Aquest dissabte a la tarda, en el marc de la Festa Neus Català que se celebrarà al Museu d’Història de Catalunya, coincidint amb el cinquè aniversari de la mort de la Neus, posem en marxa el projecte pedagògic de la Fundació. Amb la creació de l’Espai Docent de la Fundació, es crea una xarxa de professores i professors que vulguin col·laborar amb nosaltres per identificar reptes, codissenyar projectes i compartir recursos educatius antifeixistes i democràtics. Això és la primera peça d’un projecte molt més gran per treballar pedagogia i antifeixisme amb els joves, tant a les aules, com en l’educació informal. 

Les pròximes setmanes anirem desvetllant novetats, però permeteu-me que us expliqui d’on ve tot plegat.

Context

El fenomen de l’ascens de l’extrema dreta és quelcom global i es produeix en un context en què es produeixen fortes desigualtats estructurals, a les quals el sistema capitalista no dona resposta i generen una precarietat vital i una sensació d’inseguretat o inestabilitat a les classes populars. El capitalisme sobreviu a les seves crisis a partir del règim de guerra, la militarització de l’economia, el colonialisme persistent, el racisme, la xenofòbia i el patriarcat, tot requerint mesures per disciplinar a la classe treballadora i els sectors populars per evitar el rebuig a l’esclavisme laboral, l’exclusió social, al control social i dels aparells d’Estat i a la repressió. Ho fa fomentant la por, generant submissió i enfrontament competitiu per a sobreviure, fomentant l’odi del penúltim cap a l’últim de la cua de la precarietat. 

Aquests problemes estructurals es donen arreu, però generen un fort contrast en les societats europees que van conèixer l’estat del benestar i els avenços aconseguits pel moviment obrer, arran del contrapès a nivell internacional que suposava el camp socialista de l’Est. En el cas espanyol, el desenvolupament de l’estat del benestar va ser molt menor, a causa de la llarga dictadura franquista, però la situació és similar. 

Per altra banda, l’ordre neoliberal internacional, l’economia centrada en l’especulació financera i el paper de dependència i subjugació que tenen la majoria de països de la perifèria respecte al centre de l’imperi, han generat fortes onades migratòries les últimes dècades. A això cal sumar-hi els conflictes bèl·lics i el canvi climàtic, factors que augmenten els motius per a la migració forçada de milions de persones. Aquest fet, l’arribada de persones d’altres països en les últimes dècades, que comparteixen la característica de ser classe treballadora, facilita a l’extrema dreta identificar un enemic extern, dividint a la classe treballadora en funció del seu origen o la seva cultura, enfrontant el penúltim contra l’últim en lloc d’identificar els problemes estructurals i les fortes desigualtats de classe en l’actual sistema econòmic i social.

A escala internacional, s’estan produint moviments de fons entorn de les reivindicacions feministes i ecologistes. El moviment feminista ha aconseguit avançar en drets i generar nous consensos, això està portant a una forta reacció de les estructures del patriarcat. En el cas espanyol, el moviment feminista ha sigut avantguarda i això es nota especialment en les reaccions de determinades estructures; a més, el feminisme darrerament ha incrementat el seu caràcter antiracista, pacifista i internacionalista, posant en qüestió les estructures del model social i econòmic del capitalisme. Un cas similar el trobem en l’ecologisme, que ha generat una forta consciència de la crisi mediambiental i del canvi climàtic, fet que ha de generar canvis estructurals en l’economia i el model. Tant feminisme, com ecologisme, són rebutjats per l’extrema dreta per la impugnació de la societat tradicional i com a elements transformadors respecte al model econòmic, social, polític i cultural i les relacions desiguals i jeràrquiques. 

Per tal d’identificar adequadament el problema i no caure en el parany de banalitzar el feixisme, és necessari ser molt conscients que l’extrema dreta es transforma: no pretenguem veure els mateixos fenòmens dels anys 20, 30 i 40 a Europa. De la mateixa manera, que el feixisme italià, el nazisme alemany, el franquisme espanyol o les dictadures de Portugal o de Grècia eren diferents expressions d’un fenomen comú. Actualment, l’extrema dreta s’adapta i es transforma i ser conscients d’això és clau.

