massificades i convertides en parcs d’atraccions implica recuperar aquesta diada també.
Sant Jordi és, encara, l’espai on la cultura popular pot fer front comú, on gent de totes les edats, gustos i preferències lectores pot trobar el seu nínxol ideal. Però alerta: les paradetes d’extrema dreta, com les d’Aliança Catalana i Vox, també hi són. Això també forma part de la batalla pel carrer: hem de ser més presents a la festa que mai, ocupar l’espai i no deixar-los el monopoli de cap símbol. Serem charca, sí, però sempre charca antifeixista.
Així doncs, criticar la massificació i la turistificació no és criticar la festa en si mateixa. Ja tenim en l’actualitat un problema de base de rebuig a la lectura i antiintel·lectualisme com per qüestionar una celebració que arriba a tantíssim públic. Per descomptat, les protagonistes haurien de ser les llibreries de barri i les biblioteques (que sempre les oblidem), però no és incompatible amb esperar amb il·lusió el dia i gaudir-lo.
Cal espavilar, companyes: anem a una paradeta o a la biblioteca del barri, agafem un llibre, llegim i informem-nos, que el feixisme se’ns està menjant i res li agrada més que les fake news, la ignorància i la por a allò diferent. I amb això no volem dir que la lectura et faci millor o pitjor persona, perquè hi ha gent molt llegida que és també molt feixista, però els llibres són una de les poques eines que tenim com a classe obrera davant la barbàrie. Llegir és, com tot, un acte profundament polític: la literatura, la diada de Sant Jordi i la cultura seran sempre nostres. Tot allò que ampliï l’empatia, la capacitat d’imaginar una vida millor i la valentia de fer-la realitat és un regal. Les històries i les paraules canvien el món i són de totes, tots i totis.
Visca Sant Jordi. Visca la cultura lliure. I que ningú ens prengui el carrer.
