Segona part de la traducció del capítol del llibre: Mundo en llamas. Imperialismo y fascismo en el nuevo tablero geopolítico. Coordinadors: Ricardo Alemao, Katu Arkonada, Matías Caciabue. Editat pel Partit del Treball, 2024.
La revolució sankarista en acció
Quan anuncia la destitució del president Jean-Baptiste Ouédraogo a través de la ràdio nacional el 4 d’agost de 1983, Thomas Sankara ja gaudeix d’una gran estima entre les masses populars de l’Alt Volta i dins les files de l’exèrcit. El nou home fort del país pot finalment posar en pràctica el seu ambiciós projecte per a l’Alt Volta.
En realitat, el país que hereta Sankara es troba en una situació econòmica i social catastròfica. L’Alt Volta és un dels països més pobres del món: la taxa de mortalitat infantil s’estima en 180 per cada 1.000 naixements, l’esperança de vida és de 40 anys i la taxa d’analfabetisme arriba fins al 98%. Això significa que el nou president ha de governar un poble que no sap llegir ni escriure. La pobresa és la realitat més estesa a l’Alt Volta, amb un producte interior brut per habitant de 53.356 francs CFA (equivalents a 72 euros).
Però el jove oficial revolucionari té una idea clara i precisa de la seva missió històrica. Comença redefinint les prioritats del nou Estat. A diferència dels règims anteriors, que es limitaven a nomenar noves persones per fer funcionar l’Estat neocolonial i posar els recursos públics al servei de l’imperialisme i de la burgesia local, el govern del Consell Nacional de la Revolució es compromet a redistribuir la riquesa, alliberar les dones de la servitud familiar i social, implicar les masses populars en el sistema productiu, lluitar contra la corrupció i reduir les taxes d’analfabetisme i de mortalitat infantil, entre altres objectius. En definitiva, el president Sankara ha de fer néixer un país nou. Per aquest motiu, el 2 d’agost de 1984 canvia el nom del país, que passa de l’Alt Volta a Burkina Faso, que significa «País dels Homes Íntegres».
Pel que fa a la gestió dels afers públics, Thomas Sankara crea els CDR (Comitès de Defensa de la Revolució), encarregats d’exercir el poder a escala local. Els CDR gestionen la seguretat, la formació política, el sanejament dels barris, la producció i el consum de productes locals i el control pressupostari dels ministeris. Retira als caps tradicionals els poders feudals que encara exercien. Els ministres i altres alts càrrecs veuen reduïts els seus salaris i els privilegis associats a les seves funcions. Els salaris pateixen retallades d’entre el 5% i el 12%. «Els responsables s’han d’imposar una certa disciplina en el treball perquè el seu comportament no autoritzi els altres a vulnerar els principis», ja prescrivia Ahmed Sékou. Thomas Sankara segueix al peu de la lletra aquesta màxima del revolucionari guineà. Així, renuncia al tren de vida dispendiós dels prínceps. Sankara prohibeix els vehicles de gran cilindrada, posa fi als viatges en primera classe dels membres del govern i limita els seus propis desplaçaments per prioritzar els més útils per al país.
El temps, l’energia i els recursos estalviats d’aquesta manera es destinen al desenvolupament del país per millorar la vida quotidiana dels seus compatriotes. En aquest sentit, es posen en marxa amplis programes per millorar les condicions socials i econòmiques de la població. Amb la participació activa de les masses populars, els resultats de la revolució sankarista es fan notar ràpidament. Gràcies als programes de «vacunacions comando», milions d’infants són vacunats en poc temps. En l’àmbit educatiu s’obtenen resultats semblants. Gràcies a les «operacions Alfa», l’analfabetisme masculí passa del 95% al 80%. En aquesta mateixa línia, els CDR impulsen projectes de desenvolupament, com ara l’adequació de la vall del Sourou per regar 41.000 hectàrees. Paral·lelament, es planten milions d’arbres per frenar l’avanç del desert i lluitar contra l’escalfament global, una qüestió que Thomas Sankara, el primer cap d’Estat africà a fer-ho, situa entre les principals preocupacions polítiques. El 1986, Burkina Faso assoleix l’objectiu de garantir dos àpats i deu litres d’aigua diaris per persona. Només un any després d’arribar al poder, Sankara canvia el nom del país, que passa de l’Alt Volta a Burkina Faso, és a dir, el «país dels homes íntegres». I Thomas Sankara n’és el primer.
Per a Thomas Sankara, la sobirania passa pel desmantellament de tots els vestigis de la colonització. Per això emprèn una lluita contra el franc CFA, el deute, el sistema financer internacional i el control de les potències capitalistes sobre l’Organització de les Nacions Unides (ONU), entre altres qüestions. Davant l’Assemblea General de les Nacions Unides, el 4 d’octubre de 1984, el president de Burkina Faso fa una dura denúncia d’una institució que considera al servei dels estats occidentals i indiferent al destí dels pobles que pateixen arreu del món. Thomas Sankara resumeix la injustícia i la subordinació de l’ONU amb aquestes paraules: «Molts m’han precedit en aquesta tribuna i d’altres em seguiran. Però només uns quants prendran les decisions. Tanmateix, oficialment se’ns presenta com a iguals.»