L’extrema dreta actual no es reivindica com a hereva del feixisme o del nazisme, és més subtil; pretén jugar la batalla cultural per guanyar l’hegemonia ideològica. Per fer-ho, compta amb el suport de determinats mitjans de comunicació, un ús molt treballat i finançat de les xarxes socials, el suport d’alguns grups religiosos (p. ex.: església evangelista a Amèrica Llatina) i també està generant els seus centres de formació i think tanks. 

El model educatiu de l’extrema dreta

L’extrema dreta basa el seu model educatiu en els valors dominants del neoliberalisme autoritari: valors individualistes, consumistes i patriarcals. En aquest sentit, l’educació pública els suposa un problema i la confrontació amb aquesta és essencial per a l’extrema dreta. Tant és així, que consideren el paper de l’educació pública com a adoctrinament i propicien, per activa i per passiva, l’avenç de l’escola privada o concertada, mentre desprestigien i ataquen l’escola pública. Aquest atac, però, no és exclusiu de l’extrema dreta i massa sovint s’identifiquen aquests tipus d’arguments en organitzacions i moviments suposadament d’esquerres que, pecant d’un individualisme extrem, defensem allò privat davant d’allò públic com a forma de preservar la individualitat, sense tenir en compte les necessitats col·lectives de la classe treballadora.

En aquest sentit, un cavall de batalla de l’extrema dreta és considerar adoctrinament tot allò que suposi valors diferents dels seus (diversitat, democràcia, col·lectiu, igualtat, diàleg, feminisme, etc.) i generar conflictes a partir d’això; tot reclamant el pin parental, des d’una suposada llibertat dels pares per escollir en quins valors han de ser educats els seus fills, negant-los la possibilitat de conèixer diferents veus, entendre als altres o comptar amb recursos per a comprendre el món. L’acusació d’adoctrinament o la reclamació del pin parental no són totes les armes de l’extrema dreta contra l’escola pública, sinó que a més utilitzen la judicialització, reclamen que es vigili a les escoles, es qüestiona al professorat, etc. i en definitiva es desprestigia l’escola pública. 

El projecte pedagògic de l’extrema dreta té diferents elements que el defineixen: 

• Educació en valors patriòtics i militaristes, lligada a símbols com la policia, l’exèrcit, l’himne o la bandera. L’educació patriòtica militar reforça una determinada imatge de la nació i remet a uns valors patriarcals, tot educant en una ideologia bel·licista. No és menor el fet que des de l’extrema dreta s’impulsin campaments militars per a nens i joves o que en l’educació pública, amb la promoció del ministeri de defensa, es facin unitats didàctiques relacionades amb l’exèrcit. Això acaba educant en la jerarquia, la submissió i l’obediència per defecte.
• Educació basada en la competitivitat, l’esforç individual, la meritocràtica i el triomf. Això fa pedagogia de l’egoisme i de la llibertat negativa (no restriccions) i nega el paper de l’Estat per corregir les desigualtats. A més, justifica les desigualtats estructurals, culpa a les persones del suposat fracàs i insensibilitza.
• Educació autoritària, que inculqui jerarquia i disciplina a l’escola; això es promou a partir de la generació d’alarma social sobre conflictes i inseguretats i parlant d’adoctrinament. 
• Educació fortament catòlica, hereva del nacionalcatolicisme franquista, que eduqui en els dogmes catòlics en una perspectiva integrista i segreguin als alumnes a partir de la religió. 
• Educació sense memòria històrica democràtica, que oblidi els crims del franquisme i esborri els genocidis del feixisme, que faciliti la manipulació mediàtica i política.
• Educació neomasclista, que combati al feminisme, que titllen d’“ideologia de gènere”. Converteixen la pèrdua de privilegis patriarcals en victimisme, acusen les dones feministes de “feminazis”, neguen l’existència de la violència de gènere, rebutgen el llenguatge intrusiu, etc. Es rebutja l’educació afectivosexual argumentant que es tracta de qüestions personals que han de decidir les famílies obviant la importància que té sobre la salut pública, física i mental.
• Educació insensible cap al maltractament animal, prenent els toros i la caça com a elements positius, propis de la nostra cultura i que cal defensar i promocionar davant dels atacs dels animalistes. Al seu entendre, aquestes pràctiques creen homes de veritat. 
• Educació en el racisme i la xenofòbia, orgull supremacista, racista i xenòfob, que persegueix al diferent i al pobre d’una manera més radical que la del mateix sistema (CIE, fronteres militaritzades, rebuig als refugiats, repatriacions en calent, etc.).
• Educació ecofeixista: o bé negacionisme climàtic o greenwashing de desenvolupisme capitalista, parlant de sensibilitat ambiental i de control de població

