Pere Camps i Campos (Barcelona, 7 de novembre de 1955) és promotor musical. És conegut, però, per ser el director del Barnasants, un festival internacional de cançó d’autor i un projecte cultural celebrat anualment a la ciutat de Barcelona durant els tres primers mesos de l’any que, enguany, celebra el seu 28è aniversari. L’edició del 2024 reivindica el llegat del 50è aniversari de la Revolució dels Clavells. Parlem de música, de què va significar la Revolució dels Clavells i d’horitzons d’esperança i transformació social.
El projecte de Barnasants vau començar-lo fa 28 anys, el 1996. En aquell context, afirmaves que, malgrat no ser favorable, vau aconseguir plantar la bandera de la resistència amb un petit cicle de nou concerts de cançó que tenien com a centre neuràlgic les Cotxeres de Sants, que van acabar donant nom al projecte. Creus que ara el context és favorable? Què ha canviat des de llavors?
Si ho mirem des del punt de vista de la cançó, han canviat moltes coses, especialment des de l’àmbit de la comunicació, molt més dispersa per l’aparició de les xarxes socials, que han contribuït a fomentar l’individualisme.
No existeix una comunicació comunal o grupal àmplia. Abans, la gent progressista, compràvem els diaris als quioscos, o comptàvem amb eines com la Treball, i sabíem que hi trobaríem elements per a lluitar contra les idees neoliberals; avui, això, és molt difícil. Malgrat les oportunitats per a la comunicació col·lectiva i el debat col·lectiu que suposen les xarxes socials, podent arribar a molta gent, la realitat és que trobem una màxima llibertat individual que va en detriment de la comunicació col·lectiva.
Malgrat tot, hi ha sectors tradicionals que aguanten, com el de la literatura, amb editorials potents que aconsegueixen que els mitjans de comunicació els parin atenció. En canvi, amb el món de la cançó, tot es complica: no es parla de nosaltres a les pàgines de cultura, sinó a les d’espectacle, quedant soterrat el potencial de transformació social de la cultura en favor del negoci i l’entreteniment.
En el cas de Barnasants, és evident: fem la trobada més important de la cançó d’autor a Europa, conjuntament amb el Tenko italià, que se celebra únicament un cap de setmana; en el nostre cas, tenim un format d’entre 10 i 15 setmanes de cançó, que és referent a Europa i que, en canvi, a casa nostra és escàs, només reconegut per la gent d’avantguarda cultural. Perquè s’entengui: ha sortit més el Barnasants a la premsa italiana que a l’espanyola.
La cançó continua sent menystinguda perquè no entra en els paràmetres del negoci. Actualment, es fa una música molt més ‘blanca’, que respon al país que vivim. Quines conquestes polítiques fem? Individuals, molt importants per determinats col·lectius, però són drets personals, interclassistes. Una vegada aprovats, les dretes reaccionàries hi estan en contra, però no hi ha marxa enrere perquè a la pràctica són drets per als explotadors i per als explotats, és a dir, són universals; per tant, la lluita de classes es dilueix, s’esmicolen les reivindicacions perquè no existeix una clau que articuli la lluita.
Al cap i a la fi, la columna vertebral d’una política d’esquerres i cultural ha de tenir clar que el sistema capitalista ens portarà a la destrucció, i que, per tant, per pur humanisme, hem de ser antisistema com ho som tu i jo; les dretes, el feixisme, no són antisistema, perquè precisament busquen enfortir-lo.
I, concretament, què fan els mitjans de comunicació públics respecte a la cançó?
Amb més qualitat, fan el mateix que els mitjans de comunicació privats. És una conseqüència de la batalla per les audiències: inevitablement, abaixes el llistó.
