Introducció
El que està passant al Golf l’octubre del 2026 no es pot interpretar com una successió de reunions diplomàtiques aïllades, ni tampoc com una simple reacció als atacs houthis o iranians. Ens trobem davant d’un escenari geopolític regional en què conflueixen tres nivells de conflicte: una pugna per la seguretat i la sobirania; una disputa per determinar qui té la capacitat de dissenyar el nou ordre regional; i una lluita per utilitzar la guerra i les amenaces com a instruments per redistribuir la influència entre les potències regionals i internacionals.
Al centre d’aquest escenari, l’Aràbia Saudita actua simultàniament en diversos fronts: coordinació en matèria de seguretat amb els Emirats Àrabs Units, mobilització política del Golf davant dels atacs iranians i houthis, obertura diplomàtica cap a Rússia i insistència que els països del Golf participin en qualsevol acord relacionat amb l’Iran i la navegació marítima. Mentrestant, Moscou intenta ampliar el seu paper com a actor ineludible, i Israel continua sent un element rellevant en l’equació de seguretat regional, tant per la seva influència en els càlculs militars relacionats amb l’Iran com per la seva possible posició en els acords que es puguin establir després de la guerra.
Tanmateix, la pregunta més important no és únicament què pretén aconseguir l’Aràbia Saudita amb aquests moviments. També ens hem de preguntar si Riad busca contenir l’escalada per preparar una solució regional o aprofitar la crisi per construir un nou ordre de seguretat en què tingui la veu decisiva. I com podria beneficiar-se Israel d’aquestes transformacions, fins i tot sense participar oficialment en les reunions entre els països del Golf i Rússia?
I. La visita de Khalid bin Salman a Abu Dhabi: va més enllà de la coordinació tradicional entre aliats?
La decisió d’enviar el ministre de Defensa saudita, el príncep Khalid bin Salman, a reunir-se amb el president dels Emirats Àrabs Units, el xeic Mohamed bin Zayed, en un moment en què l’Aràbia Saudita afronta amenaces creixents, té implicacions polítiques i de seguretat que van més enllà de les formalitats diplomàtiques habituals.
La visita va tenir lloc quan Riad estava sotmesa a pressions en diversos fronts: la seguretat de les infraestructures crítiques, les amenaces de míssils i drons, la seguretat de la navegació al mar Roig i a l’estret d’Ormuz, i les conseqüències de la guerra regional per a l’economia saudita, el clima d’inversió i els projectes de desenvolupament. La visita va coincidir, a més, amb iniciatives diplomàtiques i regionals més àmplies destinades a contenir la crisi i reforçar la coordinació en matèria de seguretat.
Tanmateix, hi ha una pregunta que no es pot ignorar: per què el ministre de Defensa saudita viatja personalment a Abu Dhabi mentre el ministre d’Afers Exteriors, el príncep Faisal bin Farhan, desenvolupa la via diplomàtica a Manama?
La interpretació més plausible és que Riad està actuant a través de dues vies complementàries:
- La via militar i de seguretat: coordinació de les avaluacions d’intel·ligència, intercanvi d’informació sobre amenaces, valoració de les possibilitats d’una ampliació del conflicte i prevenció que les diferències entre els països del Golf es converteixin en vulnerabilitats aprofitables per actors hostils.
- La via política i diplomàtica: construcció d’una posició comuna del Golf, ampliació dels contactes amb les potències internacionals i influència sobre les futures negociacions relacionades amb l’Iran, el Iemen i els corredors marítims.
Això no demostra que la reunió abordés cap acord militar secret concret. La informació disponible públicament no revela els detalls de les converses a porta tancada. Tanmateix, l’alt nivell de representació i la coincidència temporal amb la reunió entre els països del Golf i Rússia permeten inferir que Riad pretén reduir el marge de les sorpreses estratègiques.
