En les primeres setmanes de govern, Milei ha fet evident l’atropellament descomunal que pretén implementar. Cap denominació exagera aquesta ofensiva, és “un pla de guerra contra la classe treballadora”, una “motoserra contra els desposseïts” i una “contrareforma integral de la societat argentina”. Aplica la doctrina neoliberal del xoc amb una virulència mai vista. Martínez de Hoz, el Rodrigazo, Menem o Macri són tebis antecedents de la brutalitat en curs.
Milei espera consumar en un any la cirurgia de la despesa pública que l’FMI va proposar realitzar per al llarg d’un quinquenni. Proclama la conveniència del sofriment i pronostica un enfonsament encara més gran dels ingressos populars, abans d’aconseguir la promesa recuperació econòmica. Omet que aquests patiments no s’estendran al grapat de poderosos que enriqueix la seva gestió. També oculta el caràcter innecessari i premeditat del mal que està provocant a tota la població.
El llibertari [1] presenta el seu cop de mall com l’única contenció possible a una imminent catàstrofe de l’economia. Però fonamenta aquest diagnòstic amb xifres absurdes. Inventa una hiperinflació del 15.000 %, doble dèficit del 17% del PIB i adverteix contra un encariment del litre de llet de 400 a 60.000 pesos. Exagera eixelebradament els desequilibris de l’herència rebuda per a dissimular l’atrocitat de les seves mesures.
En pocs dies ha desmentit tots els missatges de la campanya electoral. Els seus decrets penalitzen al gruix de la població i no a un grapat de polítics. Ja va substituir els esments de la “casta” per tot l’Estat com a destinatari de la retallada. Ara confessa que la seva tisora s’estendrà al sector privat, però omet que els grans grups capitalistes queden eximits d’aquest ajust.
Empobriment general
Amb el conte d’evitar una hiperinflació futura, Milei genera una superinflació immediata. Va començar amb una mega devaluació del 100% que va escalar la carestia al 25-30% mensual. Remeiar amb més inflació el perill d’aquest flagel és el primer absurd del seu programa. Els preus dels aliments s’han disparat novament per sobre de la mitjana, amenaçant la supervivència dels sectors més humils. Milei motoritza aquesta degradació, anul·lant tots els obstacles legals al salvatgisme del mercat (llei de proveïment i de góndoles). Va eliminar les restriccions a l’exportació de carn, per a situar el preu d’aquest aliment en la seva impagable cotització internacional. Ja s’observa un dramàtic salt a la pobresa, que en el primer trimestre del 2024 afectaria el 55-60% de la població. La irrellevant compensació que va disposar a la retallada dels plans socials desembocarà en situacions de subalimentació.
Els jubilats són novament el segment més colpejat. Milei va defugir l’atorgament dels bons, que periòdicament alleugen als perceptors de l’haver mínim. Prepara, a més, un altre canvi en la fórmula de mobilitat per a castigar el sector més vulnerable de la societat. Aquest acarnissament apunta a recrear el fallit règim de les AFJP (jubilació privada), al·legant insuficiència de fons en la Seguretat Social. Omet que n’hi hauria prou amb restaurar les càrregues patronals (que va eliminar el menemisme i no van reposar els seus successors) per a equilibrar aquest sistema.
La prioritat de Milei és precaritzar el treball, aprofitant la demolició del cost laboral que imposa la inflació. Amb aquest objectiu motoritza una reforma laboral que polvoritza les indemnitzacions, elimina la ultraactivitat dels convenis i estén els períodes de prova.
La classe mitjana serà atropellada amb tarifazos que duplicaran el preu del transport a l’Àrea Metropolitana de Buenos Aires. Sense apartar-se del principi d’anivellar per a baix, Milei argumenta que en la resta del país aquestes erogacions són més elevades. També apuntala la campanya de les empreses de medicina prepagament per a apropiar-se de la crema del mercat. El seu decretazo els permetrà capturar als afiliats de majors ingressos de les obres socials, per a expulsar als empobrits a l’infern d’hospitals públics sense recursos. Aquestes companyies preparen el seu nou negoci amb increments de quotes del 40 o 50%.
