Roda de Ter, 19 de març de 1929 – 11 de novembre de 2003
Miquel Martí i Pol treballa prop de trenta anys a la fàbrica, fins que el 1973 l’esclerosi múltiple el converteix en un pensionista de gran invalidesa i enceta uns anys de reclusió.
És conegut sobretot com a poeta, però també escriu prosa i fa traduccions. Amb el seu primer recull de poemes, Paraules al vent (1954), obté el Premi Óssa Menor. Als voltants de la dècada de 1960 entra de ple en el corrent imperant de l’època, el realisme històric, especialment en els títols El poble (1966) i La fàbrica (1972), i inicia l’activitat pública: dirigeix cinefòrums, fa conferències, posa música als seus poemes i en canta en escenaris al costat d’altres integrants del moviment de la Nova Cançó. A finals dels seixanta inicia activitats polítiques en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).
Progressivament la seva poesia transcendeixi la realitat. En aquest sentit, basteix un món poètic original, com a expressió de les sensacions més humanes: l’amor, el desig i la mort, que passen a ser temes recurrents en la seva poesia, molt especialment a Vint-i-set poemes en tres temps (1972), La pell del violí (1974), Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1975), Llibre dels sis sentits (1974) i Quadern de vacances (1976). Quan es crea l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, l’any 1977, n’és un dels primers socis.
Cantants com Maria del Mar Bonet, Celdoni Fonoll, Lluís Llach, Ramon Muntaner o Rafael Subirachs han musicat poemes seus contribuint a la difusió de l’obra del poeta. La seva trajectòria és reconeguda amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1991), la Creu de Sant Jordi, la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts 1992, el Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya (1998) i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1999).
A partir del 1999 es produeix un espontani reconeixement popular que fa que una gran part dels ajuntaments catalans aprovin de demanar en els seus Plens a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i a la Institució de les Lletres Catalanes, que fos presentada la candidatura de l’autor a l’Acadèmia Sueca per al premi Nobel.
La seva obra poètica no ha deixat mai de ser reeditada i traduïda.
L’ELIONOR
L’Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: “sí, senyor” i “bones tardes”.
La gent se l’estimava,
l?Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l’escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l’opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l’Elionor no hauria
pas sabut dir d’on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L’Elionor, d’acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: “sí, senyor”, i “bones tardes”.
La fàbrica, 1972