Si tu, en un poble sense tradició cultural, engegues un cicle de teatre o de cançó, cal tenir paciència: probablement al principi la gent no hi anirà, però de mica en mica, i gràcies a l’educació, la gent anirà arribant, i el projecte es podrà mantenir. Ara bé, si només seguim les modes, especialment des dels ens públics, ni s’educa ni es crea un teixit, i només se segueix potenciant la roda. Quan vam guanyar els ajuntaments democràtics per primera vegada, en la majoria de municipis s’organitzaven “festes pel poble”, un populisme en el qual es va defugir el potencial educador a canvi de l’espectacle i l’especulació. Per les festes majors, doncs, estem acostumats al fet que es tiri la casa per la finestra, sense parar prou atenció a la programació estable de cinema, teatre, música o cançó, entre altres. És aquella famosa metàfora de la canya de pescar.
Les esquerres hem deixat la cultura en mans del mercat, i, el que és pitjor, l’extrema dreta i la dreta sí que saben el que és la cultura. Un exemple és el que va passar a València. El que va arribar a ser l’alcalde Joan Ribó i la diferència amb el que fa el PP. Objectivament, analitzant el que s’havia fet a la ciutat, hauria d’haver guanyat el Ribó, i guanyar per golejada, però van perdre les eleccions, i per què? Perquè no van fer lluita ideològica i no es van adonar que la batalla que presentaven els adversaris i els enemics, era ideològica. I sembla mentida, que venint d’on venim, ningú s’hagi llegit ni quatre frases de Gramsci: l’hegemonia és cultural i, si no es treballa en aquest terreny, no avancem políticament ni socialment. Per què m’agrada la cançó? Perquè diu coses, coses culturals, és a dir, transmet idees.
I la gent jove?
Hi ha gent jove: el Cesc Freixes, el Pau Alabajos, el Borja Penalba, hi ha molta gent que porta gent jove, però mai en la quantitat de la gent que porta la gresca, és a dir, Potser perquè nosaltres estem socialitzats en què la cançó ens va aportar paraules que explicaven el món. Perquè nosaltres estimem la paraula perquè sabem que la paraula és clau, que la paraula és més perillosa que les pistoles. Per això, quan la gent es manifesta i està cabrejada, canta un determinat tipus de cançons, per això han fet tot el possible perquè hi hagués el mínim possible de gent; no interessa Serrat o Raimon cantant a poetes i que ho escolti molta gent. Com han arribat la majoria de poetes catalans o castellans a moltíssima gent? A través de cantants que van musicar els poemes
I dominar la paraula ens ha donat eines, poder… això sí que ens empodera. Aleshores, cal aconseguir parlar de sobirania, que et dona independència que et fa lliure i potser hauràs d’acceptar moltes coses, però si en el cervell ets lliure, en el fons ets lliure i quan puguis plantejaràs la batalla. No estàs alineat- paraula que ja no es fa servir.
Barnasants és un instrument, al servei de la cultura i la paraula, i per això m’enfado amb la paraula més buida. Conquestes, individuals, al voltant del melic i de l’amor, però quan els joves no poden pagar el pis, no es poden emancipar…què fem?
Quan vam fer l’homenatge a Ramon Muntaner al teatre Joventut, les cançons semblaven fetes aquell dia, és brutal, vam explicar moltes coses només amb un concert. Encara avui, Cuba és una pedra a la sabata de l’imperi, i aquell concert ens va permetre explicar moltes coses, amb tots els seus matisos, i tot el seu patiment. Al cap i a la fi, els cubans van tornar la llibertat al poble llatinoamericà: cap dubte que la cubana és la Revolució Francesa de Llatinoamèrica. I, encara avui, resisteixen. Els hem d’ajudar també des de la cultura, i per això des de Barnasants els ajudem tot el que podem amb material tecnològic, col·laborant sobretot amb el Centro Cultural Pablo de la Torriente Brau.
Parlem del Barnasants d’enguany, dedicat al cinquantè aniversari de la Revolució dels Clavells. Venint de tu, recordar aquesta efemèride no és un simple exercici de nostàlgia.
No, i tant que no ho és. La memòria democràtica és un element clau en la nostra cultura, totalment imprescindible. Per tant, cada vegada que fem una celebració, el que fem és un gest de reivindicació, de reivindicació d’una part de la història, i sobretot en fem pedagogia: si aconseguim que quatre que no en sabien, ara en sàpiguen, anem avançant.