L’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units: una aliança de necessitat malgrat les diferències d’interessos
No s’ha de considerar l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units com un bloc els interessos del qual coincideixen plenament en totes les qüestions. En diferents etapes, tots dos països han mantingut posicions divergents respecte al Iemen, les forces polítiques locals, la influència al sud de la península Aràbiga i els acords relatius al mar Roig.
Des d’aquesta perspectiva, la reunió es pot interpretar com un intent d’impedir que les diferències tàctiques es transformin en una fractura estratègica en un moment en què la regió afronta amenaces transfrontereres.
El possible objectiu saudita no consisteix necessàriament a aconseguir que la política dels Emirats s’ajusti completament a la saudita, sinó a garantir un mínim d’entesa que impedeixi que la seguretat del Golf es fragmenti en una suma d’interessos nacionals enfrontats.
Aquesta distinció és important. Potser Riad no necessita una coincidència total amb Abu Dhabi, sinó assegurar-se que les seves diferències no generin oportunitats que puguin aprofitar l’Iran, els houthis o altres actors.
En aquest context, la visita del ministre de Defensa saudita transmet un doble missatge: als Emirats, que la seguretat del Regne és inseparable de la seguretat del Golf; i als actors regionals, que Riad pretén gestionar la crisi mitjançant una xarxa més àmplia de coordinació, en lloc de dependre exclusivament de la confrontació unilateral.
II. Què pretén l’Aràbia Saudita de la reunió entre el Golf i Rússia?
Potser l’aspecte més significatiu de la reunió celebrada a Manama no són únicament les declaracions dirigides contra l’Iran, sinó també la petició del Consell de Cooperació del Golf a Rússia perquè utilitzi la seva influència sobre Teheran, juntament amb l’afirmació de Serguei Lavrov que els països del Golf han de tenir un paper decisiu en la definició dels mecanismes de seguretat regional.
La novena reunió ministerial del Diàleg Estratègic entre el Consell de Cooperació del Golf i Rússia es va celebrar el 18 d’octubre de 2026, en un context de tensions creixents al voltant de la navegació marítima, les infraestructures crítiques i la seguretat energètica.
Per què recórrer específicament a Rússia quan l’Aràbia Saudita ja manté relacions de seguretat i militars consolidades amb els Estats Units?
Perquè Riad comprèn que dependre d’una única potència internacional concedeix a aquesta una capacitat considerable d’influència sobre les seves decisions. També pot fer que la seguretat saudita quedi exposada als canvis de la política interna nord-americana o a les prioritats militars de Washington en altres escenaris.
L’actuació saudita es pot entendre, per tant, a partir de tres objectius estratègics.
1. Diversificar les aliances de seguretat sense trencar amb Washington
L’Aràbia Saudita no pretén necessàriament substituir la seva aliança amb els Estats Units per una aliança russa. El més probable és que busqui ampliar el seu marge de maniobra i establir canals addicionals per influir en les decisions internacionals relacionades amb l’Iran i el Golf.
Rússia és membre permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, manté relacions amb l’Iran i té interessos en els mercats energètics i en la coordinació petroliera amb l’Aràbia Saudita. Aquests factors converteixen Moscou en un canal diplomàtic potencialment útil, fins i tot quan les seves posicions entren en conflicte amb les preferències del Golf o d’Occident.
El possible missatge de l’Aràbia Saudita a Washington és que Riad no es limitarà a esperar la posició nord-americana. Pot dialogar amb Moscou, Pequín i les potències regionals si considera que els mecanismes tradicionals de seguretat no ofereixen una protecció suficient.
Això no significa, tanmateix, que Rússia pugui substituir completament les capacitats nord-americanes en defensa antiaèria, alerta primerenca i equipament militar. Diversificar les aliances no equival a reemplaçar un sistema de seguretat per un altre.