Incidir en els més joves per fer front a l’extrema dreta: la pedagogia antifeixista

El jovent no és un grup desconnectat de la societat i cada vegada més veiem com, en sectors destacables, s’ha instal·lat el discurs que el feminisme, com l’ecologisme i l’antiracisme, són idees alienes a les classes populars i que no tenen sentit de ser. En aquest tema, les xarxes socials hi tenen un pes molt important. A continuació es presenten alguns indicadors que exemplifiquen la situació:

• 42% dels joves no es declaren feministes (font)
• 25% dels joves es declaren racistes (font)
• 21% dels nous electors escull VOX (font)
• 8% dels més joves (generació Z) s’autoubiquen a l’extrema dreta (font)

En l’àmbit global, els nois joves d’arreu del món s’estan tornant molt més conservadors que les noies en àmbits com la igualtat de gènere o la immigració. Val a dir, però, que la majoria del jovent no se situa en aquests termes, malgrat això és necessari repensar el model educatiu per treballar la democràcia, els valors republicans i la formació de ciutadans i ciutadanes crítics.

Segons Enrique Javier Díez Gutiérrez, doctor en ciències de l’educació i expert en pedagogia antifeixista, hi ha dos projectes ideològics, socials i polítics en contraposició, lligats a diferents maneres d’entendre a l’ésser humà, a les relacions economicosocials i, en conseqüència, també a l’educació. Un posa la base en la ideologia neoliberal i en la seva forma més violenta en l’extrema dreta. L’altre es basa en “el bé comú, l’altruisme i la solidaritat, els drets humans i l’ecologia ètico-crítica, que es fonamenta inevitablement des d’un enfocament anticapitalista, antifeixista i antineoliberal.” (Enrique Javier Díez Gutiérrez, Pedagogía antifascista). 

En paraules del mateix autor, “la finalitat fonamental del sistema educatiu és el desenvolupament com a persones i membres de la comunitat, i educar per a la vida significa avançar en la construcció d’una societat més justa i millor, el manteniment d’una democràcia real i un planeta més habitable cuidant als éssers humans i al planeta. Si no ensenyem això, per què serveix l’educació?” (Enrique Javier Díez Gutiérrez, Pedagogía antifascista).

És en aquest marc en el qual es construeix el nostre model pedagògic, en el nostre entendre, una pedagogia antifeixista, inclusiva, democràtica al servei del bé comú. Una pedagogia que en lloc de reforçar al model capitalista i neoliberal, que entén l’educació com un negoci i dona lloc a l’extrema dreta i al neofeixisme, desenvolupi un model educatiu que faci créixer el gust pel saber, desenvolupi els valors i formi una ciutadania crítica. Una escola pública i de qualitat, plural, que fomenti la capacitat crítica i l’autonomia de l’alumne a l’hora de pensar amb criteri propi. 