La Revolució dels Clavells, clar, va ser fonamental. Nosaltres veníem de les més absolutes de les tristeses quan es van carregar a l’Allende, l’any abans; allò va ser un cop brutal. Encara ara m’emociono perquè va ser un cop molt dur per les esperances, tant a Europa com a l’Amèrica Llatina: Allende era una referència d’esperança. No només es van carregar, per tant, una esperança, es van carregar i van posar en dubte que la revolució es pogués fer pacíficament.
Clar, veníem d’aquí, del setembre del 1973, i a l’abril del 1974 a Portugal hi ha un esclat. Els portuguesos van fer una revolució, una revolució que portava una quantitat ingent d’alegries i de possibilitats que obrien tot un horitzó, però també calia tenir en consideració totes les accions i els intents mundials d’impedir que la Revolució dels Clavells fos una revolució que portés alguna cosa més que els drets i les llibertats democràtiques més bàsiques, evitant que es transformés en una revolució com la cubana. “O povo é quem mais ordena” es considerava perillosíssim.
Aleshores recordo, quan explico això, que aquí a casa nostra estàvem en plena dictadura, estava Franco, que he de recordar, per qui no ho sàpiga, que va morir al llit; i, vist el que hem vist, va morir el gos, però es va quedar la ràbia. És a dir, vam fer el que vam poder, perquè això sí que no es pot negar que vam fer tot el que vam poder, però arribar a unes eleccions (en l’àmbit estatal, no a Catalunya) i que l’opció política que era la columna vertebral de la resistència, qui representava els morts, els torturats, els perseguits, els exiliats, que eren els comunistes, només aconseguís el 9% dels vots… si després li sumes el percentatge de vot del PSOE, i el de grupuscles de l’extrema esquerra, arribaves com a molt al 25%, que havia de fer front a un 75%, del qual un 40% opinava que millor no ficar-se en embolics, però del qual un altre 40% era absolutament franquista. Parlem d’un règim que va assassinar a milers i milers de persones. Ahir vaig sentir a la televisió, al telenotícies, que es parlava del darrer assassinat del franquisme. Només un mes abans de la mort de Franco, quan la Història considera que “el franquisme ja ha acabat”, encara hi va haver assassinats: Franco va morir matant.
Intento, sovint, fer servir l’expressió “el poble és qui mana”, recuperant la frase i tornant-la al carrer, perquè guanyi vigència i continuï en circulació. I ho faig explicant, en canvi, on estàvem nosaltres mentre els portuguesos feien seu aquest clam. Sense memòria democràtica, també guanyen ells; igual que diem que sense cultura, guanyen ells. Això va lligat: de la mateixa manera que commemorem el 50 aniversari de l’assassinat de Puig Antich, que quan va fer 40 anys ja vam fer una gran reivindicació, fent el famós concert d’Amor i Anarquia, que no era rigorosament d’anarquia perquè eren cançons de la Primera Internacional, on estaven tots, la nostra generació (que és també la teva) ha estat marcada per tot això succeint de manera simultània.
Quan veiem ara quina és la situació, i pensem en les nostres netes, que són qui tenen tot el futur al davant, pensem en el món que els estem deixant. Després de tots aquests anys de lluita, d’aguantar el fusell a la barricada com aquell qui diu, no és que esperéssim tampoc deixar una herència de viure en el socialisme, però sí que voldríem estar-hi bastant més propers del que ens trobem avui dia; ens trobem amb un capitalisme més fort que mai, en un capitalisme especulatiu que ha acabat, fins i tot, amb els plantejaments d’Adam Smith, qui ara mateix s’aliaria fins i tot amb Karl Marx contra el sistema econòmic i social sota el qual vivim.
De fet, ens han fet creure que ja no ens queda ni tan sols esperança.
Clar, perquè l’esperança es fa a partir de la suma d’experiències, de llocs comuns, d’organització… s’han carregat la capacitat de trobar-nos, de veure’ns, de reunir-nos, per tant, no podem posar les coses en comú.