2. Desplaçar l’Iran d’una posició d’imposició de condicions a una altra de negociació
Segons les posicions expressades públicament durant la reunió, els països del Golf volen que les negociacions amb l’Iran vagin més enllà de la qüestió nuclear i incloguin els míssils, els drons, el suport a grups armats i la seguretat de la navegació marítima.
Aquest és un element fonamental dels càlculs estratègics saudites.
Si un acord internacional es limita al programa nuclear iranià, Teheran podria recuperar oportunitats econòmiques i diplomàtiques sense modificar necessàriament els instruments que Riad considera amenaces directes per a la seva seguretat.
Per contra, incloure-hi els míssils, els drons, els aliats regionals de l’Iran i els corredors marítims suposaria intentar ampliar l’abast de les negociacions: passar del control de les capacitats nuclears a la redefinició de les regles de poder a la regió.
L’Aràbia Saudita busca, probablement, evitar que es repeteixi una situació en què les grans decisions es prenen entre Washington i Teheran i, posteriorment, s’exigeix als països del Golf que en gestionin les conseqüències.
3. Transformar la solidaritat política en reconeixement del paper del Golf en la presa de decisions
L’exigència que els països del Golf participin en les negociacions no és una simple qüestió protocol·lària. Pretén consolidar el principi que els estats que afronten directament els riscos de seguretat han d’intervenir en l’elaboració dels acords que determinaran el futur de la regió.
El repte per a Riad consisteix, tanmateix, a transformar aquesta reivindicació en influència efectiva. Les declaracions russes favorables al paper dels països del Golf no garanteixen que Moscou exerceixi sobre l’Iran la pressió que desitja l’Aràbia Saudita, ni que els interessos russos i iranians quedin subordinats a les prioritats del Golf.
El veritable benefici per a l’Aràbia Saudita consistiria a ampliar el nombre d’actors les posicions dels quals Teheran hagi de tenir en compte, en lloc de limitar-se a reunir declaracions de suport procedents de diferents capitals.
III. Israel al centre de l’equació: pot l’Iran convertir-se en una via per reordenar la regió?
Per comprendre el paper d’Israel, cal superar la visió que redueix el conflicte a una confrontació directa entre Israel i l’Iran. La qüestió és més àmplia: qui defineix les amenaces a l’Orient Mitjà, qui té l’autoritat per dissenyar els acords de seguretat i si la confrontació amb l’Iran donarà lloc a un ordre regional més autònom o a un altre cada vegada més dependent de potències externes.
La posició d’Israel en aquesta equació es pot analitzar des de tres perspectives.
1. Israel com a possible beneficiari d’una definició més àmplia de l’amenaça iraniana
Israel fa molt de temps que intenta convèncer els Estats Units i les potències occidentals que l’amenaça iraniana no es limita al programa nuclear, sinó que també comprèn els míssils balístics, els drons i una xarxa de grups armats aliats de Teheran.
Quan els països del Golf exigeixen que totes aquestes qüestions s’incorporin a les negociacions amb l’Iran, comença a produir-se una coincidència en la identificació de determinades amenaces, encara que els objectius finals i les polítiques desitjades continuïn sent diferents.
Aquesta coincidència pot oferir a Israel una oportunitat estratègica. Podria argumentar que les seves preocupacions sobre l’Iran no són exclusivament israelianes, sinó que estan relacionades amb la seguretat regional, la navegació internacional, les infraestructures civils i el subministrament energètic.
No obstant això, és essencial distingir entre dues qüestions:
- La coincidència en el diagnòstic de determinats riscos no equival a una aliança política integral.
- La convergència davant d’una amenaça concreta no significa que l’Aràbia Saudita hagi adoptat els objectius regionals d’Israel.
L’Aràbia Saudita pot considerar els míssils iranians i houthis una amenaça directa per a la seva seguretat sense desitjar necessàriament una guerra oberta que provoqui el col·lapse o la fragmentació de l’Iran. Un resultat d’aquest tipus podria generar un buit de seguretat, inestabilitat econòmica, desplaçaments de població i conflictes prolongats.