La dalla per als empleats públics transita per congelar els sous en ple al·luvió inflacionari. Està en marxa l’acomiadament dels contractats i una purga posterior en nombrosos organismes. També avança la destrucció de l’estructura científica, acorralant al CONICET a sobreviure amb sis mesos de pressupost. El llibertari promociona aquesta sagnia denigrant el treball estatal i propiciant una confrontació amb els assalariats del sector privat formal. Amb aquest objectiu autoritzarà per a aquest segment, la vigència de les paritàries tales amb clàusules gallet, que proscriu en l’univers públic.
Aventures i apropiacions
Milei pretén consolidar la demolició del nivell de vida popular, amb una recessió que generi altes taxes de desocupació. Espera dissuadir la resistència social amb aquesta massa de desocupats. Menem va recórrer a aquesta recepta i el seu èmul la recrea, paralitzant l’obra pública i reduint les transferències a les províncies. Aquest vendaval provocaria, a més, una massiva pèrdua de les petites empreses a favor dels grups concentrats nacionals, que el llibertari afavoreix anul·lant la llei de góndoles. Les companyies foranes són premiades amb l’eliminació de la Ley de Compre argentino.
L’ocupant de la Casa Rosada suposa que, amb aquesta envestida, l’economia trobarà un punt d’inflexió, quan la depressió polvoritzi el consum intern. Preveu que l’estabilitat monetària induirà en aquest moment un cicle de reactivació, controlat pels poderosos que sobrevisquin a l’enfonsament de la resta. Però no computa la possibilitat d’una estagflació perdurable pels desequilibris que introdueix el seu ajust.
Si, per exemple, la recaptació decreix al costat del declivi del nivell d’activitat més que la retallada de la despesa pública, l’economia quedarà entrampada en un cercle viciós de successives regressions. També la inflació pot corcar la devaluació i forçar en poc temps altre ajust del tipus de canvi, amb el consegüent rebrot dels preus.
Aquestes eventualitats són conegudes, però omeses, pel gruix de les classes dominants. Totes les seves fraccions sostenen l’escomesa ferotge del nou mandatari. Celebren la fenomenal transferència regressiva dels ingressos que ha imposat l’augment dels preus.
Milei no dissimula la seva convocatòria a reforçar la primacia econòmica d’un grup d’empreses. L’eix del seu mega decret són els canvis en el Codi Civil i Comercial, que atorguen a aquestes companyies l’última paraula en qualsevol controvèrsia jurídica. Per a estabilitzar un model neoliberal semblant al que impera a Xile, Colòmbia o el Perú, propícia el predomini fulminant del gran capital.
El llibertari ja té preestablerts als guanyadors de la seva partida. Dissenya les privatitzacions a mesura d’aquestes signatures, mitjançant la conversió de les empreses públiques en societats anònimes. Cada capítol del seu mega decret afavoreix a un grup predeterminat.
L’anul·lació de la llei de góndoles és per a Coto, els canvis en els clubs de futbol són per a Macri, la remodelació del sucre per a Blaquier, la desregulació financera per a Galperín, el desmembrament de YPF per a Rocca i el descontrol dels aliments per a Arcor, Danone i Molinos.
També posa fi a les normes dels lloguers per encàrrec de la Cambra Immobiliària, Airbnb i Booking; avança en la demolició de les obres socials a favor d’Osde, Swiss Medical, Galeno i Omint. La derogació de la Llei de Terres és un present per a Joe Lewis i Luciano Benetton; i les modificacions del règim farmacèutic s’emmotllen a Farmacity. La desregulació satel·litària ha estat explícitament concebuda a mida de Starlink.
En els grans negocis irresolts de l’extractivisme miner, el llibertari farà lobby per als seus candidats mitjançant el desfinançament de les províncies. Existeix, a més, una llarga llista d’empreses sense compradors que seran retallades o tancades (ferrocarrils, Aerolínies, YCF, mitjans públics). Ja s’albiren també els conflictes entre apropiadors per les companyies més desitjades (fons voltor versus Techint per YPF).
