A l’edició de La Realitat del divendres 5 d’octubre es va publicar una entrevista de Ricard Ribera a Alejandro Fortuna, traductor al català de La qüestió meridional d’Antonio Gramsci editada per l’editorial Manifest. Com bé diu Alejandro Fortuna, l’aliança entre les classes subalternes italianes, és a dir, entre el proletariat del nord i els pagesos del sud és el nus central de l’assaig d’Antonio Gramsci. Aquesta aliança i l’anàlisi de les arrels del subdesenvolupament econòmic del sud van impulsar al teòric italià la redacció de La qüestió meridional l’any 1926. Antonio Gramsci, que va néixer a finals del segle XIX a un poble d’economia eminentment agrària de Sardenya, una regió que mantenia una relació de subordinació gairebé colonial amb el nord d’Itàlia, es va interessar ben aviat per la problemàtica social i econòmica que afectava les regions agrícoles del sud. La qüestió meridional gramsciana neix, per tant, de la mateixa experiència vital de l’autor així com de la seva recerca de les agitacions socials a les regions del Mezzogiorno italià arran dels aranzels duaners introduïts pel govern central a la primera dècada del segle XX per protegir la burgesia industrial del nord en detriment de l’economia agrària del sud.
La qüestió meridional ha estat i segueix sent objecte d’estudi al si de l’esquerra marxista. També a l’Estat espanyol. Els desequilibris entre nord i sud, les migracions internes i la proletarització de les masses agràries van permetre una revisió de la qüestió meridional per tal d’adaptar-la a les realitats socials de l’Espanya de la segona meitat del segle XX. En aquest sentit, a partir dels anys 60 diversos autors es capbussen en l’estudi de les relacions econòmiques de dependència del sud en un context d’industrialització i desarrollisme econòmic del franquisme. Un dels autors que va destacar en l’estudi de “la nostra qüestió meridional” va ser sens dubte Alfons Comín. Perquè com veurem, la seva obra sobre Andalusia i les interrelacions d’aquesta amb Catalunya des de les grans migracions dels anys 60 i 70 marcaran Alfons Comín personalment i políticament. Però també en un sentit invers, l’obra del teòric aragonès influirà alhora una part de la societat andalusa a les acaballes de la dictadura en un context de ressorgiment polític de l’andalusisme.
Alfons Comín va néixer a Saragossa el 9 d’agost de 1933, però quan tenia només 9 anys la seva família es trasllada a Barcelona. És a Catalunya on es forma políticament i intel·lectualment, començant a militar des de 1956 al Frente de Liberación Popular fins a 1962 quan s’integra al seu referent català, el Front Obrer de Catalunya. Des de 1970 milita a Bandera Roja, organització que abandona l’any 1974 per passar-se al PSUC havent-hi fundat un any abans el col·lectiu Cristianos por el Socialismo. Al PSUC Alfons Comín va esdevenir en un dels seus principals teòrics amb una obra centrada en bastir els lligams entre el Marxisme i el Cristianisme. Els seus assajos Cristianos en el partido, Comunistas en la Iglesia de 1977 i Por qué soy marxista y otras confesiones de 1979 van ser obres de referència per a tota una generació de militants comunistes catalans procedents dels moviments cristians de base i de les parròquies dels barris de la perifèria de Barcelona. Aquest compromís que enllaçava les lluites obreres amb el cristianisme social és el que va portar Alfons Comín a Andalusia el 1961 amb una estada fins a l’any 1965 que a més va dedicar per teoritzar sobre les estructures econòmiques d’Andalusia i el seu moviment obrer.
Quan Alfons Comín i la seva dona Maria Lluïsa Oliveres van arribar a Andalusia es van instal·lar a Màlaga al barri obrer de Huelín. Aquesta era una de les zones més pobres de la ciutat andalusa i mercè a la seva formació com a enginyer Alfons Comín es va dedicar a donar classes de formació professional a joves de famílies sense recursos. Al mateix temps va aprofitar per col·laborar amb el moviment obrer de Màlaga i contactar amb els cercles dels cristians de base de la ciutat. D’aquests anys és la seva amistat amb el capellà i teòleg andalús José María González Ruiz, un dels renovadors de la doctrina social de l’Església i autor de El cristianismo no es un humanismo (1966), altra de les obres de capçalera per entendre el vincle teòric entre el Marxisme i el Cristianisme. A la vegada, Alfons Comín va ser testimoni dels primers passos de les Comissions Obreres del Camp d’Andalusia, de les Joventuts Obreres Cristianes de Málaga i de la creació de la Cooperativa Industrial de Màlaga.
