Fins sempre, amic i company Adrià Miguel Leal

Autor

  • Joan Tafalla

    Historiador. Doctor en Història especialitzat en la Revolució francesa. President de l’Associació d’Estudis Gramscians de Catalunya. Membre de l'Arxiu Josep Serradell-Roman.

Del mateix autor

El passat dissabte 28 d’octubre ens va deixar el nostre amic i company Adrià Miquel Leal, a la provecta edat de 101 anys. Va néixer a Villanueva del Duque (Còrdova) el febrer de 1922 i ha viscut una llarga vida plena de duríssimes i riques experiències, sempre tenint cura de la seva família i lluitant pels drets dels treballadors. El lema de la seva vida ben bé podria resumir-se així: per a tots, tot; res per a mi. 

La notícia del trist desenllaç ens va trobar als iaioflautes de Sabadell a Madrid en una manifestació en defensa de les pensions públiques. Ell havia vestit la nostra armilla en nombroses ocasions a Sabadell, on venia, amb 100 anys, agafant ell sol l’autobús des de Badia del Vallès, on vivia des de la fundació de la ciutat aquell llunyà 1975. La darrera vegada que va estar amb nosaltres, ja amb cent anys va ser a la mobilització comarcal per la sanitat del darrer 20 de maig d’enguany, és a dir, amb 101 anys, i a cinc mesos de la seva mort.

El seu pare, d’arrelades conviccions republicanes, treballava a les mines de El Soldado de Villanueva del Duque. En vespres de les eleccions municipals de 1931 el director de la mina va reclamar-li que no votés la candidatura republicana. Davant la seva negativa a obeir, el director li va dir: “Te acordarás”. I el van traslladar a treballar a les mines que l’empresa tenia a la Vall d’Aran. Aquest fet determinà l’adquisició de consciència de classe per part de l’Adrià. Als seus nou anys, l’Adrià era ja un deportat polític. Ell i la seva família, és clar. L’exemple de dignitat del pare va forjar allò que després va ser la “Alma republicana” de l’Adrià. Aquest és el títol que va posar al llibre de la seva autobiografia.

L’Adrià va tenir un pare que va saber transmetre a l’Adrià els valors republicans de llibertat, igualtat i fraternitat. Que importants són els pares quan transmeten amb el seu exemple de tota una vida els seus valors morals, la seva concepció del món als seus fills! Que important ha estat l’exemple de l’Adrià en la transmissió d’aquests valors en primer lloc a la seva filla Maria del Mar, a la neta Andrea, al seu gendre Claudio! Que important ha estat l’exemple de l’Adrià en tots nosaltres!

Així doncs, Alma Republicana és el llibre que ens ha deixat com a llegat del seu compromís.

Una ALMA REPUBLICANA que el va dur a haver de fer la retirada a peu, entre Barcelona i França, com explica en les seves memòries. Una ànima republicana que el va dur a la presó en el seu retorn a Espanya, que el va dur a ingressar en el partit dels comunistes de Catalunya que era el Partit Socialista Unificat de Catalunya, PSUC. 

Una ALMA REPUBLICANA que el va portar l’any 1982 a ingressar en el Partit dels Comunistes de Catalunya on va militar fins a la dissolució del partit l’any 2014, i que el va dur a continuar afiliat al partit hereu del PCC, Comunistes de Catalunya, fins al darrer dels seus dies. 

El seu comunisme era quelcom de sentit comú. Ho va explicar en unes declaracions a Ràdio Sabadell: “que el poderoso no se imponga siempre al débil… que la igualdad i la libertad reinen en el mundo”. 

Una ALMA REPUBLICANA que el va tornar a ser detingut per segona vegada l’any 1953 en plena jornada de treball a la fàbrica Olivetti. El seu nom de lluita clandestina no era Adrià, és clar. Era Pedro. 

Una ALMA REPUBLICANA que el va dur, després de la detenció, a ser interrogat en les cel·les de la comissaria de Via Laietana de Barcelona pels terribles policies torturadors, els germans Creix. Uns torturadors que també varen torturar moltíssims lluitadors per la democràcia i el socialisme.

Una ALMA REPUBLICANA que el va portar a la presó durant un any i que, després de sortir de la presó el va obligar a presentar-se cada quinze dies a la comissaria durant vint anys. La dictadura no es refiava d’ell. Ni de tants altres republicans i comunistes com ell.  

Una ALMA REPUBLICANA, que quan va venir a viure a Badia del Vallès a integrar-se al PSUC de la nostra ciutat i a començar a treballar per a millorar i a dignificar la  vida de la nostra ciutat: l’Associació de Veïns de Badia, la lluita per les escoles, pel Centre d’Atenció Primària, per les guarderies, la lluita pel Casal d’avis, que al costat de molts altres companys va aconseguir que es construís i que va presidir durant tant anys.

Una ALMA REPUBLICANA, que el va portar a presidir la Coordinadora de Casals i de Centre d’Avis de Sabadell i comarca durant molts anys.

Una ALMA REPUBLICANA que el va portar a donar suport a les diverses propostes d’unitat de l’esquerra que s’han succeït a Badia del Vallès: l’Alternativa d’Esquerres per Badia (AEB) i, actualment, Totes fem Badia.

Cadascú de nosaltres guardem un trosset de la memòria d’Adrián. Si cadascú aportés el seu trosset de memòria i d’experiència de vida amb l’Adrià podríem fer un immens mosaic. Un mosaic tan gran que ens sorprendria i, veient-lo en conjunt ens ajudaria a comprendre una mica millor la figura de l’Adrià. 

Un aspecte de l’Adrià que recordem tots és la bonhomia que quedava ben clara en el seu somriure.  A mi, em recorda la cançó que el cantant Raimon va dedicar l’any 1973, en plena clandestinitat a Gregori López Raimundo:

(…)

T’he conegut sempre igual com ara, 

els cabells blancs, la bondat a la cara, 

els llavis fins dibuixant un somriure 

d’amic, company, conscient del perill. 

Sense parlar m’has dit “tot va creixent”, 

lluita d’avui pel demà viu i lliure, 

que es va forjant aquests dies terribles, 

temps aquests temps de tantes ignoràncies. 

(…)

Adrián era diàleg, era capacitat de treball permanent. L’Adrià era permanència, resistència, resiliència i sobretot persistència. Adrià ha estat també la seva capacitat per unir gent diversa, però que té objectius comuns. Sense aquesta capacitat d’unir la gent no s’aconsegueixen les coses. No s’aconsegueix res. Tenia molt clar allò que digué el poeta Joan Brossa: U no és ningú. L’Adrià ens ho va ensenyar: no som ningú sense els altres, no som ningú sense tots.

L’Adrià ha estat sobretot un mestre de vida per a tots nosaltres. Mestre de vida va ser la manera com un altre camarada d’Adrià, Antonio Gramsci va definir el gran revolucionari Lenin.

Desgraciadament, ha arribat l’hora del comiat. Però no és un comiat per sempre, Adrià, és un fins aviat, és un fins sempre.

Honor i glòria a un qui fou un gran lluitador. El nostre món seria molt pitjor del que és si no fos per la lluita de la generació de l’Adrià contra el feixisme, per la democràcia i pel socialisme! Ara que creixen les guerres i feixisme el món corre el perill de fer-nos tornar a uns temps terribles que crèiem ja passats, ens hem d’esforçar a seguir l’exemple de l’Adrià i tots els camarades de la seva generació: No passaran!

Articles relacionats

Darrers articles