El capitalisme especulatiu ha capitalitzat, fins i tot, alguns dels avenços del feminisme en el camí cap a la igualtat: en lloc de corresponsabilitzar-nos de les tasques de cura i de les tasques de la llar, el capitalisme ha aconseguit que busquem sempre externalitzar-ho, perdent sobirania, perdent coneixement i capacitat de fer algunes de les coses més bàsiques, fent-nos menys independents i, per tant, més dependents dels serveis que ens ofereix el capitalisme. A casa meva, i estem parlant de fa 50 i 60 anys, teníem naturalitzat que el nostre pare fes tasques de la llar, i se’ns va transmetre: era una cosa que no passava de manera majoritària en els homes de la nostra generació, d’aquella època, i allò ens va donar sobirania i independència.
El sistema ha aconseguit una individualització tan gran que ens han fet agafar por al debat, a l’intercanvi. Aquesta cultura que no ens podem discutir és terrorífica.
S’ha confós la discussió amb la baralla, en lloc d’entendre que vuit ulls veuen més que dos. La discussió des del respecte sempre ha estat positiva, el que la fa negativa són els egos. Això, però, sembla que no canvia.
La importància del mètode dialèctic…
Exactament: la discussió seria una versió de l’intel·lectual col·lectiu, per això és important. No tenim una altra eina que discutir per intentar veure com avancem. El que cal tenir molt clar, una vegada feta la discussió, és que les decisions que prenem s’han de tirar endavant perquè nosaltres som responsables davant de la nostra gent.
Lligat amb això, el que està més a prop del que jo em sento, és ser eurocomunista. Tinc la necessitat de ser-ho? No. Tinc l’obligació de ser-ho.
Saps com ho explico, quan m’ho pregunten? Jo vaig agafar el carnet i vaig començar a militar quan vaig tenir els dos fills. Llevar-me i mirar-me al mirall i pensar que no feia res per millorar el seu món, no ho podia entendre.
Amb relació a com ho planteja el sistema, per tu personalment o per mi personalment, no és una necessitat econòmica. Però, en canvi, si tu estimes, no pots fer una altra cosa. Si tu estimes has de ser comunista —o el que vulguis, has de ser comunal—.
Has de voler un món millor i mullar-te per fer-ho…
I per construir un món millor has d’intentar acabar amb el sistema que fa que el món sigui una merda. Per això, el Barnasants no és un festival com a tal. Quan van començar a sortir festivals com a bolets, tots tenien la mateixa columna vertebral: el negoci. S’han acabat transformant les festes majors en festivals, en conseqüència. Vam entendre que nosaltres no podíem ser un festival perquè ja significava una altra cosa, així que vam passar a dir-nos “Projecte de Cultura en Xarxa”. Perquè el projecte sempre s’ha d’estar repensant, una mica agafant la cançó de l’Aute, “que el pensamiento no puede tomar asiento, que el pensamiento es estar siempre de paso” [Nota de l’edició: cançó De paso, de Luis Eduardo Aute]. El projecte sempre s’està reelaborant entorn de la cultura, això no canvia, però és en xarxa, perquè s’entén que ha de ser col·lectiu.
Evidentment, hi ha projectes que han quedat al tinter, com l’Ateneu de la Cançó, que permetria tenir una seu i obriria la porta a establir aliances amb altres àmbits, com ensenyament, la universitat, etc. Podríem crear un centre de referència igual que la gent va al teatre. Malgrat tot, en aquest sentit, hem arribat a un acord amb la Xarxa d’Ateneus de Catalunya per fer coses en cinc o sis emplaçaments, igual que estem treballant amb els sindicats (amb UGT, amb qui ja hem fet coses, i amb CCOO) perquè és important pel país implicar-los. A la Xarxa d’Ateneus de Catalunya —que hi ha els antics ateneus i els casinos, els progres i els conservadors—, hi he fet set o vuit concerts d’homenatge a Salvat Papasseit; els fa un valencià, Tomàs de los Santos, amb l’Elsa Tronchoni, i és una cosa maquíssima.