L’educació és un dret bàsic i un servei públic essencial —que ha d’estar plenament en mans públiques, trencant amb el model segregador de l’escola concertada—, que no només ha de garantir el creixement personal i intel·lectual de les criatures, sinó també el seu benestar independentment del seu origen familiar. Acabar amb el concert educatiu i amb la lliure elecció de centre per part de les famílies són mesures prioritàries per acabar amb la segregació. Aquests mecanismes perverteixen el sentit que volem que tingui l’Educació pública, que ha de ser inclusiva i igualitària. Defensar l’Escola pública és defensar una institució única, democràtica i transformadora de la realitat. Negar l’Escola pública es fa des de postures plenament neoliberals i reaccionàries, o bé des d’un esquerranisme sense connexió amb el dia a dia de la classe treballadora.

L’educació, com a base per a formar persones, no pot ser neutral davant de la desigualtat i la injustícia, ja que això suposa assumir com a correctes els valors que ho permeten; lluny d’adoctrinar, l’educació és qüestió de valors, política i democràcia. La pedagogia crítica ha de donar les eines per entendre el món, amb diferents veus, i ha de ser capaç d’ensenyar als alumnes a identificar la relació del coneixement i el poder, així com el funcionament d’aquest últim. Cal una pedagogia en valors que fomenti la ciutadania activa, que formi persones que formen part activa de la seva comunitat i treballi els drets humans, la cultura de la pau i la cura dels éssers vius i l’entorn natural com a elements essencials. 

L’escola ha d’educar en el suport mutu, en la cooperació i no en la competència, defugir conceptes com rendiment o emprenedoria per parlar de posar en comú, cooperar i repartir. Això requereix un model educatiu que sigui inclusiu, que tingui en compte la diversitat de necessitats dels alumnes i els seus ritmes d’aprenentatge, que entengui la diferència com un valor i no com un problema. Una escola que eduqui en la igualtat, que treballi la igualtat social i garanteixi la igualtat d’oportunitats de partida i una justícia en les oportunitats d’arribada.

Apostem per un model pedagògic que combati el discurs antifeminista i LGTBI-fòbic i desmunti la victimització de la masculinitat tradicional agreujada. Una escola obertament feminista que expliqui les causes estructurals de la violència contra les dones i les persones LGTBI en el marc del patriarcat, visualitzi el saber i la importància històrica de les dones i incorpori les tasques de cura i de l’àmbit domèstic com a elements a ensenyar a totes les criatures. Una escola que deconstrueixi el gènere i els rols lligats a la masculinitat tradicional i ajudi a formar noves masculinitats, que tinguin en compte les cures, les emocions i la cooperació. 

És necessari una escola intercultural i antiracista, on s’aprengui a conviure en una societat multicultural, on tothom hi sigui representat. És necessari formar als infants i als joves per entendre el món des de diferents perspectives culturals, entenent la diferència com a valor. També és important trencar amb un currículum que només ensenya continguts i valors lligats a l’estructura de poder blanca i patriarcal. Cal una pedagogia antiimperialista que desmitifiqui el suposat passat gloriós i renegui del supremacisme colonial, tot posant en valor les expressions culturals i històriques de les societats de la perifèria de l’imperi. 

En el cas de Catalunya, cal destacar el paper de la llengua catalana i el model d’immersió lingüística com a eina essencial per a una escola inclusiva i cohesionadora. Aquest element és molt important per educar als infants en la idea d’un sol poble i combatent la segregació per la llengua, la cultura o l’origen de les famílies de les nenes i els nens.

En la mateixa línia, és imprescindible una pedagogia i un model educatiu que treballi la cultura de la pau com base per a les relacions entre persones, col·lectius i països. Així com ho és educar des d’una perspectiva ecosocial, no només en la cura de la comunitat que ens envolta, del conjunt dels éssers vius i de l’entorn natural, sinó educar en consciència ecològica crítica, que implica educar en la sobrietat, en canviar formes de vida, en reduir la producció i el consum, i en la necessitat de decréixer. 

