L’èxit d’Aliança Catalana a Ripoll ha despertat alertes a propòsit de l’aparició d’una “extrema dreta” catalanista, més o menys equivalent a l’espanyolista que representa Vox al conjunt de l’Estat. D’entrada, cal ser prudent a l’hora d’acceptar unes tipologies polítiques i mediàtiques que estan posant en circulació conceptes –“l’auge de l’extrema dreta”– que caldria posar sota sospita. Vox o Aliança Catalana són partits xenòfobs que aguditzarien més l’assetjament de què són víctimes els treballadors estrangers, però el seu racisme no és més intens que el que encarna, posem per cas, Xavier Garcia Albiol –és a dir el Partit Popular–, a qui acaba d’imitar Albert Batlle, socialista, regidor de Ciutat Vella a Barcelona, que ha encetat una campanya contra els manters que ha anomenat “Pla endreça”. En qualsevol cas, no oblidem que qui està aplicant lleis que assassinen a les fronteres espanyoles no és “l’extrema dreta”, sinó el que s’ha autopresentat com el govern més progressista del món.
L’espantall de l’“extrema dreta” que rep ara Sílvia Orriols explicita una inclinació racista identitària al moviment sobiranista català, però caldria preguntar-se fins quin punt aquest fenomen és nou i neix sense precedents significatius. La necessària unitat contra el franquisme, des del primer moment i al llarg de la dictadura, i la posterior perspectiva del procés independentista han desdibuixat l’antagonisme entre dues formes d’entendre el catalanisme ideològic: una, integradora, resumida en la consigna “un sol poble” que el PSUC va assumir com a innegociable, i l’altra, la que té una llarga història basada en la protecció histèrica d’una imaginària identitat ètnica fonamentada en la llengua i una idea mítica de la cultura pròpia.
Diguem-ho clarament, l’esquerra nacional no sempre ha denunciat aquest escorament ultra d’una part del catalanisme i el xovinisme nacionalista ha jugat ha creure’s i fer creure que un dels signes de la bonhomia del poble català és que la ultradreta és inconcebible entre nosaltres. Però l’hostilitat davant qualsevol presència que amenacés la imaginaria singularitat cultural catalana ha estat una constant, com a constant ha estat també la dificultat oficial per encarar un aspecte de la història i el present del catalanisme. Es tracta, en definitiva, de la persistència d’aquell nacionalisme místic que va animar, als anys 30 personatges com els germans Badia o Jaume Dencàs o organitzacions polítiques com els escamots de la Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català, que es dedicaven a repartir garrotades als militants obrers, seguint el model dels camises marrons nazis.
El nacionalisme racista ha estat sempre larvadament present sota unes sigles o unes altres, insinuant-se en textos i discursos. Hi ha una munió d’exemples, però recordem sols el cas d’Heribert Barrera –president del Parlament de Catalunya–, que feia declaracions i escrivia llibres que mostraven la immigració espanyola com un perill per la imaginària integritat cultural de Catalunya. Recordem els seus elogis a Jörg Heider i la proclamació d’afinitat amb el racista FPÖ austríac. Recordem també la imatge de Josep Anglada, el president de Plataforma per Catalunya, signant al llibre de visites de la capella ardent de Barrera, a la que va acudir amb la plana major del seu partit. Aleshores, l’agost de 2011, Anglada havia descrit a Barrera com “un gran patriota i un gran identitari català, defensor de les llibertats i un exemple a seguir”.
El problema és que aquest essencialisme agressiu ha estat sempre present però constituïa una energia desordenada i innòcua. Podríem dir que no havia assolit a penes un activament polític, demostrant que la xenofòbia, si no assoleix una mínima articulació organitzativa, resta un vague substrat sentimental que pot, com a molt, legitimar mesures governamentals antiimmigratòries, però no corrents exitosos, a la manera dels que es registren ara a quasi tota Europa i s’apunten també a l’estat espanyol i a Catalunya. Tard o d’hora havia de passar el que està passant ara de la mà de l’independentisme d’Aliança Catalana, que és que aquest racisme omnipresent, escassament precisat i sense vertebrar, ha transcendit al nivell polític i ha trobat el seu vehicle per irrompre en la competició política. Ho està fent –igual que Vox– aprofitant la gran avantatge del racisme sobre altres ideologies: la seva capacitat per simplificar les relacions socials amb un discurs que atribueix el desordre social i la decadència cultural a la presència d’una part de la població considerada aliena i invasora de la que urgeix alliberar-se.
El que aquest relativament nou quadre planteja de forma clara és el problema amb el que l’independentisme s’ha vingut trobant i es trobarà amb la irrupció política d’una versió seva explícitament racista, que formalitza una ideologia que estava activa de forma inconcreta i dispersa. La seva premissa és que la incorporació a un projecte d’alliberament nacional passa per la participació en una imaginària essència cultural catalana que no se sap exactament què ni qui la constitueix, ni qui s’arrogarà la decisió dels nivells d’assumpció per acceptar cadascú com a autènticament català.
El catalanisme d’esquerres ha concebut històricament Catalunya com a societat i no com a cultura, és a dir en clau republicana, com a comunitat unida pels principis de civilitat democràtica. Davant les circumstàncies històriques que hem conegut en els darrers anys, el catalanisme progressista s’ha trobat amb un dilema que ha resolt de dues maneres. Una, acceptant una monarquia borbònica que es creu possible reformar. Una altra, que ha considerat que, a més de la ruptura amb el règim heretat del franquisme, l’emancipació nacional de Catalunya és una oportunitat també per la transformació social.
La viabilitat d’aquest darrer horitzó d’independència passa, si més no ser assumit per l’esquerra, per desempallegar-se de forma definitiva i definitòria de la pretensió de que Catalunya ha de ser una pàtria culturalment uniforme. La llibertat política de Catalunya sols mereixerà la pena si fa seu el principi que l’única cosa que realment integra a una societat és el ple dret a la ciutadania, en un país en el que tothom sigui igual no malgrat ser diferent, sinó justament perquè ho és.