La primacia dels financers
El capital financer té total preeminència en un gabinet beneït per l’FMI. Els bancs festegen la desregulació de les targetes de crèdit i l’eliminació del topall als interessos punitius que paguen els seus clients.
Aquest protagonisme financer va quedar explicitat amb l’emissió d’un nou bo per a saldar el deute de l’Estat amb els importadors. Aquest títol (Bopreal) pretén rescabalar a les empreses que van adquirir béns de l’exterior, sense comptar amb les divises que Massa va defugir lliurar-los davant la forçosa manca de reserves. Per a remeiar aquest impagament, els capdavanters de l’austeritat fiscal tornen a endeutar l’Estat, amb un bo per 30.000 milions de dòlars, que cotitza en divises i ofereix elevats rendiments.
Però el passiu al·legat per a justificar aquest nou deute públic no està documentat i la seva envergadura és un enigma. Els importadors proclamen diferents sumes per a compensar operacions molt dubtoses. És evident que les sumes estan inflades i inclouen tota mena de fraus (autopréstecs amb les cases matrius, sobre facturació de preus de transferència). Per simple petició dels capitalistes, l’Estat assumeix novament un compromís que pagarà tota la població. Encara que l’estatització d’aquests deutes privats no és encara explícita, s’estan creant les condicions per a aquest traspàs.
Caputo no sols busca socórrer als seus amics. També intenta iniciar la gradual substitució del deute públic en pesos per una altra nominada en dòlars. Gran part del passiu reclamat pels importadors està reciclat en el sistema bancari i va quedar lligat a la muntanya de títols públics que acumulen les entitats (Leliqs). El ministre aspira a reconvertir aquests papers en bons en dòlars per a prioritzar les transaccions en divises. Substituiria els dòlars frescos que no va aconseguir en l’exterior per títols estatals nominats en aquesta moneda.
Fins ara, el bo que va emetre per als importadors no compta garanties significatives i tampoc pot ser objecte de litigi en tribunals internacionals. La seva emissió és una altra aventura del triler que va enfonsar al país durant la gestió de Macri.
Amb aquesta col·locació, pretén iniciar un llançament general de títols en divises, per a contreure la massa total de pesos en circulació i deixar obert un curs d’eventual dolarització. Aquest desembocament és concebut com a coronació del projecte neoliberal o com un recurs d’emergència, enfront de corregudes canviàries o col·lapses bancaris. Els senyals d’aquesta intenció dolaritzadora es verifiquen també en el desànim als dipòsits en pesos (taxes d’interès decreixents) i en les noves normes de contractes en dòlars (lloguers) o en els seus equivalents virtuals (bitcoins).
Però Caputo juga amb foc en coquetejar amb una dolarització sense suport. No va aconseguir fins ara l’auxili extern dels fons d’inversió o de l’FMI, per a atenuar el forat de 10.000 milions en les reserves. Tan sols espera inflar una bombolla amb els seus còmplices de la City, fins que a l’abril ingressin les divises de la collita.
El més insòlit és el fonament de la seva jugada en el sanejament de les finances públiques. Un govern que destrueix l’economia en nom de reduir el dèficit fiscal, està muntant un gegantesc forat en l’erari públic. Els seus portaveus ometen que la meitat dels 5,5 punts del PIB que pretenen retallar correspon a interessos del deute. Aquest passiu tornarà a escalar en forma incontrolable amb les noves aventures d’un endeutador serial, que promet cuidar la despesa pública, mentre malgasta els diners de tots els argentins.
Picades d’ullet a l’agronegoci i la indústria
Milei va inaugurar el seu mandat amb la mega devaluació que exigien els exportadors de l’agro. Ja tenien el dòlar soja que els va atorgar Massa i ara van obtenir la cotització que ambicionen per a les seves vendes. Aquest benefici és solucionat amb l’empobriment de la població, que va sofrir l’immediat trasllat als preus interns de la duplicada cotització del dòlar. Mai el país va suportar un encariment tan descontrolat del menjar per a engreixar als terratinents, els contractistes i els comercialitzadors de grans.