Jo crec que mai hem tingut la suficient força per a muntar una gran associació cultural en tot el nostre territori; gent que generi activitat cultural en cada poble, que reivindiqui figures de lluita contra el franquisme, i expliqui tota la seva història. És a dir, construir història des de baix, que és el que ens falta. Aquest instrument serveix per a dues coses: generar consciència i crear un grup de pressió sobre l’ajuntament perquè promogui la cultura. Llavors, s’adonaran que això els suposa vots. Vots signifiquen programa i propostes d’activitats. La batalla continua sent per l’hegemonia cultural. És l’única que pot salvar les nostres vides.
Parlaves ara dels Països Catalans, de com lligar aquesta concepció nacional amb l’internacionalisme. Ja saps que hi ha gent que ho contraposa…
Si rasques, et surt que aquesta gent també té pàtria. “Jo soc profundament federalista”. Tu vas néixer en un racó del món, i aquest racó del món també ha parit molta gent, que ha generat una cultura, una llengua i una manera de veure les coses, ni millor ni pitjor, però que es veu amb els temps, amb com s’estructura la societat. Tu, per ser internacionalista, has de partir de la teva realitat, no pots ser-ho sense defensar la cultura i la llengua de qualsevol país.
Sí, això de l’autodeterminació per als de fora, però per als de casa no. I és una mica difícil d’assimilar.
I a més, això és profundament sobiranista i federalista, quelcom que no s’ensenya a les escoles; hauríem de parlar més del segle XIX i del segle XX. Quina diferència hi ha entre una república unitària i una república federal? La república federal es construeix des dels cantons, és des de baix que cal federar-se. Sempre he tingut aquesta discussió: que nosaltres som una nació, i això va ser clar fins i tot per a la Internacional Comunista. Catalunya és un país sense estat que va ser reconegut com a membre de la Internacional Comunista. Més enllà dels motius i de la conjuntura, al fons és un reconeixement. No som nosaltres els que no som internacionalistes, sinó els que s’oposen a ser lliures. El federalisme és un element de voluntat; per tenir voluntat, s’ha de poder exercir. El federalisme és la sobirania, s’ha de poder exercir; si no puc exercir-la, ni és federal ni internacional.
I com construïm el futur a partir de la cultura? Com parlem de memòria, i de tots aquests temes, a nois i noies d’institut, de 17 i 18 anys, que comencen ara la universitat?
Com que l’any que ve serà el 80è aniversari de la derrota del feixisme a casa nostra, estic preparant un projecte que busca treballar les cançons elaborades a Europa contra el feixisme, anant més enllà del “Bella Ciao”. Ara per ara, però, no s’està plantejant en clau educativa, però és evident que necessitem temps per posar en marxa un projecte pedagògic que expliqui la importància de les cançons en les lluites, especialment en l’antifeixista.
La cançó té el poder de desencadenar revolucions.
Ara penso en el “Grândola Vila Morena”…
Clar, exacte. Per què s’escull aquesta cançó? Pel que diu la lletra. Per què es prohibeix? Pel que diu, perquè dona la veu al poble. Les cançons són paraules musicades que expliquen coses, idees. Totes les cançons són polítiques. Les que no són qualificades de polítiques és perquè no qüestionen l’statu quo. Una cançó pot ser l’espurna d’un canvi radical i democràtic.
També podem parlar del “Bella Ciao”, que es va transformar en l’himne dels resistents al feixisme a Itàlia. O, si ens quedem a casa nostra, podem parlar de “l’Estaca” i el que va significar per a la resistència contra el franquisme. Exemples de cançons com a elements de lluita n’hi ha molts.
Per acabar, canvio una mica de tema, retornant al que comentaves dels festivals i de la cançó com a negoci i espectacle: què fem amb la bombolla dels festivals? Els preus van cada vegada més a l’alça perquè el mercat està disposat a pagar-ho, mentre que això pot matar ajuntaments petits o organitzacions amb festes modestes, com nosaltres amb la Festa Realitat. On està l’equilibri entre retribuir un preu just i adequat als artistes i a la vegada construir un model popular? Té resposta això?
