Mariátegui i la teoria marxista de l’educació

Autor

Del mateix autor

Mariátegui va néixer el 14 de juny 1894 a Moquegua, el Perú. Fill de María Amalia La Chira i Francisco Javier Mariátegui, matrimoni que dona vida a tres fills en condicions de pobresa i que molt aviat va ser abandonat per la figura paterna. Per tant, José Carlos i els seus germans són criats sobre a partir de la feina de la senyora Amalia, qui treballava com a costurera. Després d’aquesta ruptura marital, José Carlos i els seus germans es traslladen a Huacho, lloc de residència familiar de senyora María Amalia. És allí on, a la curta edat de vuit anys, aquest sofrirà un accident a la seva cama esquerra pel qual és traslladat a Lima.

L’accident tindrà fortes repercussions en la seva vida. La primera d’elles és la impossibilitat de tornar a l’escola, limitació que es convertirà en una possibilitat d’índole acadèmic, perquè s’intensifica el seu amor per la lectura i es converteix en un fervent autodidacta, la qual cosa permet que des d’una edat molt primerenca sigui un destacat de les ciències i les lletres. Als quinze anys, iniciarà la seva incursió en el periodisme en ingressar en el diari La Prensa. A Lima anirà demostrant les seves capacitats, passant de ser un missatger a la sala de redacció a un aclamat columnista de l’important diari peruà.

Aquest amor de Mariátegui per les lletres l’expressarà de manera concreta en una vasta obra produïda al llarg dels seus 36 anys de vida, produccions teòriques i periodístiques en les quals es troben una infinitat d’articles escrits en el diari La Premsa i nombroses revistes i periòdics, així com els seus més importants llibres, en els quals figuren: 7 ensayos de interpretación de la realidad peruana (1928); La escena contemporánea, peruanicemos el Perú; En defensa del Marxismo; i Temas de educación.

A aquesta producció se li suma l’edició de la Revista Amauta (1926-1930), en la qual produeix diversos dels seus articles i acaba sent avantguarda cultural, a tal punt de ser anomenada “mestra del poble peruà”.

El concepte d’educació

Un dels textos més importants del peruà són els 7 Ensayos de interpretación de la realidad peruana (1928). Allí es troba un dels més rics textos educatius de l’Amauta. En l’IV assaig sobre “El procés d’instrucció pública”, és on caracteritzarà històricament des d’una perspectiva marxista el procés instructiu que ha viscut la societat peruana des de la colonització. Mariátegui identifica tres moments que marquen cadascun d’aquests processos, els quals els defineix com: l’herència colonial espanyola, la influència francesa i la influencia nord-americana.

Sobre aquest tema, el que es pot determinar és que Mariátegui parteix d’una lectura materialista de la història de l’educació, on aconsegueix definir el caràcter de classe que aquesta té, element que el seu contemporani argentí, Anníbal Ponce, també teoritzarà de manera molt detallada en el seu text Educación y lucha de clases.

José Carlos planteja que l’eix central dels problemes de l’ensenyament al Perú són producte d’una negada transformació radical dels privilegis de classe o en les seves paraules de “riquesa i casta”, que era herència de l’aristocràcia espanyola i que els processos d’independència no havien liquidat.

Aquesta concepció materialista, permet entendre que l’educació com a element que contribueix al manteniment de la cultura ha de ser transformada per les forces del proletariat perquè aquesta es pugui convertir realment en un espai democràtic i d’idees.

“No és possible democratitzar l’ensenyament d’un país sense democratitzar la seva economia i sense democratitzar, per tant, la seva superestructura política. En un poble que compleix conscientment el seu procés històric, la reorganització de l’ensenyament ha d’ser dirigida pels seus propis homes. La intervenció d’especialistes estrangers no pot depassar els límits d’una col·laboració”, és la reflexió de José Carlos.

Aquests plantejaments donen suport teòric a l’anomenada pedagogia revolucionària de Mariátegui i que es converteixen en una aportació a la teoria marxista de l’educació, que es poden categoritzar en dos conceptes claus: en primer lloc, l’educació com a procés democràtic que contribueix al desenvolupament històric dels pobles, que proposa el diàleg com a sentit comú del procés d’ensenyament; i en segona instància, la proposta d’una educació contextual que permeti reflexionar des de la sobirania popular partint dels interessos culturals que els pobles determinin.

En busca d’una pedagogia dels oprimits

En el segle XX, la tradició de les escoles, centres o universitats obreres i populars es van massificar pel món. Exemple d’això són l’Escola Marxista de París, la Universitat Popular de Milà, la Universitat Obrera de Varsòvia, entre moltes altres, que es van convertir en llocs de pensament i discussió proletària. Per al cas del Perú es troba el seu pas per les Universitats Populars González Parada, fundades pel populista Víctor Raúl Haya de la Torre en 1921.

En aquests espais de formació obrera és on Mariátegui va pronunciar dues conferències que s’han catalogat com a cèlebres: El proletariat peruà i La crisi mundial. Sobre aquests centres obrers de treball educatiu, l’Amauta va expressar:

“Les Universitats Populars no són instituts d’agnòstics i incolora extensió universitària. No són escoles nocturnes per a obrers. Són escoles de cultura revolucionària. Són escoles de classe. Són escoles de renovació. No viuen assolades a les acadèmies oficials ni alimentades d’almoines de l’Estat. Viuen de la calor i de la saba populars. Existeixen per a la simple digestió rudimentària de la cultura burgesa. Existeixen per a l’elaboració i la creació de la cultura proletària”.

És a dir, les escoles populars són espais de nou tipus, que tenen la intenció de desenvolupar llocs propis de classe, que els permetin consolidar processos culturals que els qualifiquin i elevin el seu nivell de comprensió de la realitat. La proposta de les universitats populars cerca ser llavors un espai col·lectiu que enforteixi la cultura proletària, la cerca d’una pedagogia dels i les oprimides, perquè aquestes són escoles de la revolució i per tant de la nova cultura obrera.

Mariátegui i el paper dels mestres 

El compromís de Mariátegui amb l’educació i la seva transformació passa no sols per posar-la com una necessitat en la lluita hegemònica per la nova cultura, sinó que també posa al mestre en el centre d’aquesta disputa pel sentit comú.

L’Amauta troba que el mestre només pot desenvolupar el seu treball i la seva creació en termes pedagògics quan cerca en conjunt l’alliberament de la seva condició d’oprimit i, per tant, la dels seus educands: “en l’esperit d’aquests treballadors intel·lectuals, no hi trobo cap concupiscència comercial, no hi trobo cap arribisme econòmic, prenen fàcilment els ideals dels forjadors d’un nou estat social. Res ho mancomuna als interessos del règim capitalista. La seva vida, la seva pobresa, el seu treball els confon amb la massa proletària”.

Allà Mariátegui li dona rellevància a la perspectiva classista del paper que com a treballador ha de complir el mestre en la construcció del que ell diu l’escola única, que serà erigida en un nou Estat social proletari, per això recalca contínuament el paper de les Escoles Normals i el seu caràcter popular.

Aquesta aposta de Mariátegui per posicionar al mestre com un subjecte polític actiu a l’interior dels processos d’ensenyament-aprenentatge, va marcar un lloc d’enunciació per als educadors durant el segle XX, aconseguint que els i les mestres reflexionessin sobre la seva posició de classe i el seu quefer professional.


Article publicat originalment en castellà al Semanario Voz de Colòmbia.

Articles relacionats

Darrers articles