Amb aquesta urpada va començar l’alineament estratègic de les cotitzacions internes dels aliments i els combustibles amb les mitjanes internacionals. Un territori immensament ric en nutrients i energia quedarà habitat per pobladors que no estan ben nodrits, que no poden refrigerar o calefactar les seves llars.
El més xocant d’aquest ajust és la seva implementació en un any de collita rècord, amb nou excedent energètic. Aquests lucres seran embutxacats pel grapat de privilegiats, que Milei defensa amb elogis a l’oligarquia que va exterminar als pobles originaris. D’aquesta devastació van sorgir els latifundis que van obstruir el desenvolupament de l’Argentina.
Milei apuntala l’agronegoci anul·lant la llei de foc que limita l’extractivisme. Com descreu del canvi climàtic, fomenta l’expansió de la capdavantera indústria de la soja a costa dels boscos. Afavoreix aquesta primarització, promovent, a més, el perniciós acord de lliure comerç del Mercosur amb la Unió Europea.
Aquest favoritisme cap a l’agro no està exempt de conflictes, perquè Milei és un servidor del capital financer. Per això va suggerir un increment de les retencions, que l’agroexportació va eludir amb maniobres d’evasió (van anotar les vendes abans de la sanció dels nous impostos). Paradoxalment, els entusiastes agraris de l’ajust aliè, estan molestos amb el tall de les obres públiques que apuntalen els seus negocis.
Amb el sector industrial, Milei afronta majors tensions. La seva megadevaluació va encarir les importacions d’inputs, sense afavorir les exportacions fabrils. Va introduir, a més, un cridaner increment dels impostos a aquestes vendes.
Gran part de les regulacions anul·lades amb el megadecret presidencial afecten els règims de promoció industrial de les províncies. L’anunciat encariment de l’energia erosionarà la rendibilitat fabril i l’abrupta obertura comercial podria generar una invasió de mercaderies barates. Mentre malparla contra la Xina, Milei crea les condicions per a aquesta mortífera arribada d’importacions asiàtiques.
Però les cúpules de les Cambres Industrials recolzen en forma oberta o silenciosa al govern pel seu foment de la reforma laboral contra els treballadors i pel seu aval a l’augment de preus. Igual que altres fraccions de la classe capitalista, els industrials privilegien l’atropellament contra els assalariats a la pròpia marxa dels seus negocis.
Tres pilars dèbils
Milei intenta reconfigurar l’Argentina a pur decret. Sense explicar quina és la necessitat i la urgència de modificar 300 lleis, va anunciar un gran paquet que usurpa les atribucions del Congrés, avassalla la divisió de poders i concentra la suma del poder públic. Ha estat el primer tanteig del presidencialisme autoritari, que el llibertari va avançar assumint la presidència a esquena del Parlament. Aquest simbòlic menysteniment dels legisladors va anticipar l’ús expeditiu de les atribucions presidencials.
En el seu debut barreja les lleis amb els decrets com si fossin normes equivalents. Aposta a la docilitat de la justícia, al desconcert de l’oposició i a la sustentació de governadors, que van facilitar la seva captura de les comissions del Senat. Espera concertar amb la dreta peronista la gestació d’un segon menemato.
Milei reprèn tots els glopeigs de la casta política per a dilatar el tractament del seu mega decreto. Per això manipula l’enviament d’aquest projecte al Parlament i soscava la formació de la comissió bicameral que tractarà el tema. Busca empantanar el tema fins al març per a imposar la vigència del decretazo, recordant que el Congrés mai va rebutjar un DNU rellevant. Si aquesta maniobra falla, ja va anunciar que pujarà l’aposta amb la convocatòria d’un plebiscit.
El llibertari pretén repetir la trajectòria que va seguir Yeltsin per a destruir la Unió Soviètica. Busca imposar una remodelació total de la societat, aprofitant l’estupor, la passivitat i el rebuig al sistema polític.
Però en les seves primeres setmanes de gestió afronta múltiples adversitats. Els blocs de l’oposició debaten estratègies per a rebutjar un decret, que en els primers sondejos és majoritàriament objectat per la població.
