El 5 de desembre de 2013, Nelson Mandela va morir als 95 anys. Deixa enrere una vida de combat i abnegació, coratge i intel·ligència. A Sud-àfrica, “Madiba” continua present en el cor dels seus compatriotes.
Sud-àfrica encara és orfe de Nelson Mandela. Desaparegut el 5 de desembre de 2013, “Madiba” o “Tata”, com se l’anomenava familiarment com un pare o un oncle, no només va marcar la història del seu país. El món sencer li deu molt a un home la talla física del qual era tan impressionant com la seva estatura moral. Una constant en la seva llarga vida (va morir als 95 anys) marcada per 27 anys de presó, un compromís innegable al servei del poble sud-africà i una presidència exemplar [1]. Per primera vegada, un cap d’estat africà va decidir renunciar després d’un mandat de cinc anys.
En el seu primer discurs, pronunciat des del balcó de l’ajuntament de la Ciutat del Cap, poc després del seu alliberament l’11 de febrer de 1990, va declarar: “Em presento davant vostre no com a profeta, sinó com a humil servent del poble. Són els vostres sacrificis incansables i heroics els que m’han permès estar avui aquí. Deixo a les vostres mans els últims anys que em queden de viure.” Sobretot, per a gran consternació dels líders de l’apartheid i dels països occidentals (sobretot Margaret Thatcher, aleshores primera ministra britànica), va expressar el seu profund agraïment a l’ANC [2], al Partit Comunista Sud-africà (SACP) i als combatents d’Umkhonto we Sizwe, el braç armat de l’ANC, més conegut com a MK.
Sí, la lluita d’alliberament nacional –la resistència– pot necessitar armes, a Sud-àfrica com a altres països del món. Tot i que aleshores era lliure, Mandela, com tots els negres de Sud-àfrica, encara no tenia dret a vot i l’apartheid continuava vigent [3]. “Soc un membre lleial i disciplinat de l’ANC, totalment en línia amb la seva estratègia i la seva lluita en tots els fronts“, va dir davant d’una multitud entregada. “No ens queda més remei que continuar la lluita armada.”
El que, sens dubte, va sorprendre més sempre era la dignitat d’aquest home (i de la seva família) a qui el poder blanc no només volia doblegar: el volia trencar. No ho va aconseguir. L’abril de 1964, ja empresonat (va ser detingut el 5 d’agost de 1962), davant els jutges que el van condemnar a cadena perpètua, Mandela va declarar: “Vaig lluitar contra la dominació blanca, vaig lluitar contra la dominació negra. Vaig estimar la idea d’una societat lliure i democràtica en la qual tots visquessin en harmonia i amb igualtat d’oportunitats. És un ideal que espero viure algun dia i que espero aconseguir. Però si és necessari, és un ideal pel qual estic disposat a morir.” No eren només paraules.
Uns dies després de la seva mort, l’Humanité va anar a Pretòria, on les seves restes van ser exposades en un taüt semiobert. Milers de persones eren allà, tot l’arc de Sant Martí de Sud-àfrica, per retre un últim homenatge al seu extraordinari líder. Després de més d’una hora d’espera, érem al cadafal: una mirada a Nelson Mandela, el puny aixecat i un pensament per a tots aquells, a França, que van lluitar per la seva llibertat quan només era el pres número 466-64. Havia estat classificat com a “terrorista“.
El presoner polític més antic del món
Al nostre país, els grans mitjans de comunicació trigaran molts anys a parlar de la sort de l’home que aleshores era el pres polític més antic del món i difícilment obriran les seves columnes o les seves antenes als qui, aquí, van donar suport a aquesta lluita: les Rencontres nationales contre l’apartheid (Trobades Nacionals contra l’Apartheid), el Moviment Antiapartheid, i encara menys al Partit Comunista Francès (PCF), l’únic partit compromès decididament i totalment en aquesta lluita.
A França, la lluita dels comunistes per l’alliberament de Nelson Mandela, els seus companys i per la fi de l’apartheid va ser una lluita compartida i recolzada des del primer dia. En el judici de Rivonia (1963-1964), que havia d’enviar el líder de l’ANC a la presó, va ser des de la tribuna de l’Assemblea Nacional que la diputada Marie-Claude Vaillant-Couturier va intervenir a favor de l’acusat. L’Humanité va cobrir tots els esdeveniments de la lluita de manera extensa.
El desembre de 2013, centenars de líders d’arreu del món van assistir als funerals de Nelson Mandela amb una exemplar memòria selectiva. Però potser aquí és on rau la força i la grandesa de “Madiba”, que encara podem lloar, deu anys després. Una abnegació capaç de moure muntanyes.
Prenem les paraules de l’escriptor sud-africà Breyten Breytenbach. El 1990 va escriure: “Un vell surt de la presó. Va entrar com a activista, és un mite qui en surt. Es preocupa per la seva pròstata, per les seves notes. Un horitzó s’il·lumina, porta esperança, i ell mai no ha conegut el món, ni la dolça carícia dels dies buits sota els núvols que passen. Si va passar, ja no ho recorda. Potser ara el nostre fosc pas a la terra té una mica més de significat. Ara té ànima i cos junts, amb orgull i la impossibilitat de l’amor. Ell ho aconseguirà. Ell fallarà. Ell viu. Ell morirà. Nelson Mandela obre una porta.”
Imatge de portada: Faces of the World
Notes
[1] https://www.humanite.fr/-/-/mandela-lempecheur-de-tourner-en-rond
[3] https://www.humanite.fr/histoire/apartheid/11-juillet-1963-la-rafle-des-chefs-de-la-lutte-armee-contre-lapartheid-dirigee-par-mandela
Article originalment publicat a L’Humanité. Disponible en línia a https://www.humanite.fr/en-debat/afrique-du-sud/dix-ans-apres-la-mort-de-nelson-mandela-lame-toujours-vivante-de-lafrique-du-sud .