El problema fonamental és que l’única manera de construir popular és autoconstruint-lo. Si tu vols que vinguin uns artistes que estan en el circuit del business doncs això val el que val. Jo tampoc tinc les fórmules: la meva és Barnasants. Per exemple, per què funciona la festa de l’Avante a Portugal, organitzada pel Partit Comunista Portuguès, i no les altres? Perquè han seguit fent-la i, sobretot, perquè tenen un múscul militant enorme.
Si tingués la fórmula te la donaria… Però clar tu no pots fer la mateixa fórmula que la competència. Has de fer una festa amb la teva força. Actes de preparació anteriors a la festa, però que formin part de la festa. I la festa, més modesta de dos dies, amb un parell de referències més importants de ballar, però la poesia, etc. ho vas programant abans. Actes, gastronomia, etc. No té per què ser com el club Temco. Jo no vaig seguir aquest model perquè no tenia la pasta del Temco i la vaig encertar una mica per casualitat. Jo tinc concerts als quals van 20, 30 o 40 persones; això no val per res. Però al final passen 15.000 o 20.000 persones. Doncs no està malament. Clar, molts repeteixen.
La Generalitat té una línia d’ajudes que permet això, fer una festa gran. En el fons, però, sent conscient o no, s’externalitza la programació i, per tant, perd diversitat la programació. Perquè potser aquests diners estarien millor invertits a ajudar i potenciar que els ajuntaments tinguessin una programació estable, dins d’uns paràmetres concrets: per exemple, si aquest és l’Any Papasseit, o l’Any Estellés, doncs que els ajuntaments centrin les seves activitats aquí, amb aquesta línia d’ajudes concreta, per fer teatre o el que sigui. Amb aquesta línia d’ajudes, partim de la base i afavorim que la programació vagi encaminada a aquest terreny, no a la línia comercial, la qual cosa permetria tenir, a la vegada, un model que permetria més múscul als ajuntaments per fer les coses. Des del Govern de la Generalitat, hi hauria d’haver equips d’ajudes per a muntar els esdeveniments, o propostes concretes, com una que tinc al calaix, que és la creació d’una furgoneta equipada amb un sistema de so i un escenari petit portàtil, només necessitant un endoll perquè funcioni tot plegat; tinc aquest model petit i, després, un model més gran, un camió, que permetia fer teatre, per exemple. Podríem començar per aquí.
Per què tinc al cap encara això? He rebut un correu fa relativament poc d’un regidor d’un poble de la Cerdanya, de 100 habitants, que em diu que té una església i que l’ofereix perquè el Barnasants hi pugui fer alguna activitat. Clar, davant d’això, primer ens caldrà saber si forma part de la xarxa de micropobles, i després haurem de veure com el Barnasants, que al final és un projecte de cultura en xarxa, sense un gran pressupost, però amb moltes idees i energia, com ho podem fer perquè no només tu, sinó tots els pobles que estan en la mateixa situació, puguin organitzar alguna cosa. Llavors, haurem de veure quines són les opcions, i haurà d’encapçalar una reunió amb micropobles, comprometent-nos com a Barnasants a assistir-hi, i aleshores, si són uns quants disposats a fer una aportació, podrem fer un projecte amb la Generalitat on, per exemple, impulsem aquesta idea de les tres furgonetes. Aleshores, podríem mirar i parlar amb els secretaris generals tant de CCOO (en Javier Pacheco) com amb el d’UGT (en Camil Ros) perquè els sindicats ajudin a veure quines de les empreses del metall o l’automoció poden participar econòmicament en el projecte, intentant incorporar, també, a altres sindicats com la CGT. Estaria bé també incorporar altres elements com que puguin funcionar amb energies renovables, com per exemple la solar, i poder fer que el 2026 aquest projecte estigui ja rodant.
Ara, de tota manera, toca ja pensar en la retirada, en la transició cap a un nou equip. Jo encara soc una figura central perquè guardo molts dels contactes, i perquè transmetre maneres de fer és molt difícil, però sembla que al Barnasants hem aconseguit configurar un equip de relleu que està ja assumint moltes responsabilitats, i que permetrà una retirada progressiva, que ja va tocant. Hi ha un bon cap de producció, la meva filla ha agafat també responsabilitats i, per tant, tot arribarà.