Milei espera contrarestar aquesta hostilitat amb intimidacions repressives. És el segon pilar de la seva andanada. Va desplegar un gran operatiu d’amenaces per a dissuadir la realització de marxes opositores, amb un protocol antipiquet concebut per a prohibir les protestes, vulnerant tots els drets constitucionals. Aquesta campanya de criminalització va incloure multes milionàries als organitzadors de les mobilitzacions (i a altres agrupacions que ni tan sols van participar d’aquests actes).
El nou mandatari es va calçar també una patètica disfressa de militar, per a anunciar a Badia Blanca que l’Estat no pot socórrer a les víctimes de la tempesta. Va oblidar aquestes mancances quan va disposar regalar a Ucraïna dos helicòpters que s’utilitzen per a emergències climàtiques.
El desbocat president no oculta la seva prioritat repressiva. El seu decretazo inclou fortes restriccions al dret de vaga en múltiples activitats. Espera comptar amb la cobertura dels mitjans i la sustentació de la justícia per a aquesta agressió. Com a opció complementària, imagina la repetició del model fujimorista d’autoritarisme presidencial, amb presència al carrer de la gendarmeria. Però els primers temptejos d’aquesta provocació han fallat. El protocol antipiquet va quedar anul·lat de fet, en les protestes que van ignorar les directives de Bullrich.
Com que el domini dels carrers definirà qui guanya la partida, Milei construeix el seu tercer pilar en aquest últim terreny. A diferència dels seus iguals d’altres latituds, no compta amb una força dretana pròpia per a confrontar amb els sindicats, els moviments socials, el kirchnerisme i l’esquerra. Per això intenta construir aquestes legions amb els recursos públics des del timó de l’Estat.
El seu primer assaig va ser la cerimònia d’assumpció. La delimitada massa de concurrents va entonar càntics a favor del policia, amb poc entusiasme per l’ajust. Els votants del llibertari continuen imaginant que aquest sacrifici el pagarà un altre. Un altre intent de gestar una marxa oficialista, en resposta al debut de les protestes va ser directament desactivat, davant els indicis d’apatia. Molt poca gent vol victorejar ara com ara a un demolidor del nivell vida.
Milei tampoc suma aliances. Els seus socis de la dreta esperen resultats abans d’adoptar compromisos. El llibertari va forjar un gabinet amb personatges impresentables, que desconeixen el funcionament de l’Estat i improvisen directives des d’insòlits organismes, com el nou ministeri de Capital Humà. El president acompanya aquest intercanvi amb enunciats místics i esotèrics missatges de conversió al judaisme medieval.
L’arriscada aposta exterior
Milei imagina una reedició de les “relacions carnals” que va mantenir Menem amb els Estats Units. Suposa que si el país ingressa en l’OCDE (complint els requisits neoliberals d’aquesta admissió) i ratifica la seva exclusió dels BRICS, aconseguirà el suport sostingut de Washington.
Aquesta expectativa de retribució és la invariable il·lusió dels governants dretans. Tots obliden que la primera potència atorga i retaca auxilis, en funció de circumstàncies internacionals de major pes. El Departament d’Estat sempre exigeix resultats previs a qualsevol suport d’un vassall.
Aquesta conducta imperial va quedar corroborada en els fallits crèdits que va explorar Caputo a Nova York. Després de consultar a Washington, els financers van exigir constatar primer la viabilitat de l’ajust contra el poble. De moment, segueixen amb atenció el desenllaç del decretazo, sense aportar un sol dòlar. La Reserva Federal està conforme, però es limita a observar què succeeix.
Per a guanyar el favor estatunidenc Milei sobreactua la submissió, exhibint un fanatisme per Israel que supera als propis sionistes. Ja va modificar el vot de l’Argentina a les Nacions Unides per a convalidar la massacre de Gaza i participa en les festivitats jueves per a congraciar-se amb la DAIA.
