Mallorca, escola i Vox

Autor

Del mateix autor

Ara que celebrem l’aniversari de la nostra autonomia (1 de març), ve al cas recordar que Jeroni Albertí, fundador d’Unió Mallorquina, va finar fa una setmana. Un protagonista de la política balear dels anys vuitanta i un referent del centre regionalista. El seu nom s’afegeix a la llarga llista de líders polítics que ens han deixat i que lluitaren per la democràcia i l’autogovern durant la Transició. Parl de figures com Fèlix Pons, Miquel Duran, Andreu Murillo, Joan Francesc López-Casasnoves o Miquel Ramon, entre molts d’altres. Ja ho diu la cançó: “No coneixeràs senyor ni madona ni vassall / que no acabi entrant en aquest ball.” El temps passa i la natura s’imposa.

Mirant la història amb perspectiva, segurament pocs d’ells degueren pensar que l’Estatut pel qual tant lluitaren acabés sent utilitzat pels sectors més reaccionaris del país. Tot en contra de Mallorca. Qui els havia de dir que seria el nostre propi govern, els consellers i regidors electes, els que legislarien contra la llengua pròpia? L’escriptor Josep Lluís Pitarch ja ho deia, fa anys, quan parlava dels líders del Partit Popular “(…) més madrilenys que mallorquins, més espanyols que balears (…) menyspreen el català de les illes i valoren més el castellà; (…) no em ve de nou i per això sé que, d’aquest menyspreu per la llengua, se’n deriva i derivarà la seua actitud política negativa en els temes de la normalització lingüística, que reduirà al mínim, i en l’ús de la llengua en l’administració i l’ensenyament. (…) Per altra part, a tot el món democràtic es considera especialment perillós que els polítics es passen pels collons les lleis, com passa a les repúbliques bananeres o en les dictadures. Però aquests populars (…) és el que fan, passar-se per l’engonal els respectius estatuts d’autonomia i les mateixes lleis autonòmiques. Sembla que aquesta actitud és la marca de la casa (…).” Ahir Bauzá. Avui Prohens. Tots ells han decidit flirtejar amb l’extrema dreta i l’espanyolisme recalcitrant -el primer amb la FAES, la segona amb Abascal. Només per congratular-se amb el poder i els seus dirigents estatals.

I és que tot pareix indicar que el govern PP-Vox té com a eix central fer una escola a la seva imatge i semblança. Els indicis són múltiples i clars. No és casualitat que el conseller Antoni Vera pastelegi -ara diu que sí, ara que no- amb temes molt delicats, com el pin parental, la zonificació escolar, la religió a les aules i el suport a l’escola privada. A més, la Conselleria d’Educació ha decidit implementar la segregació lingüística -sense haver rebut cap petició oficial de les famílies o la comunitat educativa. L’elecció de llengua s’aplicarà al primer ensenyament, amb un pla pilot voluntari a Primària a partir dels 8 anys. Si decideixen participar, el Govern els proporcionarà recursos perquè ho duguin a terme, en total, són 60 milions d’euros. Tot això mentre s’obliden els vertaders problemes de l’educació: les elevades ràtios, l’elevada burocràcia, la segregació social, les addiccions als mòbils o els mals resultats acadèmics, especialment en llengües i matemàtiques. Tinguem present el que la comunitat educativa ha explicat mil vegades: el nivell de català dels alumnes és baix i l’arribada constant de nouvinguts que no dominen la llengua pròpia els suposa un repte difícil d’assolir. Per tant, en molts casos no s’aconsegueix, com marca la llei, que els alumnes acabin l’escolarització obligatòria amb un bon domini de les dues llengües oficials. 

Tot això no passa perquè sí. Ser fatxa està de moda, no ens enganyem, especialment entre els joves. A la recerca d’identitat, molts joves es refugien en ideologies d’extrema dreta, exacerbades per xarxes socials i grups de missatgeria. Els discursos reaccionaris, antifeministes, anticatalanistes i racistes s’infiltren a les aules i als imaginaris revestits de rebel·lia, oferint pertinença. Tot això revestit pel pesant neoliberalisme i individualisme que han experimentat des de petits els nostres joves. La descontextualització de símbols d’extrema dreta, com càntics com el ‘Cara al sol’ i banderes franquistes, que ara són utilitzats sense una comprensió plena per part de l’alumnat, es veu reforçat per la presència de professors amb ideologies extremistes, que ja no s’amaguen dels seus posicionaments. Com abordar aquestes actituds? Aquest és l’elefant dins la sala del qual ningú parla. Només així podem entendre imatges com la que va circular fa quatre anys que va començar a circular per grups de WhatsApp de pares i professors una fotografia que no va sorprendre a molts. En ella, un grup d’estudiants de l’Aixa-Llaüt -una escola de l’Opus Dei de Palma- es retrataven amb dues banderes d’Espanya mentre feien el salut feixista. Entre els missatges gargotejats amb boli a la bandera es distingia clarament el que deia “VOX”. Era el signe visible de quelcom que fa anys que es gesta.

I tot això passa en un context de creixent politització del jovent. Els estudiants adolescents espanyols tenen una consciència política cada vegada més gran. En plenitud de canvis socials i culturals, una investigació realitzada per l’Associació Internacional per a l’Avaluació del Rendiment Educatiu (IEA) revela un fet destacable: un de cada tres estudiants amb edats entre 13-14 anys, estan “bastant o molt interessats” en temes polítics o socials. Increïble! Aquest fet és ja rellevant. I no només això, volen participar en la vida política en el futur i es veuen fent-ho. O almenys en els processos electorals, com ho revela el fet que els nens espanyols ocupen el setè lloc en un rànquing de 22 països pel que fa a l’índex d’expectatives de participació política, que encapçala França. En contraposició, aquest interès no és present entre els adults. Només un 28% dels espanyols es declaren molt o prou interessats en política, lluny del 44% d’interessats a França, del 58% a Alemanya o del 70% a Dinamarca. En definitiva, l’extrema dreta té veu d’adolescent. 

Mentrestant, es va mastegant la tragèdia. Cada dia l’ambient dins els CEIP i els IES es troba més enrarit, i tot això té un culpable: el govern Prohens, que cerca generar conflicte allà on no hi havia per un grapat de vots. Els extremistes estan embravits, i clar, això va cristal·litzant en petits conflictes, microviolències contra pares, professors, famílies i alumnes. Recentment, a l’escola Joan Veny i Clar de Campos (Mallorca) una mare va entrar a l’aula del seu fill pretextant una celebració d’aniversari amb un pastís, obligant-los a cridar “Visca Espanya”. A altes centres, alumnes recullen firmes perquè els seus fills suspenen català, i volen eliminar-ho, o es boicotegen reunions d’inici de curs perquè es fan en català. Fins i tot hi ha un cas on un pare es va plantar amb una bandera espanyola davant l’escola. Una tendència preocupat.

Davant aquest despropòsit, la ciutadania s’organitza. L’Assemblea de Docents va reprendre el passat febrer les seves activitats amb una concentració d’aproximadament 200 persones a l’IES Berenguer d’Anoia d’Inca, on es van manifestar a favor de la llengua i l’educació pública. L’Obra Cultural Balear ja ha dit que s’oposarà políticament, socialment i judicialment a qualsevol mesura que suposi un retrocés del català a l’escola i l’administració. Ja veurem com evoluciona tot plegat, però si jo fos Prohens, estaria preocupada. Va camí d’acabar com Bauzá, a la paperera de la història. Bona diada!

Article anteriorGramsci per a idiotes
Article següentPagueu-los més

Articles relacionats

Darrers articles