El passat 15 de setembre l’Observatori del Sistema Universitari, o OSU, va anunciar el seu comiat després de 12 anys de funcionament. Intentaré aquí fer valdre la tasca que l’OSU ha fet durant més d’una dècada i fer balanç de l’impacte que ha tingut sobre el sistema universitari català i estatal, ja que en poc temps es va convertir en un referent tant per a universitats com moviments socials, partits polítics i mitjans de comunicació.
El naixement de l’OSU
Des de feia temps els lobbies de pressió, com el Círculo de Empresarios o la Funcación Conocimiento y Desarrollo del Banco Santander, pressionaven per privatitzar les universitats, augmentar-ne els preus i transferir tota la recerca cap al mercat amb arguments plens simplificacions i fal·làcies.
Després de les reformes de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior i la crisi econòmica del 2008, els governs de CiU a Catalunya i del PP a Espanya van implementar retallades salvatges. El govern català, liderat per Artur Mas, va adoptar una postura d’austeritat estricta, situant les universitats sota el nou Departament d’Economia i Coneixement, encapçalat per Andreu Mas-Colell. Aquesta decisió no només marcava una nova etapa, sinó que evidenciava el paper clau de les institucions universitàries en la construcció ideològica de la seva doctrina de xoc, comptant amb el suport d’Antoni Castellà com a secretari d’Universitats i Recerca.
El nou enfocament va portar a un augment dràstic dels preus de matrícula, que es va justificar com una mesura necessària per cobrir un percentatge del cost dels estudis. Aprofitant una reforma legal que permetia augmentar els preus fins al 25% del “cost” (tornarem a parlar d’això), Mas-Colell i Castellà van situar Catalunya al màxim, incrementant el preu de les matrícules en un 66% per al curs 2012-2013. Això va fer que Catalunya es convertís en un dels països amb les matrícules més altes d’Europa, generant una forta oposició social i política.
Que ningú qüestionés aquest discurs oficial basat en falsedats era molt frustrant pels qui ho vivíem des de dins del món acadèmic, on els estàndards de rigor són molt importants. Fins al punt que Vera Sacristán ens va proposar a uns quants professors i estudiants construir aquest projecte. No es tractava, per tant, de fer un lobby per intervenir en la universitat. La idea era molt simple: els arguments amb els quals es justificaven les reformes eren tan febles que tan sols contrastar-los amb dades objectives faria que es desmuntessin com un castell de cartes.
Tan descarades eren algunes mentides que es deien sobre la universitat pública que no calia realitzar estudis gaire complexos, només presentar les dades públiques d’una manera més entenedora ja seria suficient per a l’opinió pública. D’aquí el nom d’observatori, ja que no interveníem en les institucions ni proposàvem polítiques concretes.
El primer informe: “Quant paga l’estudiant?”
El 6 de juny de 2012, en aquest context de turbulència política, presentàvem l’Observatori del Sistema Universitari (OSU) i el seu primer informe “Quant paga l’estudiant?”. La premsa es va fer un gran ressò de l’informe, on mostràvem amb dades dels mateixos governs que, en contra del discurs que ens venien, la norma a Europa era la gratuïtat dels estudis, i que en augmentar-los Catalunya se situava com un dels llocs més cars on estudiar del continent.
També vam mostrar que la problemàtica del nou concepte de “cost dels estudis”, que servia de base ideològica per justificar els augments de preus. Segons el discurs oficial, es feia pagar a l’estudiantat el cost total de la universitat. Però seguint aquesta mateixa lògica, si l’estudiantat ja no era un usuari d’un servei públic sinó un client que pagava per un producte, no tenia sentit que pagués per res més que no fos la docència que rebia. Per exemple, la recerca és molt costosa, però està escrupolosament separada en l’assignació d’hores del professorat. Així, de mitjana l’estudiantat català ja estaria pagant un 21% del cost de la carrera, en lloc del 15% que publicitaven els governs, i amb l’augment del 66% sobrepassaria el màxim del 25% que marcava la llei.
L’efecte d’aquest informe va ser immediat i a llarg termini, fins al punt que l’observatori era mencionat molt sovint en les sessions parlamentàries sobre universitats, fet que visiblement irritava a Antoni Castellà. L’informe va servir de contrapès als discursos oficials, fent cada cop més impopular l’augment de preus fins que el 2022 es va aprovar una iniciativa legislativa popular que desfeia, definitivament, els augments de preu de 2012. La ILP va ser aprovada per tots els partits excepte el PP, certificant la mort política dels augments de preus fins avui en dia.
Els informes sobre preus van ser la temàtica a la qual l’OSU va dedicar més informes, arribant a publicar-ne sis més: Estudiar a Europa (2012), El preu de la carrera (2013), El cost d’estudiar a Europa (2014), Perquè preus tant diferents? (2016), Quin efecte han tingut els acords sobre preus públics de matrícula? (2ª edició: curs 2021-22) i Preus públics de matrícula: ja està? (2023).
Dels preus a la governança, el finançament i el professorat
A poc a poc l’OSU va anar incloent nous membres i ampliant l’abast dels informes. La governança era un altre tema que estava sota constant assetjament per part dels poders econòmics, fins i tot més que els preus. Des dels think tanks de les patronals i els bancs, amb forts interessos en l’enorme mercat que suposava el sistema universitari, es pressionava perquè les universitats deixessin enrere el govern democràtic basat òrgans escollits mitjançant eleccions. El model proposat era el de les universitats privades, amb patronats i consells executius que no rendissin comptes a la comunitat universitària, en una curiosa inversió del concepte de “rendiment de comptes”. L’informe Com s’ha de governar la universitat? (2014) analitza 42 documents relacionats amb la governança universitària publicats a Espanya des del 1983. La conclusió és que no existeix un consens sobre quin ha de ser el model de governança, fins al punt que hi ha desavinences en les mateixes comissions que redacten les propostes.