Però la seva afinitat amb Netanyahu no és circumstancial. Forma part d’un viratge internacional de la ultradreta, que ha passat del discurs als fets. L’any 2023 conclou amb aquest gir. Els lideris reaccionaris no es limiten a assetjar als desemparats amb amenaces verbals. Han començat a transformar els seus regressius enunciats en pràctiques atroces.
L’ocorregut a Gaza retrata aquest canvi. El sionisme està consumant un genocidi per a derrotar als palestins i forçar una nova Nakba. Aquesta massacre convulsiona al Mitjà Orient i pretén apuntalar la contraofensiva dels Estats Units contra la Xina. Washington busca dissuadir a Aràbia Saudita de la seva embrionària participació en la Ruta de la Seda i pressiona contra el coqueteig d’aquesta monarquia amb desdolarització de les transaccions internacionals.
Milei aporta una sustentació llatinoamericana a nou curs de la ultradreta. Busca imposar un canvi radical de les relacions de força al país que alberga al principal moviment obrer, democràtic i social de la regió. També propicia l’allunyament de la Xina de la zona, per a restaurar la decadent primacia dels Estats Units.
La massacre feixista de Netanyahu i l’arremesa anarcocapitalista de Milei difereixen de la gestió convencional que ha caracteritzat, fins ara, als mandataris de l’extrema dreta. Bolsonaro, Trump. Meloni i Orban han encapçalat presidències semblants al conservadorisme tradicional. Aquestes gestions han preservat els paràmetres corrents.
Per contra, Netanyahu i Milei inauguren un altre model d’efectiva acció reaccionària. Aquest gir és molt significatiu, quan s’albiren possibilitats d’èxits electorals de la ultradreta a França i els Estats Units. El canvi en curs sintonitza amb estratègies de contraofensiva imperial més audaces contra la Xina, a la calor de la derrota que Washington constata a Ucraïna.
Milei exhibeix gran entusiasme amb el seu rol de simple peó de l’imperi. Però fins ara l’amo l’observa amb desconfiança i menyspreu. Biden està irritat pels seus vincles amb el competidor Trump i va enviar un representant de cinquè ordre a la seva assumpció presidencial. Aquesta cerimònia va ser patètica per la total absència de delegacions d’algun pes diplomàtic. El protagonisme de Zelensky va confirmar aquesta orfandat, perquè l’ucraïnès va posar com una gran figura, quan és impugnat pels seus mandants occidentals en un escenari de derrota militar.
Des de la Casa Rosada intenten dissimular aquestes adversitats amb missatges de restauració de l’idil·li menemista amb els Estats Units. Però ometen el dràstic canvi del context mundial. Martín Menem i Rodolfo Barra pretenen recrear un clima de fascinació amb Occident, ignorant que els Estats Units ja no és el triomfant de la guerra freda, sinó una potència afectada per l’ascens de la Xina.
Milei actua com un neoliberal a destemps, que desconeix que lluny ha quedat l’ambient dels anys 90. L’eufòria amb el globalisme lliurecanvista ha estat reemplaçada per l’intervencionisme regulador en les principals economies d’Occident. Els missatges del llibertari estan desencaixats d’aquest escenari.
Aquesta badada ja té greus conseqüències en la relació amb la Xina. La verborrea provocadora del llibertari va induir a Pequín a congelar el canvi de iuans, que alimenta les reserves efectives del Banc Central. És un advertiment molt seriós. Si Milei fa marxa enrere en els convenis ja subscrits (rescloses, energia nuclear, Ruta de la Seda), el principal client de les exportacions argentines podria retreure dràsticament les seves compres, creant una greu tensió del llibertari amb l’agronegoci.
Milei no inventa la pólvora i és sabut que la seva política de submissió als Estats Units agreuja el subdesenvolupament i la dependència. Com ja va ocórrer amb el Pacte Roca-Runciman, l’Argentina torna a lligar el seu destí a una potència en declivi i les conseqüències d’aquest rumb serien dramàtiques per al país.
