És sabut que hem pogut recuperar les biografies de moltes de les persones esborrades de la nostra memòria per quaranta anys de fosc silenci franquista. Aurora Picornell, Neus Català, Joan Comorera o Salvador Seguí serien alguns dels exemples de militants que hem pogut recuperar com a referents històrics, com a personatges de la nostra narració.
Doncs bé, el que ens proposa Roc Solà amb l’assaig El moment Alomar i el procés nacionalitzador (1901-1931), no és ben bé una reconstrucció purament biogràfica. Fruit dels anys d’estudi durant la seva tesi doctoral, Solà va guanyar el IV Premi d’Assaig de l’Ateneu Barcelonès amb un llibre que no ens documenta la vida i obra d’un intel·lectual clau per a les esquerres catalanes, sinó que ens evoca un moment. Un esperit d’època, o com diuen els alemanys: un zeitgeist.
Sens dubte, Solà prova de seguir el mètode de The Machiavellian Moment (1975), que analitza com el pensament renaixentista de Nicolau Maquiavel sobre l’humanisme cívic va influir en la tradició republicana moderna. Així com Pocock va batejar el moment maquiavèl·lic, el filòsof polític Peter D. Thomas va publicar el 2009 El moment gramscià: Filosofia, hegemonia i marxisme. Ambdues investigacions tracten d’explicar alhora un autor, una teoria política i els canvis socials que els acompanyen.
El moment alomarià és el moment de conformació del catalanisme popular, ja que els primers trenta anys del segle passat són unes dècades no només tremendament fascinants, sinó també arrabassades per la força del record col·lectiu: el radicalisme de Lerroux, la Setmana Tràgica (o Gloriosa), la formació de la CNT i la vaga de la Canadenca, els primers grups republicans catalanistes, les contradiccions de la Lliga Regionalista, el pistolerisme, el primer diccionari de Pompeu Fabra, els assassinats de Seguí o Layret o el primer independentisme de Macià i Daniel Cardona són algunes de les fites d’aquells anys de revolucions i reaccions.
Gabriel Alomar va néixer a Palma el 1873, el mateix any que es va proclamar la I República. Professor d’institut, assagista, poeta i diputat, va participar com a columnista en moltes de les revistes republicanes que serveixen com a font primària a Solà. Parlem de rotatives com La Campana de Gràcia, La Batalla, La Publicitat, El Poble Català, l’Opinió, etc. Un aspecte que m’ha cridat força l’atenció és la importància de com cada grup cultural o polític (a vegades costa diferenciar-los) es vertebra al voltant de revistes, diaris o en general publicacions en paper. El rol dels mitjans de comunicació de masses com a forma d’afirmació ideològica, per tant, era crucial no només per arribar al conjunt del proletariat, que malauradament presentava un elevat analfabetisme, sinó per a transmetre la línia política dels militants i intel·lectuals afins.
L’autor ja era conegut quan esclata la II República a la primavera del 1931. A l’àmbit cultural havia plantejat el futurisme a la conferència homònima que l’escriptor mallorquí va pronunciar a l’Ateneu Barcelonès el 18 de juny de 1904, anticipant-se així al corrent futurista italià de Filippo Tommaso Marinetti. El futurisme socialista d’Alomar influiria a poetes com Salvat-Papasseit, mentre que Marinetti derivaria en el feixisme italià. Però és sobretot en l’àmbit polític que l’any 1910, Gabriel Alomar pronunciava dues conferències al Teatre Circ Barcelonès sota el títol de Negacions i afirmacions del catalanisme i Catalanisme socialista. Com a novetat política i ideològica proposava desfer l’abisme que separava el catalanisme, llavors monopolitzat per la reaccionària Lliga de Prat de la Riba i Cambó de les masses obreres catalanes. Això li porta a afirmar una sentència de fortes conseqüències: “Alliberar la terra catalana del domini capitalista és exactament fer obra de catalanisme”.
Alhora, Alomar va ser un dels fundadors i ideòlegs de la Unió Socialista de Catalunya l’any 1923, pocs mesos abans de l’inici de la dictadura de Primo de Rivera. En la clandestinitat, va ser un partit socialista i nacional català no supeditat a cap estructura espanyola. Encara que minoritari, els seus quadres van tenir un paper cabdal en el govern de la Generalitat, fent coalició amb l’ERC de Macià i Companys. S’unirien al Front d’Esquerres el 1936, i coincidint amb l’inici de la Guerra Civil, s’unirien amb altres forces comunistes catalanes per a formar un nou partit el nom del qual el coneix tothom. El nou partit era el PSUC.
Per tant, ens trobem com diu Solà en els anys clau per a la construcció nacional de Catalunya, de la recuperació de llengua en moltes publicacions i activitats literàries i artístiques, mentre que es planteja ja no només d’una incompleta mancomunitat de províncies catalanes, sinó la creació d’un Parlament català i la construcció d’un Estat Català dintre d’una Espanya republicana, o inclús del dret d’autodeterminació.
No puc deixar de recomanar el Moment Alomar per a poder portar-lo al present. Penso sincerament que cal recuperar no només el pensament de Gabriel Alomar, sinó de totes les persones que van militar en les forces republicanes, catalanistes o obreristes. En ple 2026, Europa es troba de nou davant l’amenaça funesta dels nous feixismes. Davant de la visió de la catalanitat d’Aliança Catalana, el pensament d’Alomar és una vacuna contra el virus d’un catalanisme falsari i excloent.