Deia María Comín que el seu pare havia estat aragonès de naixement, català d’adopció, andalús de vocació i internacionalista d’esperit. Aquesta vocació respecte a Andalusia va quedar plasmada a dues obres referencials d’Alfons Comín: La España de Sur (1965) i Noticia de Andalucía (1970). La primera va ser publicada el 1965 un cop l’autor acabava de tornar a Barcelona. Es tracta d’una obra sobre l’estructura econòmica d’Andalusia, amb pròleg de Ramón Tamames, que s’endinsa en l’anàlisi dels models productius i laborals per mirar de donar resposta a les causes de l’endarreriment econòmic que patia la regió i que va provocar la migració de més d’un milió set-cents mil andalusos. Comín també analitza el problema endèmic andalús de la manca d’una reforma agrària que a més fos compatible amb la necessitat d’una industrialització del territori. En aquest punt l’autor desmunta les visions més reaccionàries i classistes sobre la suposada apatia del poble andalús respecte al treball. Segons Comín, l’origen del retrocés econòmic andalús es deu a les estructures socials i econòmiques així com a la prevalença d’una classe dirigent entestada al manteniment d’aquestes mateixes estructures de dominació i explotació.
A la qüestió meridional italiana se’ns parla d’una aliança entre les burgesies del nord industrial amb el poder polític central que explicaria en bona part la debilitat econòmica del Mezzogiorno. A l’Espanya franquista podríem veure aquesta analogia en el pacte entre les classes dirigents de la dictadura i les burgesies basques i catalanes. Si a més afegim les desigualtats inherents a les relacions laborals d’Andalusia basades en una estructura gairebé més de caràcter feudal que capitalista trobarem un fil conductor que posi en context els factors del subdesenvolupament andalús. Són les relacions humanes a l’economia i al mercat de treball andalús de les que parla Alfons Comín que seguien al dictat de l’omnipresent figura del “gran señor” que dirigia les seves indústries amb la mateixa mentalitat que abans dirigia els seus cortijos.
La España de Sur va ser una obra que paral·lelament va servir per esperonar el debat social i econòmic a Andalusia. Autors com Alfonso Grosso i Nicolás de Jesús Salas es van fer ressò dels treballs d’Alfons Comín i van contribuir al debat amb dues obres publicades a 1972: Andalucía, un mundo colonial del primer, i Los siete círculos viciosos del subdesarrollo del segon. Aquesta nova generació d’autors andalusos van adobar el terreny per l’aparició d’un nou andalusisme polític que es concretaria en organitzacions com l’Aliança Socialista d’Andalusia i el posterior Partit Socialista d’Andalusia fundat el 1976. En bona part aquest esclat polític a Andalusia li devia molt a Alfons Comín, tant a nivell teòric com humà, com els mateixos dirigents andalusistes ens van encarregar molt sovint de remarcar.
Alfons Comín va tornar a terres andaluses a la primavera de 1967 durant un viatge que va fer per documentar-se de cara a la publicació d’un monogràfic de la revista Triunfo dedicat a Andalusia. Es va recórrer la regió entrevistant a jornalers, obrers, sindicalistes i militants d’esquerres, material que el va servir alguns anys després per escriure Noticia de Andalucía, probablement la seva obra cabdal sobre Andalusia. Al monogràfic de la revista Triunfo Alfons Comín va titular la seva recerca com Los otros andaluces amb una clara referència al llibre Els altres catalans de Francesc Candel publicat el 1964. Aquest treball de Comín es va publicar al número 265 de Triunfo el juliol de 1965 i en els seus textos ja es poden apreciar l’interès que va suscitar a Alfonso Comín el fenomen de l’emigració andalusa a Catalunya, una realitat que cap a la meitat de la dècada dels anys 60 ja havia transformat la mateixa societat catalana i la seva classe obrera.
Noticia de Andalucía publicada el 1970 és com dèiem l’obra fonamental d’Alfons Comín d’aquesta etapa. Un cop més es refuten les visions més essencialistes i estigmatizadores sobre el poble andalús del pensament contemporani espanyol. L’anàlisi de les condicions de vida de les classes populars andaluses serveix a l’autor per combatre aquests mateixos prejudicis històrics que tant s’han utilitzat per transmetre una percepció deformada de la realitat andalusa. Comín, que ja va dedicar el seu viatge de 1967 per conèixer les diverses formes de vida de la població andalusa més empobrida, omple les pagines de Noticia de Andalucía de testimonis i de les paraules de les famílies que per exemple malvivien a coves i barraques al barri de La Chanca d’Almeria, titllat en aquells anys com el suburbi més pobre d’Europa.