La resistència inclina la balança
El principal obstacle que afronta l’agressió de Milei és el seu potencial rebuig popular. Si aquesta oposició es massifica al carrer, l’ajustament del llibertari quedarà neutralitzat i serà recordat com un altre fracassat intent de doblegar al poble argentí. Aquesta possibilitat turmenta a les classes dominants.
La polsada va començar amb la important manifestació que van organitzar diverses agrupacions piqueteres amb l’esquerra. Aquest acte va ser un èxit polític. Va aconseguir contrarestar la campanya oficial d’intimidació, va reunir una respectable concurrència i va aglutinar un significatiu nombre de militants. Va despertar, a més, l’interès dels mitjans i va frustrar l’aplicació del protocol de Bullrich.
El pla de provocacions muntat per la ministra va ser desarticulat per la determinació dels manifestants i per una crisi del comando repressiu federal amb els seus parells de la Ciutat de Buenos Aires. La prefectura portenya en mans del macrisme va rebutjar carregar amb els costos de l’apallissament propiciat per Milei. Aquesta divergència de la gendarmeria amb la policia local va il·lustrar l’erosió que suscita per dalt la lluita dels de baix. Va ser un primer retrat de la dinàmica que pot soscavar els plans de la ultradreta.
El segon indici de la resistència van ser les protestes espontànies dels veïns. Les cassolades es van sentir en moltes ciutats i la seva transformació en talls de carrer va reforçar el desconeixement del protocol antipiquet.
El debut d’aquests rebutjos en l’emblemàtica nit del 20 de desembre va concitar analogies amb el que va passar el 2001, quan els piquets van convergir amb les casseroles en la batalla contra els mateixos personatges que reapareixen en el govern actual (Bullrich, Sturzenegger). L’expropiació d’estalvis -que en aquell moment va patir la classe mitjana- s’ha transformat ara en una confiscació d’ingressos.
En aquest clima, la CGT va convocar a una mobilització, encoratjada per marxes de sindicats rosarins, empleats del Banc Nació, treballadors ferroviaris i estatals de CABA. Aquesta tercera fita de la naixent lluita va reunir una important multitud, que va enllaçar a tots moviments socials amb nombroses delegacions sindicals. Aquesta confluència ha estat infreqüent i introdueix una dada encoratjadora. La tradicional hostilitat de la jerarquia gremial cap a altres sectors populars i la seva al·lèrgia a l’esquerra perd gravitació, facilitant una decisiva convergència per a derrotar l’ajust.
Els grossos de la CGT van desactivar una concentració de més abast perquè negocien corporativament amb el govern els contorns més revulsius de la reforma laboral, al costat del seu continuat control de les obres socials. Per això es van limitar a impugnar els articles del decretazo que els incumbeixen, amb un limitat acte enfront dels Tribunals. També posposen la definició d’un pla de lluita i eviten la convocatòria a una aturada nacional.
Però la mobilització va ampliar l’espectre de lluita contra el decretazo i va tornar a neutralitzar el propòsit repressiu del govern. Bullrich degué tolerar novament el desconeixement del seu protocol.
La resistència a l’ajust ha començat i el pols amb Milei exigeix motoritzar la mobilització, amb les crides a piqueters, feministes i veïns a ocupar el carrer. Aquestes convocatòries contraresten les vacil·lacions imperants en el peronisme i la centreesquerra. La cautela de tots dos sectors és justificada amb arguments que ressalten la inconveniència de confrontar amb un nouvingut a la Casa Rosada.
Però aquesta prudència xoca amb l’accelerada motoserra que va prendre el nou mandatari. Milei motoritza l’ajust amb vertiginosa celeritat per a desconcertar als opositors. Si se’l deixa actuar, reforçarà aquesta tònica en el futur. Si, per contra, afronta un fre d’entrada, les seves iniciatives perdran cohesió.
L’èxit d’aquesta batalla també implica forjar un ampli espai de forces, que exhibeixi potència de carrer i atregui els votants desil·lusionats amb el llibertari. Resulta indispensable deixar enrere l’autoproclamació i les disputes pel protagonisme, per a apuntalar la unitat i repetir la massiva acció que va soscavar a Macri al desembre del 2017.