El discurs més ressonant i popular de Sankara es remunta al juliol de 1987. Davant la conferència de caps d’Estat de la Unió Africana, a Addis Abeba, Thomas Sankara convida els seus homòlegs a negar-se a pagar el deute, que ja comprometia el desenvolupament del continent. Les seves paraules són tan contundents com certes:
Els qui ens han portat a l’endeutament han jugat com en un casino. Quan guanyaven, no hi havia cap debat. Ara que han perdut en el joc, ens exigeixen que els retornem els diners. I es parla de crisi! No, senyor president: han jugat, han perdut, aquestes són les regles del joc, la vida continua! No podem retornar el deute perquè no tenim amb què pagar-lo. No podem retornar el deute perquè no en som responsables. No podem pagar el deute perquè, ben al contrari, són els altres els qui ens deuen allò que ni les riqueses més grans no podran pagar mai: el deute de sang. És la nostra sang la que es va vessar [durant la Segona Guerra Mundial]!
Conscient que ha posat el dit a la nafra i que les represàlies de les potències colonitzadores no trigaran a arribar, Thomas Sankara precisa que l’èxit de la seva iniciativa depèn d’una dinàmica col·lectiva. «Si Burkina Faso és l’únic que es nega a pagar [el seu deute], jo no seré a la pròxima assemblea.» Cap dirigent no té el coratge de seguir Thomas Sankara. I ell no serà a la següent assemblea. És assassinat tres mesos després del seu discurs!
Se’l podia estimar o detestar, però una cosa és segura: Thomas Sankara no deixava ningú indiferent. Fins i tot els seus pitjors adversaris es veien obligats a reconèixer el seu carisma extraordinari, la justícia de la seva lluita a favor dels desheretats d’arreu del món, la seva cultura general enciclopèdica i, sobretot, el coratge que demostrava. Per una certa ironia de la història, les qualitats que van conduir a l’assassinat de Thomas Sankara el 15 d’octubre de 1987 constitueixen avui el motor de la nova revolució africana desencadenada al Sahel en aquest començament del segle XXI.
El llegat revolucionari de Thomas Sankara
Gairebé quatre dècades després del seu assassinat, Thomas Sankara s’ha convertit en una font d’inspiració per a un nombre creixent de persones arreu del món. El llegat de Thomas Sankara és mantingut ben viu per dirigents polítics que no dubten a enderrocar governs neocolonials per continuar la revolució sankarista.
En aquest àmbit, el capità Ibrahim Traoré, que també va arribar al poder a Burkina Faso després d’un cop d’Estat, pot ser considerat, amb tota justícia, un digne hereu de Sankara. De fet, no amaga la seva fascinació per aquest dirigent excepcional, del qual segueix les passes i manté viva la memòria. Després de més de vint anys de silenci imposat per l’expresident Blaise Compaoré, expulsat del poder el 2014 per una insurrecció popular, el nom, les idees i la lluita de Thomas Sankara han tornat a ocupar un lloc central. Amb una forta càrrega simbòlica, el capità Ibrahim Traoré ha rebatejat el bulevard Charles de Gaulle com a bulevard Thomas Sankara. També ha elevat el seu il·lustre predecessor a la categoria d’«Heroi de la Nació».
En commemorar el 36è aniversari del seu assassinat, el president de transició de Burkina Faso va declarar: «Aquest 4 d’agost de 2024, el nostre país recorda la lluita emprenduda pel poble burkinès, sota el lideratge del capità Thomas Sankara, per alliberar-se del jou de l’imperialisme i afirmar-se com una nació orgullosa i decididament orientada cap a un desenvolupament endogen.» Sobre el terreny, Traoré continua la feina iniciada per Sankara. Com és sabut, Thomas Sankara havia identificat clarament el principal enemic d’Àfrica: l’imperialisme i els seus aliats locals. Com a digne hereu de Sankara, Ibrahim Traoré afegeix, referint-se al seu inspirador: «En retre homenatge a aquest heroi de la nostra nació, el record del qual inspira les nostres passes i impulsa les nostres accions, reafirmo la meva ferma determinació i el meu compromís total amb el poble per alliberar el nostre país de les forces del mal i dels seus suports, i per convertir-lo en una terra d’esperança per a tots els burkinesos.» Fa exactament quaranta anys, Thomas Sankara proclamava des de la tribuna de les Nacions Unides: «Jurem, proclamem, que d’ara endavant res no s’ha de fer a Burkina Faso sense la participació dels burkinesos. Res que no hàgim decidit i elaborat abans nosaltres mateixos.» Dit i fet.
En l’àmbit econòmic, Ibrahim Traoré ha decidit trencar amb el monopoli occidental. La diversificació dels socis comercials s’ha convertit en la nova opció estratègica. Els occidentals, que dominaven les mines del Sahel, hauran d’oferir a partir d’ara millors condicions a l’Estat si no volen córrer el risc que les explotacions mineres passin a mans dels russos, els xinesos, els turcs, etc. L’objectiu és incrementar els ingressos públics per satisfer millor les necessitats de les masses populars. En aquesta línia, Burkina Faso va revisar, per exemple, el seu codi miner el juliol de 2024. Aprovada per unanimitat per l’Assemblea Legislativa de Transició, la nova llei permet a l’Estat adquirir una participació del 15% en tots els projectes miners del país, davant del 10% anterior.