Aquesta és la contradicció que convé observar: Israel pot considerar que el debilitament de les capacitats iranianes constitueix un avantatge estratègic a llarg termini, mentre que l’Aràbia Saudita pot aspirar a dissuadir i limitar aquestes capacitats mitjançant regles clares, sense empènyer la regió cap a una guerra les conseqüències de la qual resultin incontrolables.
2. Pot Israel beneficiar-se de la internacionalització de la seguretat del Golf a través de la confrontació amb l’Iran?
Com més elevats siguin els costos de les amenaces iranianes per als països del Golf, més probable serà una implicació dels Estats Units i dels països europeus en acords més amplis de defensa i seguretat marítima.
Aquests acords podrien incloure sistemes d’alerta primerenca, defensa antiaèria i antimíssils, intercanvi d’intel·ligència, protecció d’infraestructures crítiques i coordinació naval.
Des de la perspectiva israeliana, aquests mecanismes podrien crear un entorn regional en què els interessos de seguretat coincidissin parcialment amb els de determinats països àrabs, fins i tot sense relacions diplomàtiques formals ni acords de defensa anunciats públicament.
L’augment de les preocupacions sobre l’Iran també podria tornar a situar la normalització de les relacions entre l’Aràbia Saudita i Israel al centre dels càlculs nord-americans sobre l’arquitectura de seguretat regional.
Tanmateix, res d’això no demostra l’existència d’un pla israelià secret per desencadenar la guerra o dirigir atacs contra l’Aràbia Saudita. La informació disponible no aporta proves fiables d’una afirmació semblant. Seria un error convertir la possibilitat que Israel es beneficiï d’una determinada evolució en una prova que l’ha provocada.
La pregunta estratègicament més útil és una altra: com pot Israel aprofitar les conseqüències de la crisi, independentment de qui l’hagi provocada?
Aquesta qüestió és més important que especular sobre una conspiració no demostrada, perquè permet comprendre com les crisis es poden convertir en oportunitats per reconfigurar aliances i equilibris de poder.
3. Els corredors marítims: el vincle entre la seguretat del Golf i els interessos israelians
L’atenció simultània a l’estret d’Ormuz, Bab el-Mandeb i el mar Roig no és un simple detall geogràfic. Aquestes vies marítimes constitueixen una xarxa interconnectada d’interessos econòmics i militars. Qualsevol alteració pot repercutir en els preus de l’energia, el comerç mundial, els costos del transport i les assegurances marítimes.
Bab el-Mandeb té una sensibilitat especial per a Israel per la seva posició en la ruta marítima que condueix al mar Roig i al golf d’Àqaba, així com per la importància de la navegació per al port d’Eilat i el comerç israelià.
L’estret d’Ormuz, per la seva banda, transcendeix els interessos d’Israel i afecta l’economia mundial en conjunt, a causa de la seva importància per al transport de petroli i gas procedents del Golf.
Per això, les amenaces houthis a la navegació i les amenaces iranianes a l’estret d’Ormuz poden generar coincidències d’interessos entre l’Aràbia Saudita, Israel i altres països, fins i tot quan les seves posicions difereixin respecte a la qüestió palestina i al futur de l’ordre regional.
Hi ha, tanmateix, una paradoxa important. Israel podria beneficiar-se d’un reforçament de la cooperació marítima regional si això li permetés integrar-se més profundament en els mecanismes de seguretat. Tanmateix, la continuïtat de la guerra i les alteracions de la navegació també poden perjudicar el comerç, la inversió i l’estabilitat que el mateix Israel necessita.
Israel no té per què beneficiar-se de tots els aspectes de l’escalada. Pot obtenir avantatges d’algunes de les seves conseqüències polítiques i de seguretat i, al mateix temps, suportar-ne els costos i riscos.