El finançament de les universitats va ser òbviament un dels temes tractats en els informes de l’OSU, per exemple a El finançament universitari a Catalunya (2015) que analitza els efectes de les fortes retallades que havia patit la universitat en els darrers anys, o Qui finança la universitat? (2017) on es fa una comparativa de les fonts de finançament de les universitats i la seva proporció entre comunitats autònomes i amb la resta de la zona OCDE, constatant la manca d’inversió a l’Estat Espanyol i la disparitat de l’esforç que fa cada comunitat autònoma.
Les retallades també van obligar el personal de la universitat a viure en condicions molt difícils. A El professorat universitari a Catalunya (2016) es va constatar que el personal funcionari havia passat del 52% al 37%, i havia augmentat molt la temporalitat i l’envelliment de les plantilles, juntament amb altres indicadors com la ràtio d’estudiants per professor. L’abús de la figura del professorat associat va ser l’altra gran polèmica juntament amb els preus de matrícula, i a Professorat associat: experiència professional o precarització? (2020) es constata que el percentatge de plantilla amb vinculació temporal arriba al 47%, sobrepassant el límit que marca la llei del 40%, sent més de la meitat professorat associat.
Juntament amb el Grup de Recerca en Educació i Treball (GRET) de la Universitat Autònoma de Barcelona es va realitzar un informe sobre l’accés a la universitat. A Qui estudia a la universitat? (2019) s’analitzen les estadístiques d’accés i es confirma que els fills i les filles de persones amb estudis universitaris estan sobrerepresentats a la universitat, però alhora les persones amb més recursos cada cop més preferien les universitats privades per sobre de les públiques. Aquest canvi s’explicaria per la política de retallades de les universitats públiques i els augments de preus, fet que feia més atractiva l’oferta privada. En altres paraules, des dels governs s’estava afavorint el creixement i captació d’estudiantat de les universitats privades. A Notes d’accés a la universitat: són equitatives? (2023) s’analitza en concret l’accés a través de les Proves d’Accés a la Universitat, o PAU, que sovint són atacades, ja que una sola prova pública i igualitària molesta a qui voldria que l’accés a la universitat fos una qüestió de riquesa. En l’informe s’observa que, a igual examen de les PAU, els instituts privats o concertats tendeixen a donar millors notes, fet que ajuda el seu l’alumnat a aconseguir les places amb més demanda.
El mapa de titulacions va ser tractat a Graus universitaris: quants i quins? (2019), ja que amb la reforma de l’Espai Europeu d’Educació Superior es va produir un frenesí per crear nous títols de grau i màster, especialment en les universitats privades que veien reconeguts per l’Estat els seus títols. Destaca l’aparició de graus amb noms confusos i excessivament especialitzats, traint la funció de formació generalista i bàsica que havien de tenir segons l’EEES. La transició des del sistema de diplomatures i llicenciatures cap als nous títols de grau i màster s’hauria aprofitat per inundar el mapa de titulacions en un intent de captar estudiants, especialment per part de les universitats privades.
Com hem vist, es va produir un creixement sostingut de les universitats privades durant la darrera dècada, clarament afavorides per les polítiques de finançament, accés i homologació de títols. El ministre d’universitats Manuel Castells, representant de facto dels comuns en el govern de coalició entre PSOE i Podemos, va intentar posar requeriments de qualitat a les universitats. En l’informe A què pot dir-se universitat? (2021) s’analitzava quines universitats, públiques o privades, complien aquests mínims. Poc sorprenentment, s’observava com només ho feien 18 de les 81 universitats. Una altra de les mesures estrella del ministre Castells, que finalment va veure aprovada el seu successor Joan Subirats, va ser la Llei Orgànica del Sistema Universitari, o LOSU. Donada la complexitat d’aquesta llei, a l’informe Llei Orgànica del Sistema Universitari (LOSU): un compendi (2023) es va fer una guia purament descriptiva de la llei, destacant-ne algunes incoherències o mancances.
El llegat de l’OSU
Després de dotze anys el llegat de l’OSU és una petjada profunda en les polítiques universitàries a través d’una producció d’informes objectius i rigorosos. Des d’un punt de vista acadèmic, permet al públic, en general o especialitzat, fer-se una idea de temes aparentment complexos. En aquest sentit, va suposar la fi del monopoli sobre les polítiques universitàries que exercien certs sectors autoproclamats “agents socials”, que eren bàsicament les empreses interessades en el mercat de l’educació superior. Amb una opinió pública informada les tendències mercantilitzadores es van veure frenades i, en alguns casos, revertides.
Des d’un punt de vista estratègic, l’OSU és un cas d’èxit que mostra com un petit observatori amb pocs recursos i sense voluntat de lobby podia contrarestar els discursos oficials generats per think tanks i la maquinària institucional.
Jo, per la meva banda, estic més que satisfet d’haver pogut col·laborar amb la gent de l’OSU, entre la que destaca la Vera Sacristán que l’ha mantingut viu des de la seva funció de presidenta, autora i editora.