Si hi ha un altre front obert per Thomas Sankara que avui continuen els dirigents de l’Aliança dels Estats del Sahel, és el de la sobirania monetària, condició sine qua non de qualsevol desenvolupament. Tres anys després de l’arribada al poder del capità Sankara, l’economista camerunès Joseph Tchundjang Pouémi ja assenyalava la moneda com el primer atribut de la sobirania. L’autor de Monnaie, servitude et liberté. La répression monétaire de l’Afrique (Moneda, servitud i llibertat. La repressió monetària d’Àfrica) demostrava amb una precisió quirúrgica com Occident utilitzava les institucions financeres internacionals per eliminar qualsevol aspiració de desenvolupament econòmic a Àfrica. La conclusió dels treballs de Tchundjang Pouémi, compartida per nombrosos economistes, és que cap país no es pot desenvolupar amb una moneda que no controla. Thomas Sankara no perdia cap ocasió per criticar la repressió monetària i assenyalava regularment el franc CFA. El president de Burkina Faso considerava, a més, que les institucions financeres internacionals, com el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial, actuaven com a «assassins tècnics», amb la funció inconfessada de destruir les economies africanes mitjançant programes viciats.
Els presidents de l’Aliança dels Estats del Sahel (AES) estan decidits a dotar els seus països d’una independència econòmica i monetària real. Així, la qüestió de l’abandonament del franc CFA ja no és un tabú dins l’Aliança dels Estats del Sahel, convertida en confederació el maig de 2024. Mentrestant, Burkina Faso s’ha dotat d’un nou instrument financer anomenat Banc de Dipòsits del Tresor (BDT). Aquest banc és una eina pròpia per optimitzar la gestió dels recursos financers públics. S’ha convidat els particulars a dipositar-hi els seus estalvis a canvi d’interessos. L’objectiu de l’Estat burkinès és mobilitzar els recursos interns per finançar els seus projectes. D’aquesta manera, es redueix el recurs als préstecs exteriors, símbol i font de dependència respecte de l’exterior, si bé no s’abandona completament. «Alliberar el nostre país dels mecanismes i mètodes retrògrads que ens condemnen al subdesenvolupament i a l’assistència financera»: aquest és l’objectiu estratègic que el president Ibrahim Traoré ha assignat al BDT.
Africa must unite: de Nkrumah a l’AES, passant per Sankara
Partidari ell mateix de l’Africa must unite («Àfrica s’ha d’unir»), la visió panafricanista teoritzada per Kwame Nkrumah, Thomas Sankara va treballar tota la vida per la integració africana. Criticava constantment els presidents africans que ocupaven els primers llocs en les trobades celebrades fora d’Àfrica, però que destacaven per la seva absència en les reunions de l’Organització de la Unitat Africana. Seguint el principi africà de l’Ubuntu, creia fermament que la unió fa la força. La professió militar, caracteritzada per l’esperit d’equip i per una estratègia comuna orientada cap a la victòria o la derrota compartides, va influir en la mentalitat del capità Sankara? No és gens segur. Sigui com sigui, l’arribada successiva de militars al capdavant de Mali, Burkina Faso i el Níger ha accelerat la integració africana que propugnaven els pares fundadors del panafricanisme. Així, els caps d’Estat de Mali, Burkina Faso i el Níger han decidit unir-se per crear una organització anomenada Aliança dels Estats del Sahel (AES). També coneguda com a Liptako-Gourma, l’AES és un pacte de defensa mútua signat entre Mali, el Níger i Burkina Faso el 16 de setembre de 2023.
L’AES es va crear per ajudar a contrarestar possibles amenaces de rebel·lió armada o d’agressió exterior, tot subratllant que: «Qualsevol atac contra la sobirania i la integritat territorial d’una o diverses parts contractants serà considerat una agressió contra les altres parts.» L’Aliança dels Estats del Sahel ja compta amb diversos èxits. Ha permès al Níger evitar una operació militar dels països membres de la Comunitat Econòmica dels Estats de l’Àfrica Occidental (CEDEAO), que amenaçaven d’intervenir per restablir en el poder el president Mohamed Bazoum, destituït per Abderahamane Tiani. Els tres països intercanvien informació d’intel·ligència i duen a terme operacions militars coordinades contra els terroristes. Per una ironia de la història, els països de la CEDEAO multipliquen les crides perquè Mali, Burkina Faso i el Níger tornin a integrar-se a l’organització. De fet, el president senegalès Diomaye Faye ha rebut l’encàrrec de dirigir les negociacions per aconseguir aquest retorn. Sigui com sigui, aquest canvi de situació demostra que, si s’uneixen, els estats africans constituiran una potència respectable i respectada per tothom. Per extensió, una convergència de les lluites entre els revolucionaris d’arreu del món permetria vèncer l’enemic comú: el capitalisme imperialista.