Desenvolupar un model d’escola lligada a la comunitat, on es practiqui la democràcia, ja que aquesta només s’entén i es desenvolupa practicant-la. Es forma ciutadania activa analitzant les contradiccions socials, definint conjuntament els problemes i buscant solucions de forma col·lectiva. I també es forma ciutadania activa fent pedagogia del compromís, personal i col·lectiu, amb la comunitat que ens envolta, i educant en la desobediència civil davant de la injustícia. En l’àmbit de la democràcia formal, els centres educatius públics han d’estar governats seguint els principis de democràcia i corresponsabilitat, implicant a la comunitat educativa en el seu conjunt.

Fa falta una escola laica, que garanteixi la convivència plural i elimini la influència de la religió en els continguts educatius, molt especialment de l’Església catòlica, basant-se en la llibertat de consciència i la neutralitat de l’Estat en matèria religiosa. La religió pertany a l’esfera privada de les persones i als llocs de culte, no pas a l’escola. L’escola ha d’ensenyar coneixements científics universals, valors cívics i humanistes, i ser neutral i respectuosa cap a la pluralitat de religions.

Ens cal una escola que faci pedagogia de la memòria històrica democràtica antifeixista, com a base per a la consciència col·lectiva com a societat. Les dictadures imposen l’oblit per imposar la seva visió de la història, i en l’Espanya del règim del 78, que es va construir a partir del pacte de silenci, és clau ensenyar adequadament la Segona República, la Guerra d’Espanya i la lluita antifranquista. Dedicant-li el temps necessari i fer-ho sense posicions neutrals, que legitimen o edulcoren el passat franquista, sinó amb una òptica democràtica i republicana, no només per aconseguir la veritat, la justícia i la reparació, sinó per incidir en el present. 

Per últim, i no menys important, cal fer palès que l’educació i la pedagogia no es limiten només als centres educatius formals (escoles i instituts). Cal reforçar i potenciar el lleure educatiu i l’associacionisme juvenil i estudiantil. Els caus, esplais i casals són espai de participació d’infants i joves, on se socialitzen i es formen col·lectivament, i són veritables motors de la vida comunitària als barris. Quan parlem d’educació parlem tant de l’educació formal com de l’educació no formal i de l’educació informal (al si dels nuclis familiars). Reduir l’educació a l’àmbit formal és no reconèixer la tasca educativa de famílies, educadors de carrer, esplais i caus i altres espais de socialització. És no entendre la complexitat i la riquesa del fenomen educatiu i limitar-lo a la instrucció que cerca la reproducció de la força de treball. Per educar, cal implicar tota la comunitat.

Conclusions

Després d’explicar el context en què ens trobem i tenir clar quin és el model pedagògic a partir del qual treballar, és clau que totes fixem l’antifeixisme com el punt central de la nostra estratègia a tots els nivells. Els i les comunistes tenim clar que cal situar l’antifeixisme com un pilar fonamental de l’educació democràtica, partint d’una idea central i bàsica: l’antifeixisme és l’essència de la democràcia i, per tant, cal dotar-nos d’eines educatives per treballar-lo i fer front a l’extrema dreta entre la gent més jove.

El projecte pedagògic que està desenvolupant la Fundació Neus Català beu directament d’aquesta estratègia i fixa tres objectius a partir dels quals treballar amb la gent més jove:

• Situar la memòria històrica democràtica i els valors republicans com a pilars fonamentals de l’educació de joves crítics i conscients de la societat que els rodeja. 
• Donar a conèixer figures històriques femenines, com Neus Català, per reivindicar el paper de les dones i connectar amb els valors i propostes del feminisme actual.
• Connectar l’experiència històrica amb la lluita contra el racisme i per la igualtat, situant aquests valors en el context actual.

Per tal d’incidir en el jovent, cal escollir en quins àmbits fer-ho. L’educació formal tan sols és un dels espais de socialització dels i les joves, per aquest motiu el projecte preveu mecanismes per incidir també en altres àmbits en els quals els joves es formen de manera col·lectiva i en què es poden crear dinàmiques i debats d’elevat interès.  Els àmbits en què treballa el projecte són tres: l’educació secundària, l’educació en el lleure i l’esport.