La Realitat ha entrevistat al pare i la mare de l’Adri, un jove antifeixista de Badalona que s’enfronta a una petició de 9 anys de presó per delicte d’odi… A la policia. Podeu seguir el grup de suport de l’Adri a Twitter i Instagram, i continuar llegint per conèixer més detalls del seu cas.
Expliqueu-nos breument en què consisteix el cas de l’Adri. Qui és ell, de què se l’acusa…
Antonio: L’Adri és un jove de Badalona, implicat des de molt jove en les lluites socials i polítiques. Ve d’una família amb consciència de classe, està molt compromès i sempre ha lluitat per les causes més immediates, per exemple per l’habitatge als barris, en contra dels bingos i les cases d’apostes o la lluita contra el feixisme. En aquest context, ell va anar a una manifestació per protestar contra la manifestació convocada per JUSAPOL l’any 2018, hi va assistir perquè considerava que això era una provocació al poble de Catalunya i que, a més, era un acte feixista. I va passar el que va passar.
Eva: Quan la gent de JUSAPOL marxaven cap als autocars, molta gent els va seguir, entre ells l’Adri que es va dirigir a un d’ells i li va dir la frase “Fascista de mierda”, un altre noi els va tirar gotes d’aigua i un altre els va escopir. En aquell moment, el 28 de setembre, no els van detenir, ni el van identificar, ni res fins dos mesos després, el 21 de novembre, quan l’Adri tornava d’estudiar a quarts de quatre de la tarda, van venir a la porta de casa per emportar-se’l sense que tinguéssim idea de per què. Feia dos mesos de la manifestació, havia cridat quatre coses com passa tantes vegades i fa tanta gent, i no penses que al cap de dos mesos puguin venir a casa teva…
Vau aconseguir que l’Ajuntament de Badalona, abans de les eleccions en què va guanyar Albiol, aprovés una moció de suport al vostre fill. Com ho vau fer?
Eva: D’entrada no compren el relat, sempre es relacionen aquests fets amb agressivitat, amb cremar coses… Vaig haver d’anar directament a explicar-ho a l’alcalde, Rubén Guijarro, li vaig dir que anava a cara descoberta, explicant-li uns fets que eren totalment certs i que necessitava que m’ajudés amb la moció, perquè si ell s’abstenia la moció de suport a l’Adri no tiraria endavant i no seria diferent del que faria el feixista de l’Albiol. Al cap d’una setmana ens va trucar i ens va dir que donaria suport a la moció, de la mateixa manera que ho van fer ERC, Junts, En Comú Podem i Guanyem Badalona.
Antonio: Aquests altres partits ja estaven d’acord en donar suport a la moció a l’Adrià, perquè són partits antifeixistes i defensen els drets fonamentals com la participació en una manifestació o la llibertat d’expressió. Tots hi estaven d’acord, En Comú Podem, Guanyem Badalona, Junts i Esquerra Republicana, però depeníem de si el PSOE hi donava suport o no.
Quines altres accions heu dut a terme per visibilitzar el cas? Amb quines entitats heu contactat i quina ha estat la seva resposta?
Eva: Per a nosaltres, el que va tenir molt significat va ser el mural a la Rambla de Sant Joan. Sent a la nostra ciutat, un mural, en el qual va participar molta gent altruistament, per exemple oferint la pintura o posant els dibuixants. Hi van participar associacions de veïns, els pensionistes… Això, que va ser al principi de tot, juntament amb la moció, ens va fer molta il·lusió.
Antonio: En aquests set o vuit últims mesos, hem fet una infinitat de coses. La primera acció que vam fer amb el grup de suport a l’Adrià, quan encara no tenia ni xarxes socials, va ser al concert de Los Chikos del Maíz a la sala Razzmatazz de Barcelona, teníem un contacte que ens ho va facilitar, i vam poder treure una pancarta al concert i llegir el comunicat davant de 500 persones. Això va tenir repercussió i ens va donar una visibilitat, ha marcat la marxa de la campanya. La setmana passada vam estar a un segon concert d’aquest grup, per portar les samarretes. Hem tingut actes importants, com per exemple parlar amb les ministres del govern espanyol, Ione Belarra i Irene Montero, això marca un abans i un després. Ah, i també va ser important la Festa Realitat de Comunistes, és clar! El Modgi, de la Sotana, ens va donar molta visibilitat, vam vendre força samarretes i ens va conèixer molta gent.
Vosaltres, com el vostre fill, ja esteu patint la repressió pel simple fet d’esperar el judici. Com ho porteu? Com se suporta, s’aguanta o es gestiona aquesta angoixa?