Alfons Comín realitza una radiografia molt acurada de les classes subalternes andaluses a Noticia de Andalucía, des dels infrahabitatges familiars de l’esmentat barri de La Chanca fins als sectors més organitzats i conscienciats de la classe obrera, la dels sindicats agraris però també els de les fàbriques de les províncies de Sevilla, Cadis, Huelva o Màlaga. El mateix Comín afirma al text introductori que volia seguir estudiant aspectes que no van poder ser analitzats en profunditat al monogràfic de la revista Triunfo. Aquests aspectes abordaven qüestions com el problema de la industrialització a Andalusia així com els canvis sociològics lligats a les lluites socials i a les migracions. Respecte a la industrialització de la regió l’autor situa en la propietat un dels seus mals estructurals. Com bé diu Comín, la indústria andalusa depenia substancialment dels grans grups financers, ja fossin espanyols o internacionals. Això unit a una visió monopolista de l’estructura econòmica feia que Andalusia estigués subordinada als interessos oligàrquics d’aquests grups empresarials donat que l’empresari andalús com a tal no existia sense la dependència a aquesta política financera i industrial.
La mateixa naturalesa de la indústria andalusa va donar peu a conflictes laborals que com indicàvem en línies anteriors van suposar un canvi de paradigma al si d’una classe treballadora que evolucionava al mateix ritme que marcaven les transformacions econòmiques i culturals de la segona meitat del segle XX orientades a la transició entre una econòmica agrària a una industrial. Les converses que Alfons Comín manté amb líders sindicals andalusos són un bon complement al vessant més economicista de Noticia de Andalucía. Així, són realment clarificadors els diàlegs de l’autor amb sis testimonis a un dels darrers capítols del llibre. Perquè en realitat aquí rau la finalitat de l’obra: donar veu als veritables protagonistes que no és cap altre que el poble andalús. És aquesta la notícia que ens vol transmetre Alfons Comín d’Andalusia o en les seves pròpies paraules, la força d’un poble sense notícia aparent.
Tant La España del Sur com Noticia de Andalucía van significar un gran avenç en el coneixement de la realitat andalusa, no només fora d’Andalusia sinó també de portes endins. L’obra andalusa d’Alfons Comín va influir de manera molt apreciable als teòrics de la segona onada de l’andalusisme que cap als inicis de la dècada dels 70 anava prenent forma. Alguns d’aquests renovadors de l’andalusisme com José Aumente i José María de los Santos procedien, igual que Comín, del cristianisme de base. Aquesta doble influència va fer que Alfons Comín esdevingués una referència obligada a l’hora d’analitzar la implantació social de l’andalusisme durant la transició democràtica.
Més de quatre dècades després de la mort d’Alfons Comín la seva petjada segueix estant molt present tant a Catalunya com a Andalusia. Avui dia que tornem a reflexionar sobre la qüestió meridional de Gramsci seria bo recuperar els treballs que Alfons Comín va dedicar a una realitat que defineix en bon grau el disseny polític i econòmic de l’Estat espanyol i dels organismes de poder de la Unió Europea. La contradicció capital-treball té un vessant de desequilibris territorials entre nord i sud agreujats per la globalització neoliberal i per l’augment de les desigualtats socials. L’estudi d’aquests desequilibris regionals ha portat diversos autors a parlar del concepte de colonialisme intern al si d’un mateix Estat. Javier de Pablo a l’Estat espanyol ha assenyalat, per exemple, l’existència de relacions de colonialisme intern en el cas de Galícia basades en l’immobilisme d’unes classes dirigents totalment subordinades al poder central mitjançant un model econòmic i productiu que ha consolidat un Estat de dues velocitats a nivell territorial.
Alfons Comín ja ens va parlar de l’absència d’una burgesia pròpiament autòctona en el cas d’Andalusia a l’hora d’analitzar la seva situació com a regió perifèrica. Mig segle després la realitat no és gaire diferent atenent les dades econòmiques i laborals. A 2022 dels trenta municipis més pobres de l’Estat espanyol vint-i-quatre d’ells se situaven a Andalusia mentre que divuit dels vint municipis amb la taxa d’atur més alta es concentraven a les províncies de Sevilla i Cadis. Les migracions, lluny de ser un fenomen del passat, segueix sent actualment una realitat molt viva a Andalusia. Per això convindria recuperar i tornar a llegir els textos d’Alfons Comín per tornar a posar l’èmfasi en la qüestió meridional i en desigualtats internes de les quals no hauríem de ser aliens.