Desenllaços oberts
La derrota de l’ajust depèn, sobretot, de la lluita social i, en segon terme, de les contradiccions que genera el pla oficialista en les classes dominants. Sense resistència massiva, aquestes tensions quedaran delimitades perquè els poderosos comparteixen el propòsit de demolir els sindicats, les cooperatives i les xarxes democràtiques.
Hi ha la possibilitat d’una victòria popular davant un president embarcat a consumar un atropellament monumental. Milei intenta perpetrar la seva agressió, sense comptar amb el suport requerit per a aquesta escalada. Comanda un gabinet improvisat per a aplicar un projecte molt ambiciós. Manca dels governadors, legisladors i intendents que es necessiten per a fer efectiu un pla que irrita al gruix de la població.
Milei no defineix la manera d’instrumentar el paquet que afronta l’amenaça d’un veto parlamentari. Si aquest rebuig es concreta, les 300 lleis propiciades pel llibertari es posaran al congelador de la justícia, afectant la impaciència dels capitalistes. Aquesta eventual desactivació de l’atropellament patronal depèn d’una sostinguda protesta als carrers.
La comparació amb Bolsonaro és clarificadora i va més enllà dels disbarats compartits per tots dos personatges. Igual que el seu parell argentí, l’excapità va arribar inesperadament a la presidència, reemplaçant al candidat preferit pels grups dominants. Bolsonaro va substituir a Alckmin en la mateixa seqüència que Milei va reemplaçar a Rodríguez Larreta o Bullrich. En el primer cas va ser determinant el descontrolat esdevenir del cop contra Dilma, i en el segon la crisi de la dreta convencional.
Però Bolsonaro va assumir en un escenari dretà estabilitzat, amb el gruix de l’ajust consumat pel seu antecessor Témer (reforma laboral, congelament de la despesa social per 20 anys, regressió educativa, privatitzacions en marxa). Només va afegir a aquest paquet les modificacions de la seguretat social. Per contra, Milei ha de bregar amb una crisi econòmica descomunal reprenent el discontinuat receptari neoliberal.
Bolsonaro va aprofitar el clima de mobilitzacions de dretes, que afavorien la venjança contra el PT i el rebuig de la corrupció (Lava Jato). Milei no compta amb aquesta sustentació, i el relat de Macri va esgotar els episodis de suborns del funcionariat públic. El llibertari tampoc compta amb la poderosa xarxa d’evangelistes, militars i agro-capitalistes que van sostenir a l’excapità. En lloc d’usufructuar amb el reflux del moviment sindical -que va passar al Brasil a la vaga del 2018- ha de confrontar amb una estructura gremial que preserva un gran poder de foc.
És un interrogant si Milei exhibirà la plasticitat del seu ídol carioca per a adaptar el seu govern a les adversitats. De moment, es limita a pujar l’aposta amb mesures més audaces, per a generar un lideratge cohesionador de les classes dominants. El resultat de la seva aventura dependrà de la resistència popular.
Aquest desenllaç continua obert perquè Milei no expressa el gir dretà estabilitzat que diagnostiquen alguns analistes. Va aconseguir un èxit electoral sense el corresponent correlat social. Per aquest caràcter irresolt de la seva gestió, són prematures les avaluacions que l’identifiquen amb l’estable convertibilitat de Menem. Tampoc exhibeix fins ara el poder d’un “macrismo recarregat”, capaç de fer efectiu el fallit programa del 2015-2019. Aquests perills sobrevolen, al costat de la possibilitat oposada de personificar un curt malson de l’esdevenir argentí. Poques setmanes després de la seva assumpció, l’única certesa és la centralitat de la lluita popular per a aconseguir la seva derrota.
Notes
[1] Nota de la traducció: en el context americà, el concepte llibertari té un significat diferent del que li donem aquí. En lloc de referir-se a una persona d’ideologia anarquista, es refereix a una persona amb una ideologia ultraliberal contrària al paper de l’estat.
Article originalment publicat a Viento Sur. Disponible a https://vientosur.info/inconsistencias-de-una-inedita-agresion/