Eva: En els primers anys, com que en el teu interior estàs tan convençut que no has fet res, i al cap d’un any i mig o dos van tancar la causa, no et pots pensar que això acabi d’aquesta manera. Quan ens van dir que la tornarien a obrir, penses que, si ja la van tancar, si la tornen a obrir potser tindràs una multa o una cosa així; no et pots imaginar que quan vas camí dels 5 anys, el 28 de febrer de 2023 et truqui l’advocat per anar al seu despatx i vegis que JUSAPOL els ha denunciat com acusació popular, amb un relat tan irreal, com un delicte d’odi, demanant 9 anys de presó i 4.000 € de fiança que ha hagut de pagar cada nano. I volem fer molt d’èmfasi a donar les gràcies a Alerta Solidària, que des del principi hi han estat, el Xavi Monge ja va venir a la comissaria el primer dia i en aquests 5 anys ha sigut el nostre suport incondicional.
Antonio: La família del represaliat pateix les conseqüències indirectament, ell les pateix de forma directa, òbviament. L’entorn, la família i els amics també pateix les repercussions, la repressió busca això, busca fer patir el poble. A Catalunya hi ha hagut uns 4.500 represaliats, el que busca el règim és que aquestes persones i el seu entorn vegin el que passa si et mous -com deia Rosa Luxemburg, qui no es mou no sent les cadenes-. Per això lluitem, perquè sents les cadenes, perquè la repressió cau sobre nosaltres.
Últimament, es parla molt d’amnistia per a totes les persones represaliades arran dels successos al voltant de l’1 d’octubre de 2017. Creieu que el cas de l’Adri podria encaixar en aquest sentit?
Eva: Primer de tot dir que no és només l’Adri, que hi ha dos nois més en la mateixa causa: el Quim i el Francesc, nosaltres parlem de l’Adrià, però a la causa són 3. Per començar, del dia de la manifestació de JUSAPOL en van sortir 17 causes, de les quals 16 ja estan tancades, absoltes, l’única que queda oberta és aquesta. A nosaltres ens han dit que aquesta causa està dins de la llista de l’amnistia i això és un alleujament, saps que no hauràs de passar l’espera de vuit mesos, amb una data per al judici, esperar el judici. He anat a molts judicis, només veure les escales, només veure’ls entrar és una mala estona. Cadascú ho viu a la seva manera i per nosaltres l’amnistia no és una rendició.
Antonio: Per a nosaltres, l’amnistia ha de ser una victòria per al poble de Catalunya, perquè no hem fet res dolent, només hem lluitat pels nostres drets i pel nostre futur, això no pot ser un delicte. Com que no és un delicte, l’amnistia ha de ser una victòria. El meu fill no ha comès cap delicte per dir-li feixista a un feixista, és la veritat. A mi si em diuen “roig” no m’enfadaré ni denunciaré a ningú, perquè és la pura veritat. L’amnistia per a nosaltres significa molt, suposa acabar amb el suplici d’esperar un judici i el que suposa el mateix judici, que és com una espasa sobre teu que et pot caure i partir-te per la meitat. El dia del judici, després esperar la sentència, això ha de ser… com diu l’Eva, hem estat en molts judicis i ja veus el patiment dels represaliats i de les famílies, ha de ser horrible. L’amnistia és l’esperança de no passar per aquell dia i per l’espera de la sentència.
Moltes gràcies, hi ha alguna cosa que hagi quedat per explicar?
Eva: La setmana passada Alerta Solidària va presentar un estudi sobre 83 casos que estan aturats, tots tenen un denominador que és que el denunciant és VOX, JUSAPOL, Societat Civil Catalana… en uns dies es publicarà un llibre per explicar-ho i poder difondre-ho. Hi ha la causa de l’Adri, que de totes les que van sortir del dia de JUSAPOL és l’única que segueix oberta. A Badalona vam tenir un altre cas, el de Marcel Vivet, i al Clot, el d’Adrià Catasús, fa com un any i mig que ja estan jutjats.
Antonio: Jo voldria afegir que la societat catalana no està tan mobilitzada com fa pocs anys, el nivell de lluita del poble català és menor, però nosaltres estem molt agraïts al suport rebut per part de la societat, la solidaritat és la millor arma que tenim. Estem contents del suport de partits, de sindicats… La setmana que ve em reuniré amb en Javier Pacheco, secretari general de CCOO de Catalunya, per exposar-li el cas; a part, tots els partits d’esquerres de Catalunya ens han expressat el seu suport, però també la gent senzilla que quan els ho expliques et mostren el seu suport, estan amb nosaltres.
